La dramaturga María Velasco porta al Teatre Lliure La espuma de los dias, una nova i molt personal visió signada per ella mateixa de la novel·la homònima de Boris Vian, que arriba a Barcelona després d’una excel·lent acollida al Teatro Español de Madrid. L’espectacle és el primer d’una sèrie de treballs que acollirà l’Espai Lliure, de Montjuïc, posats en escena per directores i dramaturgues que venen per primera vegada al teatre. La Maria “s’hi estrenarà” del 12 al 23 de febrer, acompanyada dels intèrprets Miguel Angel Altet, Fabian Augusto Gómez Bohórquez, Lola Jiménez (que també ha dirigit la coreografia) i Natalie Pinot. Aquest matí ens l’han presentat als mitjans amb la presència de la directora de Programació i Continguts del Teatre Lliure, Georgina Oliva, que ha conduït l’acte..
La historia està protagonitzada per quatre personatges sorgits de la novel·la, inicialment gent feliç, que viu una vida plena i estan enamorats de l’art. Però una malaltia, que té a veure amb l’entorn -l’economia, el treball, la precarietat…en definitiva, amb la forma de vida a Occident-, irromp a les seves vides. “Una malaltia que va de dins a fora i de fora a dins, i en què la malalta fa una metàstasi que va des de les seves cèl·lules a les de la societat”, exposa la Maria, explicant que “diuen que La espuma de los dias és una novel·la de l’adolescència de Boris Vian, escrita per als adolescents. No dic que no, però jo la vaig llegir de jove i he de dir que m’ha canviat totalment el concepte quan la vaig rellegir ara, a la meitat de la vida, coincidint amb l’experiència d’un càncer que va patir la meva germana, al que sempre li hem atribuït la causa a un sobre estrès emocional.” Els actors que ha escollit per a la interpretació voregen els 45 anys.
La directora apunta, però, que “no és una adaptació fidel. La millor manera de treure els autors de l’ultratomba és establir un diàleg amb la seva obra des del present.” No és, tampoc, una recreació convencional: “És una proposta textual, poètica, per escoltar… M’agrada boicotejar la paraula!” Diu que no és un text literal, però que “l’espectador té l’oportunitat de seguir un relat sobre una parella que s’enamora, i que ella mor. L’important és el que diuen, el relat. I com la vida entra al relat.”
UN BORIS VIAN QUE VA VIURE DEPRESSA
També ens parla de l’autor: “Boris Vian va morir als 39 anys. Ara es compleixen els 100 anys de la seva mort, però és una casualitat perquè el nostre procés de treball ha durat almenys tres anys.” Per a Velasco “Vian és un mite que va viure i morir depressa. Estava afectat per una malaltia del cor sense sortida possible a l’època. Sabia que havia de morir i ho matisava molt als seus poemes, que ja colpegen des del titular: Moriré d’un càncer d’esquelet; No voldria morir sense haver fet això o allò… Va deixar la seva carrera d’enginyeria per interpretar música de jazz i després, va passar a la literatura. Retrata la crisi de l’època i també la mort.”
LA CREACIÓ
El procés va començar com una auto producció. Van demanar els drets i, una vegada els van obtenir, es van posar a treballar. “A mesura que anàvem aconseguint recolzaments, anàvem canviant coses i escombrant cap al que ens agradava!”, diu la directora.
Sobre els intèrprets, puntualitza que “no som una companyia. Venim de planetes molt diferents però hem trobat molta sinergia entre nosaltres. Jo m’he nodrit d’ells.” A l’espectacle van apareixent escenes que reconeixem: “Poso la novel·la en relació amb actituds actuals al París de Vian com ara l’incendi de Nôtre Dame, les Armilles Grogues…” La proposta de Velasco aposta per la paraula, tot i que també inclou dansa i música. “Vian era un esperit híbrid, versàtil, multidisciplinar, i hem volgut plasmar-ho en aquesta adaptació.” I amb l’escenògraf, Marcos Carazo “ens vam plantejar una escenografia que expressa la malaltia: hi ha una metàstasi entre el cos que es fica a l’espai, i al revés. Hem fet un camí llarg per anar trobant complicitats!”
La música que es va sentint parteix de clàssics com el Ne me quittez pas fins la música electrònica, passant per alguns més roquers com els de la cantautora canadenca Michelle Gurevich..
ELS INTÈRPRETS S’EXPRESSEN
Natalie Pinot, d’origen francès, es confessa fan de Vian i està encantada de poder participar en aquesta versió. “La Maria treballa des de la investigació i ens demana propostes creatives nostres per anar incorporant. Et sents amb la llibertat d’anar aportant coses.”
Miguel Àngel Altet explica que va llegir l’obra de jove:“La Maria ho ha arrelat a la realitat poètica actual i fa que t’hi identifiquis.” Amb la Lola Jiménez, són els protagonistes: “La Lola i jo interpretem una parella en la que apareix l’amor, acompanyat de l’esperança i després de la mort.”
Lola Jiménez parla també de la Maria: “Et dóna una llibertat absoluta i en surt una llibertat amb els seus matisos, perquè escolta molt. És molt ric treballar així!”
I en Fabian Augusto ens explica com va conèixer la Maria: “Va ser en un bar que és on surten les grans idees i es coneixen a grans persones.” Li va proposar el personatge, el va llegir i li va dir: “Si parles com escrius, jo vull participar a l’obra!” Explica que se sent identificat amb l’argument perquè “jo també vaig viure la proximitat de la mort a Colòmbia. Vaig viure una adolescència duríssima amb coses que mai s’obliden. I encara em sento adolescent.”
Ha estat un procés llarg, perquè s’ha treballat molt: “Quan t’hi veus obligat, la vida et va fent revelacions sobre l’obra. Estímuls que vas trobant pel carrer i que hi tenen a veure. Hem anat fent trobades i afegint coses. Ha estat com el creixement d’un nen. Des de que vam demanar els drets fins a la primera investigació, van passar 3 anys.” Van tenir la primera trobada amb el públic al festival Escena Abierta on ja va sorprendre molt. La passada tardor “el Teatro Español ens va ajudar amb la seva coproducció a tirar-ho definitivament endavant.” I sobre l’edat i la personalitat dels espectadors: “Vam tenir un públic molt eclèctic. Curiosament, hi van venir gent de totes les edats i professions!”
Li hem preguntat a Velasco per què ha escollit actors adults perquè primer són joves i guapos i que després es fan vells amb la malaltia. “A mi m’agrada jugar amb la matèria prima… Tots tenim alguna cosa d’adolescents en aquesta feina. És una professió en la que vius jugant i somiant. I per exemple, demanes un préstec per a una producció, quan mai t’ho has plantejat fer per una casa. Hi ha una personalitat adolescent que et queda a dintre.” I assegura: “Parlar de l’amor i de la malaltia a la mitja vida ja és una actitud de resistència!”, conclou.