El Gran Teatre del Liceu acollirà a partir de dilluns que ve dia 13 una nova versió de l’òpera que aquest equipament ha representat més vegades en tota la seva història: l’Aida, de Verdi. Aquesta serà la 455 vegada i arriba amb l’al·licient afegit de recuperar els històrics i meravellosos decorats del gran pintor i escenògraf català Josep Mestres Cabanes, 75 anys després de veurel’s per primer cop (1945). Els decorats, que van quedar malmesos a causa de l’incendi del teatre, han estat restaurats meticulosament i adaptats pel prestigiós escenògraf Jordi Castells. Cal apuntar que el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, va admetre a la presentació que “podria ser la última vegada que s’utilitzen, ja que necessiten una gran reparació”, encara que no ho va assegurar: “Sempre calen restauracions, però aquest cop havien sofert deterioraments importants i han estat sotmesos a una reparació exhaustiva. Ara estem davant de si cal fer una reconstrucció absoluta o guardar-los com l’obra d’art que són a algun Museu. Aquesta seria també una manera de dignificar-los!” Fins aquesta, els decorats s’han utilitzat 11 vegades.
A-Bofill
Aida torna, doncs, en la seva posada en escena més espectacular aquest cop dirigida per Thomas Guthrie en la part escènica i pel Mestre Gustavo Gimeno, titular de l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg, en la part musical. L’interpreta un càsting doble en els rols principals, format per Angela Meade i Jennifer Rowley en el paper d’Aida i Yonghoon Lee i Luciano Ganci com a Radamès. Les mezzosopranos Clémentine Margaine i Judit Kutasi es fiquen a la pell d’Amneris i els barítons Franco Vassallo i Àngel Òdena en el d’Amonasro. Un repartiment que es completa amb moltes més veus excepcionals. Per tot plegat, Víctor García de Gomar ha dit, tot bromejant -o no…- que “és com portar els Rollings de l’òpera!”
Aida és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret d’Antonio Ghislanzoni. Va arribar a Barcelona gràcies a la iniciativa del Teatre Principal, amb una primera representació el 16 d’abril de 1876. Al Liceu, s’hi va estrenar gairebé un any més tard, el 25 de febrer de 1877. La darrera representació en aquest teatre va tenir lloc el 30 de juliol de 2012.
Aquesta òpera fonamental del catàleg verdià narra el drama d’Aida, una princesa etíop que, pels designis del destí, es transforma en esclava d’Amneris, la filla del faraó egipci. Ambdues formen un triangle amorós amb Radamès, heroi dels exèrcits egipcis i enamorat d’Aida, alhora que estimat per Amneris.
L’espectacle es representarà en 14 ocasions entre el 13 de gener i el 2 de febrer. Si no trobeu entrades, el 22 de gener es representarà en directe a diversos cinemes de Catalunya (206 cinemes en tot l’Estat), gràcies al patrocini de Mezzo i Les Films Jack Fébus, que coprodueixen amb el Liceu aquesta retransmissió. Per a aconseguir el màxim detall, es preveu un dispositiu de 10 càmeres, dues a platea, una al fossat, tres a amfiteatre i 4 més a les llotges. A més, el públic podrà tornar a gaudir de la retransmissió quan RTVE ho emeti per La2 a nivell nacional i Mezzo a nivell internacional. Consulteu aquí el llistat de cinemes on es podrà veure, arreu de Catalunya. https://www.liceuincinemas.com/
TROBADA AMB ELS PROTAGONISTES
Angela Meade i Yonghoon Lee
Aquest divendres Aida s’ha presentat als mitjans amb la presència de Thomas Guthrie, Gustavo Gimeno, Angela Meade, Yonghoon Lee i Víctor García de Gomar.
Per a Thomas Guthrie, que ve per primer cop: “És una responsabilitat fantàstica venir al Liceu, és un espai meravellós!” Per altra banda: “He vist per primera vegada l’escenografia de Mestres Cabanes i és molt superior al que m’havia imaginat, és un grandíssim honor disposar-ne! És preciosa i, malgrat l’antiguitat, no dóna idea de peça de museu.” Sobre l’espectacle: “Aida és sempre un repte perquè està escrita amb precisió científica, Verdi ja va deixar l’acció plasmada a la partitura! Òbviament hi hem aportat la nostra petjada però… Penseu que es necessiten 200 persones per posar-la en escena… Ha estat un gran esforç però tothom hi ha posat l’ànima per fer que agradi al públic. La nostra feina és crear il·lusió i que l’espectador obri el seu imaginari i ho disfruti. Té una obertura meravellosa i el final… igual! ”
Sobre l’argument: “És una història d’amor, una mica tipus Romeu i Julieta. Sabem que Verdi estava fascinat per Shakespeare, es diu que quan va morir, hi havia llibres del dramaturg al seu costat. Situa la història d’amor en un context de guerra, un moment de molta foscor que deixa patent el sentiment de dolor que genera anar al combat” Però també hi ha empremta personal: “Verdi va perdre la seva filla molt jove i escriu aquesta òpera amb escenes entre el pare i la filla que s’identifiquen amb la seva situació personal. En aquest sentit, és molt intimista.”
