Avui s’ha presentat, al Teatre Goya L’amic retrobat, una obra basada en la novel·la de Fred Uhlman, amb traducció de Dolors Udina, dramatúrgia de Josep Maria Miró i direcció de Joan Arqué. Està protagonitzada per Jordi Martínez, Quim Àvila i Max Grosse Majench. És una producció de Teatre de l’Aurora.
A la roda de premsa, han assistit Jordi González, vicepresident d’arts i continguts del Grup Focus, i la companyia. I ha estat Jordi González qui ha obert l’acte agraint la presència dels mitjans i confessant la il·lusió que suposa poder acollir aquest muntatge a l’escenari del Teatre Goya; tant per un elenc a qui l’uneix una gran amistat, com, sobretot, per la peça en sí: “És una d’aquelles obres que et toquen molt el cor. Una perla que, malauradament, per culpa de la pandèmia, vam haver d’endarrerir i que, ara, per fi , podem programar. El públic surt content i commogut, amb ganes de parlar-ne, de reflexionar… és un espectacle necessari i que ens fa molta falta.”
L’amic retrobat planteja la història d’una amistat entre un noi jueu i un jove alemany enmig de l’Alemanya del 1933; i de com les tensions polítiques acabaran dividint la societat i polaritzant la població en el context d’un conflicte bèl·lic creixent; un argument que, tristament, ressona en les circumstàncies sociopolítiques actuals.
ELS CREADORS PARLEN DE L’ESPECTACLE
Joan Arqué, director de l’espectacle, exposa així la vigència del tema de l’obra: “Parlar d’aquests temes, avui en dia, és, alhora, reconfortant i necessari, malauradament; així com també és necessari tenir en compte els valors que, en temps de conflicte: poden i han d’estar per sobre de la situació. Malgrat tot, sempre ens quedarà això.”
Arqué també ha explicat l’aproximació amb el material original i el procés de creació de l’obra, com la novel·la d’Uhlman el va colpir la primera vegada que la va llegir; i com, de seguida, van començar a buscar-se opcions per poder-la adaptar dramatúrgicament. “La gràcia està en l’adaptació – assevera el director – És el primer toc, el primer contacte. La feina d’en Josep Maria Miró ha estat fantàstica, amb una sèrie d’eleccions dramatúrgiques molt encertades. L’escissió del personatge de Hans en el seu jo jove i la seva versió adulta és clau: ja que proporciona al text un ritme molt bonic i permet que camini. Aquest és un teatre de la força de la paraula, en majúscules, d’aquell que et travessa l’ànima i el cor. Dins l’obra, es parla d’amor, d’amistat, però també es capten referències a conflictes actuals com Palestina i Israel; ja que si és universal parlar de l’amor, també ho és, malauradament, parlar de la guerra.”
Parlant de la proposta d’escenificació de l’espectacle, el director fa referència a un món de blancor; a un entorn que transmet seguretat i on, en aparença, no pot passar res greu. Segons Arqué, l’espai en sí es defineix per la posició dels cossos dels actors i per la llum; conjugant-se en un dinamisme que afavoreix una contextualització contemporània del text. També s’esmenta el cap d’un os polar, un objecte que aportarà un pes simbòlic a la proposta; un aspecte metafòric que no fa sinó flexibilitzar la lectura de l’obra; i que permet no encaixonar-se en la temporalitat pròpia de la trama.
“La posada en escena no respecta aquesta temporalitat, la portem a un altre lloc. El que ens dona vigència es l’acció del que passa; perquè està feta des de la mirada d’un present que va cap enrere.”
Jordi Martínez, que interpreta al personatge que narra la història, confessa que es tracta d’un projecte fet amb molt d’afecte; però també comparteix què significa reprendre una obra aturada pel confinament i la pandèmia. Segons l’actor, tot i aturar el muntatge durant molts mesos, romanen els fonaments del que ja s’havia edificat:“No te n’adones que has adquirit una base, que queda alguna cosa, un pòsit. I després, quan la reprens, és meravellós perquè hi ha més detalls; pots filar mes prim, no parteixes de zero de cap manera sinó que continues construint des d’on ho vas deixar.”
Ja en referència als personatges, Martínez ha dit: “Tot comença amb en Hans de gran i amb una carta. I el record d’una relació. És a partir d’aquí que s’explica la història. I entenem que es tracta d’una història d’amor. Un amor que no sabem fins on arriba; però que es va ennegrint per la situació del món que els envolta. Viurem una història preciosa, però sempre des del record.”
Quim Àvila i Max Grosse Majench interpreten al jove Hans i al seu amic Konradin. Ambdós han comentat com n’ha estat de fàcil treballar entre ells; una química que partia de l’obstacle d’un canvi de repartiment d’última hora. “Quan vam estrenar l’obra – explica Àvila – el paper d’en Max l’interpretava en Joan Amargós però, tot i els pocs assajos de remuntatge: el procés de treball ha estat molt fluid i senzill. A més, porta dins seu una herència integrada, que li és pròpia, sobre els esdeveniments dels quals parla el text.” “En efecte – afegeix Max Grosse Majench –, el meu pare és alemany i, de fet, qualsevol actor o actriu alemanya, en algun moment de la vida: ens toca interpretar un personatge en el context del nazisme perquè es un període molt significatiu. En aquest cas, no interpreto un nazi, però sí a un jove que viu l’auge del nazisme. En el context d’Alemanya, són uns fets que: tot i que ens hi relacionem des d’un lloc diferent al dels nostres pares, continua afectant-nos. Es tracta d’una culpa que heretem i que, a vegades, revivim en excés.”
L’ARGUMENT
L’amic retrobat de Fred Uhlman relata a través de la veu d’un home adult, Hans Schwarz, fill d’una família jueva; la mateixa història d’amistat de fa més de tres dècades amb Konradin Von Hohenfels, fill d’una família aristocràtica de Suàbia. Els nois es coneixen al Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart, l’escola més famosa de Württenmber, i inicien una intensa relació: en què comparteixen i conflueixen coneixement, idees, preocupacions i també contradiccions. Inicialment, l’amistat es configura al marge de l’enfrontament polític del país. Però, de mica en mica, es veurà enterbolida pels convulsos esdeveniments i la pujada de tensió que es viu a Alemanya: a partir de 1933 amb l’ascens del nazisme i l’antisemitisme.