El gran Wolfgang Amadeus Mozart torna a l’escenari del Gran Teatre del Liceu amb una de les seves òperes més especials, La clemenza di Tito. Especial per diverses coses: la va crear durant seu últim any de vida, la va escriure en 6 setmanes i també per estar considerada una de les seves “obres serioses” de la que es diu que conté “alguns dels moments més refinats i dolços de Mozart i les seves àries més inspirades.” Se li diu òpera seriosa per l’extensió dels seus fragments recitatius. dins de cada àrea.
Ara, es podrà veure al Liceu en una versió també especial, creada per al Festival d’Art Lyrique d’Aix-en-Provence pel reconegut director David McVicar, amb una escenografia mediterrània però a la vegada austera, que signa Bettina Neuhaus. Aquest matí s’ha presentat en roda de premsa amb l’assistència de Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu, Philippe Auguin, director musical; Marie Lambert, directora de la reposició i els cantants Paolo Fanale (Tito Vespasiano); Myrtò Papatanasiu ( Vittelia) i Stéphanie d’Oustrac (Sesto), que encapçalen un dels tres repartiments que presenta l’espectacle, que compta també amb l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu.
Els tres repartiments s’alternaran en dues franges de funcions els mesos de febrer (dies 19, 20, 22, 23, 25 i 27) i abril (17, 26, 28 i 29). A més dels presents, es posaran en la pell de Tito Vespasiano (Dovlet Nurgeldiyev), Vitellia (Vanessa Goikoetxea i Carmela Remigio), Servilia (Anne-Catherine Gillet i Sara Blanch) i Sesto (Maite Beaumont).
El Mestre Philippe Auguin ha explicat que l’obra parteix d’algunes idees preconcebudes que mostren la debilitat que patia el teatre a l’època: “No hi ha un gran vestuari, l’escenografia és austera… És una posada en escena de teatre recitatiu. Potser per aquest motiu no ha agradat tothom. Si anem a l’època de l’estrena, fins i tot la dona de l’emperador d’Alemanya la va qualificar de dolenta!” El Mestre compara l’obra amb La flauta mágica, també de Mozart, “perquè si ve aquella es va anar canviant i adaptant al pas dels anys, La Clemenza di Tito va passar molt de temps sense ser representada i això ha fet que arribi, a dia d’avui, més única i autèntica, més lògica.” Confessa que “de vegades penso que no sé si estem preparats al s. XXI, en què prima bastant l’entreteniment, per rebre una obra com aquesta, on la musica viatja per moltes direccions diferents i cal entendre molt els personatges. Però la Marie ha fet una feina meravellosa!”
L’ARGUMENT
Tot passa l’any 1791. En plena composició de La flauta màgica, Mozart va rebre l’encàrrec d’escriure una òpera que festegés la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Està ambientada a Roma, al segle I d.C i se centra en el complot de Vitellia, filla de l’emperador Vitelli, i del seu amant Sesto, per assassinar i enderrocar Tito, el nou emperador que va destronar al seu pare. Però Tito descobreix la traïció i prefereix mostrar clemència i perdonar, abans que passar a la història com un monarca sanguinari.
“És una òpera que mira al futur amb el mal nom de seriosa, però que la música ens ajuda a entendre. I tret del moment del tràgic incendi del Capitol, al que Sesto cala foc, la resta es basa en exposicions i especificacions. Segons Marie Lambert: “Els recitatius són molt densos i necessiten una preparació amb molta cura i temps. La peça és complexa, és un drama polític expressant amb molta calidesa. Als assaigs hem treballat també de manera que lligui amb la musica, que presenta àries que miren cap endins i cap endavant. La peça conté moltes emocions humanes com la gelosia, la violència, el sexe, la fantasia…”
Malgrat Mozart la va escriure “sota molta pressió de temps” des de l’obertura fins al final, destaquen grans moments musicals com l’ària en la qual Sesto accepta l’encàrrec d’assassinar Tito en el primer acte, Parto, ma tu ben mio. O el quintet amb cor que clou el primer acte, Deh conservate, oh Dei. En el segon acte, dos grans moments destaquen per sobre els altres: l’elegant ària en què Tito mostra la seva clemència, Se all’impero, amici Dei, o la confessió de la traïció de Vitellia amb Non più di fiori, ària plena d’ornaments vocals i colorature vertiginoses. “Són àries no conceptuals. Diuen que Mozart escrivia moltes obres a la vegada i havia de vigilar de no repetir. Espero que la nostra versió sigui convincent”, apunta el Mestre.
