Hacia un sol negro es un solo en què el coreògraf i ballarí Joaquín Collado, artista associat del Mercat aquesta temporada, parteix del ball de saló de competició, disciplina amb la qual va començar en el món de la dansa, per oferir una mirada contemporània i alterar les lògiques d’aquest tipus de ball. Hi veurem formes reconeixibles de ball de saló que es barrejaran amb formes inclassificables, monstruoses i poètiques. Ho comprovarem de  l’1 al 3 de març.

Hacia un sol negro és una confederació de figures monstruoses i delicades, en transformació permanent,; que planteja qüestions sobre la figura del ballarí, la dansa, el que és humà, el cos ficcionalitzat; i les múltiples categories que operen en les seves múltiples combinacions. Una presència errant i insaciable que es balla a mig camí entre la representació i el seu inacabament;  i que llença una invitació: una invitació a mirar el
que hi ha a l’ombra de la hipervisibilitat, de la hiperexposició. Com estar en relació amb totes les nostres contradiccions, amb tots els nostres rostres i vides;  acceptant que estem constantment en trànsit i que cap nom pot contenir una realitat canviant?

Direcció i interpretació Joaquín Collado
Acompanyament dramatúrgic i coreogràfic Oriol López i Carolina Campos
Tèxtils Carmen Triñanes

SOBRE JOAQUÍN COLLADO

Joaquín Collado es coreògraf, ballarí i pedagog d’origen castellà-manxec amb base a Barcelona. Es va formar de manera autodidacta en ball de saló esportiu, danses urbanes i dansa contemporània, i paral·lelament va estudiar Belles Arts a la Universitat politècnica de València i Interpretació teatral a l’ESAD de València (ambdós estudis inacabats).

Recentment ha cursat els estudis d’investigació teòrica en coreogràfica i dansa a la Universitat Paris 8 Vincennes-Saint-Denis, a París. Ha presentat els seus treballs en contextos com el festival Grec de Barcelona, el festival Dansa València;  la Biennale di Venezia collegue choreography, el festival Temporada Alta de Girona, la Quinzena Metropolitana de dansa de Barcelona;  entre d’altres. A més dels seus propis projectes, també col·labora amb Ça marche, companyia de teatre amb seu a Barcelona, i dirigeix el festival Paisaje, un festival de danses en el seu municipi natal Villamalea, Albacete.

Text de Joaquín Collado sobre la peça

Cap a un sol negre és un solo de dansa que neix d’una breu investigació sobre la performativitat del ball de saló de competició, conegut millor com a ball esportiu, que vaig dur a terme l’any passat a la Universitat Paris 8 Vincennes Saint-Denis, dins del marc dels estudis en anàlisi i escriptura en dansa. Aquest treball és una continuació de la meva peça anterior “Zoo!”, amb la qual, per una banda, vaig començar a explorar la meva
relació amb el ball esportiu, i per altra banda, a reflexionar sobre les qüestions de la transformació i allò monstruós. M’interessava especialment pensar com, a través del dansa, generar un cos que se situés en les fronteres entre allò humà i allò animal, allò orgànic i allò maquinal, allò femení i allò masculí, allò espacial i allò corporal, i de com això ens permet mobilitzar les categories que travessen el cos, com a cos produït per
un context històric, social i polític.

Amb el projecte Hacia un sol negro he volgut continuar aprofundint sobre aquestes qüestions, revisitant, d’una banda, l’entrenament en el ball esportiu i els paràmetres sota els quals es produeix el cos del ballarí i, per altra banda, seguir reflexionant entorn la qüestió de la transformació. Vaig començar a practicar balls de saló als 16 anys, quan me’n vaig anar del meu poble natal per estudiar arts plàstiques. Vinc d’un poble de l’interior d’Espanya, on el cos està travessat d’una manera molt determinada pel que és patriarcal i heteronormatiu i on a més la dansa no formava part de l’imaginari col·lectiu.