El director també ens parla de la il·luminació, ja que García de Gomar senyala que és molt diferent que la de l’últim cop que es va representar. “És la part principal de la història. És essencial! Portem tres nits treballant-hi a fons. És un gran repte perquè la llum ja està pintada molt hàbilment als decorats i nosaltres hem d’il·luminar el que hi ha dintre, o tot a la vegada per provocar les emocions i la il·lusió òptica que fa que el que s’està veient sigui real i preciós.”
A-Bofill
La coreografia participa a l’acció tota l’estona: “Hem treballat amb Angelo Smimmo per combinar la coreografia contemporània amb la Capoeira, una art marcial que expressa el llenguatge de la Guerra, la lluita. És una via metafísica amb molta energia per poder comunicar-se amb el públic. El cos pot així representar la foscor de la història.” En definitiva: “El més important és obligar el públic a imaginar. La meva idea és obrir un espai on Verdi i el públic es trobin.
Yonghoon Lee també debuta al Liceu. “I és el primer cop que treballo amb l’Angela i amb altres de l’equip. És tot un plaer participar amb aquesta gent, que té una energia fantàstica.” Sobre l’obra: “Potser és clàssica però estem fent una cosa nova, tant amb l’escenografia com en el fet que puja moltíssima gent a l’escenari en determinats moments per explicar-la als espectadors. També el fet que es faci al cinema permetrà compartir petits detalls que al teatre potser queden lluny. Però en directe es veurà molt més la gran feina que ha fet el Maestro Gustavo Gimeno!”
El director valencià Gustavo Gimeno assegura que “el secret que sigui l’òpera mes representada de Verdi té a veure amb les situacions que es van creant. Parla de la pèrdua de la llibertat i de la innocència. Penso que Aida, com Falstaff, Othelo o Simon Boccanegra són peces d’una maduresa especial i diferent a d’atres més recents de Verdi com Rigoletto i La Traviatta. Aida representa moltes coses a la vegada. És sensual, exòtica, madura, la música de gran qualitat… Parla d’un triangle amorós que, a la vegada, és un triangle polític. Parla del poder il·limitat del món eclesiàstic de l’època…”
A-Bofill
Com que també debuta al Liceu, confessa que “estic enamorat de l’escenografia de Mestres Cabanes i no voldria que la traguessin d’aquí. Em sembla tan meravellosa que fins i tot la veig moderna. Jo voldria que continués!”
La soprano Angela Meade debuta a Aida i al Liceu. “Sóc tradicionalista, jo. M’agraden les produccions clàssiques i anar a un lloc on no has d’explicar res. Per això m’agrada Aida, tothom l’entén!” A la pregunta de com veu el seu personatge, l’Aida, en una època com l’actual, de l’empoderament de la dona, respon: “Les circumstàncies de la dona han canviat radicalment, però Aida té a veure amb l’amor i en enamorar-se. I ara, això també passa. Ella s’enamora de Radamés i és capaç de fer qualsevol cosa per ell. Al segle XXI, no tothom vol viure en soledat…” Assegura que té punts que ens porten a la realitat actual. Probablement no ho deu dir per un que parla de l’exili, que podria cantar-lo en Puigdemont o algun dels altres nostres exiliats, perquè no els coneix. Però jo sí que ho dic! Amb tot, remarca que el conflicte de l’obra no el desencadena un home sinó una altra dona.
Acabem la trobada amb algunes paraules que denoten que, malgrat la satisfacció de interpretar una obra tan meravellosa i exitosa, no és gens fàcil. L’exigència vocal és extrema al paper de l’Angela, que és pràcticament tota l’estona a escena. “Requereix molta resistència, però crec que ha arribat en el moment perfecte per a mi. La veu es va desenvolupant amb l’edat!” Meade va debutar al 2008 i ara, amb 43 anys, ha guanyat 57 concursos de cant, a més de participar a i portants òperes als teatres Metropolitan de Nueva York y en la Deutschoper de Berlín.
Yonghoon Lee té la responsabilitat d’obrir l’òpera ja amb una ària molt potent. “Cal escalfar la veu abans, no hi ha més remei! S’obre el teló i ja estàs allà. I has d’incorporar la part romàntica. Cal preparar-ho!
Entre l’escenografia, el rerefons de l’argument romàntic i sentir una de les àries més famoses de tots els temps, encara que potser alguns no sigueu amants de l’òpera, crec que no us l’heu de perdre. Passareu una nit inoblidable, té molts, molts al·licients. Recordeu allò de “és com portar els Rollings de l’òpera”?
Ep: no us oblideu de les entrades, que diu que en queden molt poques!