PARLEN ELS PROTAGONISTES
Myrtò Papatanasiu, Stéphanie d’Oustrac i Paolo Fanale
Stéphanie d’Oustrac es mostra “molt feliç de tornar a interpretar aquesta obra mestra aquí, al Liceu, on no he cantat mai. L’òpera parla efectivament de moltes coses, de manipulacions, de sexe, d’erotisme, de política… Hem treballat molt profundament per mantenir la seva puresa. És una obra que obre portes a un altre període, per fer arribar la musica pura que sempre va voler traslladar Mozart.” Ens recorda que ella és Sesto i, per tant, interpreta el paper d’un home que, a més, és el millor amic de Tito. “Però l’he de matar per aconseguir l’amor d’ella…”, diu, mirant la Mirtó, somrient. I continua: “Aquesta és la meva peça preferida, tant per actuar com per cantar. En Sesto, el meu personatge, està enamorat de Vitèlia però a la vegada s’ha d’enfrontar amb el seu amic, l’Emperador, per matar-lo. I lluita amb aquests sentiments!” Explica que “Jo, des de sempre havia volgut ser actriu! I estic contenta perquè he descobert que La clemenza di Tito és la millor òpera perquè has de cantar i també actuar. Ens esforcem per il·lustrar tota la riquesa de l’obra. Sap greu que no sigui gaire coneguda però és fabulosa per als intèrprets! I ara el Liceu ens fa el regal de poder fer-la quatre setmanes! Sóc feliç!”
Paolo Fanale, expert en Mozart, expressa: “Jo he fet tot el repertori de Mozart i puc assegurar que en Tito té un cor gran i ple d’amor. I que és respectat. Només en una ocasió sent que no ha servit al poble i ell mateix els compensa amb els seus diners. Venia d’una família del poble i va arribar a emperador sense perdre el contacte amb el poble. I això el fa a la vegada dubtós perquè… no existeix un poderós bo amb els seus subdits! I tot això traspua a l’òpera.” Amb tot: “Aquests recitatius van ser escrits per un deixeble de Mozart i es veu una lleugera diferència a l’hora de construir-los.”
L’escenografia, tot i que ells mateixos qualifiquen d’austera, encara bé, perquè no és fàcil. Està dominada per una escalinata que han de pujar i baixar, tot cantant. “Hem hagut de fer-nos una revisió mèdica abans!” bromegen… o no! La Stéphanie explica però que “l’acció física ve dictada per la filosofia dels personatges, tot passa pels moviments de les persones. Ells expressen els sentiments que senten en l’acció. Ens donen l’oportunitat de crear. Un cop has transmès els sentiments, els sents i el físic t’acompanya.” Myrtò Papatanasiu li dóna la raó: “Tot va junt, nosaltres reaccionem amb la música i amb el llibreto. És una transmissió clara com també ho és la relació entre ells tres.”
La clemenza di Tito és una opera seria en dos actes amb música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret de Pietro Metastasio i Caterino Mazzolà. Es va estrenar per primer cop el 6 de setembre de 1791 al Teatre Nacional de Praga. Al Gran Teatre del Liceu va arribar gairebé dos segles més tard, el 14 de desembre de 1963, on es va representar per darrer cop el 19 d’octubre de 2006 i s’ha fet tan sol 25 vegades.
Aquesta versió es va estrenar al festival d’Art Lyrique d’Aix-en-Provence i ja ha visitat Tolosa, Marsella i Chicago abans d’arribar a Barcelona.
Per entrades, premeu aquí