El Teatre Akadèmia estrena “Paradise“, de Kae Tempest. Una proposta de teatre total amb una innovadora posada en escena de Moreno Bernardi. Paraula, veu i música es fusionen amb una estètica trencadora i multidisciplinària.
Kae Tempest reimagina el mite de la llegenda grega de Filoctetes i fusiona temes antics amb sensibilitats modernes; per a una potent exposició de camaraderia, lleialtat, traïció i manipulació.
L’obra està localitzada a la costa, on el cor clàssic es redefineix com un grup de persones incapaces de marxar; que viuen les seves vides en un càmping. Al costat oposat de la platja hi ha una cova on habita l’anteriorment soldat Filoctetes, portant una existència d’ermità; submergit en la seva amargor contra Odisseu i encara guarint les ferides de la seva última batalla, deu anys enrera.
El “paradís” de Tempest és un oxímoron, una illa que ha estat devastada per la guerra civil i les torbonades. Ara serveix com a abocador per als presoners i residus no reciclables de tot el món.
El “Paradise” de Moreno Bernardi
Moreno Bernardi compon una dramatúrgia atemporal i sense especificar la geografia del lloc, i a través d’una estètica de l’abstracció: dona valor absolut a la paraula i al seu fenomen teatral; el director construeix una posada en escena inspirada pel: formalisme estètic de la bellesa per a allunyar-se del naturalisme, que en el cas del text de Kae Tempest; enfocaria la història en un context precís, separant d’aquesta manera la possible empatia que el públic podria viure: amb el text i els seus grans enunciats.
Una original proposta escènica sobre el destí i l’aïllament, amb una mirada urgent i ardent cap a la masculinitat; la classe, el colonialisme i el consumisme.
La dramatúrgia de Bernardi s’enfronta a la ferocitat elemental i la precisió formal de la tragèdia clàssica; per a extreure d’ella una cosa completament moderna i immediata; donant a la música i al cant: el paper d’angoixa i presagi, a les veus la responsabilitat de recordar com la guerra converteix als éssers humans en: màquines de matar i després els fa trossos, amb una composició musical i parlada ritualista, incontrolable i en contínua expansió.
Moreno Bernardi: “El teatre és un lloc de visions. És un contenidor on hi caben molts llenguatges: disseny, moda, noves tecnologies, dansa, cant… No acostumo a treballar amb intèrprets normatius.”
Pep Blay: “La música de Paradise és la veu, la paraula com un instrument. Forma part de la música tant el que es diu com el que es canta. Tot és música i tot és teatre.”
L’obra en paraules del director
“Veig Filoctetes com la persona imprescindible, malgrat estar en la solitud més absoluta contra la seva voluntat; és imprescindible la seva resistència que ha de passar pel dolor físic i el moral, pel dolor psíquic terrible de: veure’s abandonada pels seus millors aliats i quedar-se sola embolicada en la seva pròpia solitud, desnonada per sempre; abandonada a la seva sort de malalta, pel dolor irrevocable en sentir-se traïda… I no pot cridar a ningú aquesta mateixa solitud I aquest mateix dolor…
El dolor, llavors, com a metàfora de la vida tràgica de l’ésser humà; un Filoctetes que amb les seves porposa en dubte fins i tot als déus, indiferents al sofriment de l’ésser terrenal. Amb Paradise desenvolupo una reflexió sobre la lleialtat dels valors personals i l’èxit; i explorant els límits extrems de la condició humana: la cova de Lemnos i el símbol del sinistre, l’honestedat i l’autonomia humana, la noblesa; el penediment o la fractura interna de la virtut, l’engany…
Proposo un Paradise amb poesia i musicalitat, paraula i so, a-temporalitat i un no-lloc; on construir un teatre èpic i íntim, apassionant i desafiador. Es tracta de reinventar la teatralitat del mite grec que combina el fet antic i el que és nou; al voltant de la supervivència, les ferides, la recuperació, el victimisme i la venjança, l’heroisme, el sacrifici i la traïció.
Veig l’obra com un udol d’horror i dolor per tot allò que és: brutal, injust, obscè i agonitzant en el món d’avui.”