El Ballet Nacional de Cuba s’instal·larà aquest dimecres que ve dia 3 al Teatre Tívoli, de Barcelona, per oferir-nos dos grans espectacles clàssics del seu repertori però renovats: El lago de los cisnes i La Cenicienta.
Però la gran novetat és que el prestigiós ballet estarà dirigit per primer cop fora de l’illa per Viengsay Valdés, la coreògrafa i ballarina que substitueix des del mes de gener d’aquest any en la direcció a Alicia Alonso, que ha estat al capdavant de la companyia durant dècades. Valdés està considerada una de les més grans ballarines del món en aquests moments. Ha estat designada com a subdirectora artística d’aquesta institució cubana, però vol respectar “el llegat històric” si bé aportant “aires frescos”.
El Ballet Nacional de Cuba és una de les més prestigioses companyies del món del ballet que ocupa un lloc prominent en la cultura hispanoamericana contemporània. El rigor artístic-tècnic dels seus ballarins i l’amplitud i diversitat en la concepció estètica dels coreògrafs, atorguen a aquesta agrupació un lloc rellevant entre les grans institucions del seu gènere en l’escena internacional.
El Ballet Nacional de Cuba és també la màxima expressió de l’escola cubana de ballet, que sobre la base del llegat cultural que brinden diversos segles de tradició en la dansa teatral, arriba a Barcelona amb aquests dos grans títols EL Lago de los Cisnes, del 3 al 7 i La Cenicienta, del 10 al 14 de juliol.
PARAULES DELS CRÍTICS
“El Ballet Nacional de Cuba s’ha convertit en un clàssic a Barcelona. La seva coneguda i celebrada versió de El llac dels cignes és més compactada pel que fa a l’original rus, més lleugera, amb afegits d’humor i amb un epíleg en lloc del quart acte que canvia el final i aconsegueix un clímax plàstic de gran bellesa” (Joaquim Noguero. La Vanguardia. Espanya)
“La Ventafocs del repertori cubà és encertada perquè arriba a tots els seus objectius: paròdia àgil amb un dibuix extraordinari de personatges i capaç de divertir a grans i nois. Però també és un ballet exigent en tècnica i expressió, en el qual arriba a degustar algunes variacions com una lliçó de llenguatge de ballet. «El to de farsa i un argument consumat troben un bon ritme en la música lleugera i extravertida de Strauss, capaç d’acomodar als tons que va prenent l’argument, des de l’escena còmica de la classe de ball fins a la transformació de la Ventafocs i el grand pas de deux final, on Pedro Consuegra deixa un savi record al Petipa més imperial, dins d’un ballet dibuixat en còmic però que segueix també l’estructura tradicional dels grans muntatges del marsellès.” (Julia Martin. El Mundo)