Després de 5 anys competint en ball esportiu, ho vaig deixar de manera frustrant. Sentia que en el món de la competició no podia trobar una manera d’elaborar la meva sensibilitat. Onze anys més tard, i mitjançant aquest projecte, m’adono de com el ball esportiu va configurar el meu cos i la meva manera d’aproximar-me a la dansa, en ser el meu primer contacte amb una pràctica del cos. Regit per barems d’excel·lència física, de verticalitat i de virtuosisme, el ball esportiu prefigura els modes de discurs mitjançant els quals es ficcionalitza el cos-màquina fins al punt d’imposar-se davant del que mira, des d’una presència monumental i immutable.
L’entrenament reafirma el subjecte i això significa que el cos es tecnifica cada cop més.

Al ball esportiu, l’entrenament passa, per descomptat, pel control total del cos i, per extensió, de la postura, els gestos, l’expressivitat del rostre, i segueix els codis de l’esforç, l’autoexplotació i la seducció. Maria, professora i jutgessa de ball esportiu, diu durant un entrenament: «Has de treballar la teva postura. És important allargar l’espina dorsal al màxim, i projectar l’estern en diagonal cap al cel». Després, ella afegeix: “La postura és el que ens fa visibles a la pista de competició. Podem tenir molt bona tècnica i bon ritme, però si tenim una mala postura, podem passar completament desapercebuts, invisibles”.

Partint del cos convencional del ball esportiu i, sobretot, de la meva pròpia experiència com a ballarí home, aquesta peça no pretén parlar sobre el propi ball esportiu, sinó fer- lo servir, grapejar-lo o fins i tot mal fer-lo servir, per tal de fer emergir una presència inacabada, desproveïda de finals i en transformació constant, poblada d’altres múltiples corporalitats que existeixen a l’esfera d’allò monstruós, ficcional i poètic.

Hi ha tres dimensions fonamentals sobre les que he treballat per a aquest procés. En primer lloc, el cos i el ball, a través dels quals he explorat eines metodològiques basades en les idees d’oposició i contradicció, és a dir: cap a la norma geomètrica i la seva desviació, cap a la tensió i cap a la folgança, cap a la lleugeresa i la pesadesa, cap a dins i cap a fora, cap a la bellesa i cap a la ferida.

La segona dimensió ha estat la feina amb els materials tèxtils. Els teixits, peces velles o usades, que serveixen al cos per reforçar o deformar la figura. Al llarg de la peça, a través d’un procés excessiu d’incorporació de teixits sobre el cos, el cos esdevé cada cop més vulnerat, propiciant l’aparició d’altres éssers i corporalitats en transformació permanent.

La tercera dimensió seria el so. Amb aquest projecte he col·laborat amb Bastien Raute, músic i enginyer de so, que ve de Nantes. Durant el procés hem explorat diferents bases i ritmes de balls de saló i procediments per alterar el to i la textura, però també l’especialitat i la percepció de l’espectador.

Pel que fa a les preguntes que mobilitzen el projecte, amb Hacia un sol negro volia reflexionar entorn de la qüestió de la representació, no només la teatral, sinó també la representació d’un mateix, la ficció d’un mateix, i també sobre la qüestió de la transformació, no sols la transformació del cos i la figura, sinó també l’esdevenir continu de la subjectivitat i del que és viu. La peça també és una invitació, com diu Carolina Campos, una invitació a mirar allò que hi ha a l’ombra de la hipervisilitat i de la hiperexposició. Em pregunto: Com estar en relació amb totes les nostres contradiccions, amb totes les nostres cares i desitjos discordants, acceptant que estem en permanent trànsit, i que cap nom no pot contenir una realitat canviant?

Joaquín Collado

Temporada 2023-24
COPRODUCCIÓ MERCAT DE LES FLORS
Espectacle inclòs a DANSA METROPOLITANA
Joaquin Collado és artista associat 2023-24
De l’1 al 3 de març de 204 / Sala PB / 19 h / 14 €