Demà dimecres 3 de juliol s’estrena al Teatre Goya El Cartógrafo, un text de Juan Mayorga d’aquells que estan atrapant tothom des de la seva estrena el 2016. “Ens costa dir-li espectacle, perquè ha estat una experiència que ens ha portat fins a Costa Rica, Mèxic Alemanya… i ara, a l’agost, l’acabarem on va començar: a Varsòvia. Teníem moltes ganes de venir a Barcelona, una ciutat que sempre ens acull i on hi ha companys dels que hem après tant, a compartir una cosa tan especial: una obra que parla del temps i que és el mateix temps el que la va escrivint”, ha dit Juan Mayorga, que també n’és el director. Aquest matí l’han presentat als mitjans, amb la presència dels actors protagonistes Blanca Portillo i José Luís García-Pérez. Seran al Goya fins al 21 de juliol, emmarcats al programa del Grec Ciutat.
Potser la manera més fàcil de començar és explicant com va néixer l’obra. Mayorga estava allotjat a Varsòvia en un hotel, on li havien donat un mapa d’aquells de ciutat on se senyalen esdeveniments i monuments. Parlava d’una Sinagoga on hi havia una exposició de fotografies sobre el famós Gueto de Varsòvia, on els nazis hi van confinar el major nombre de jueus durant la Guerra. Va anar-la a veure i va senyalar els diferents llocs del Gueto, -que estaven descrits al peu de les fotos- al mapa de l’hotel. I es va fer una ruta per anar-los a visitar. Però ja no hi eren. L’urbanisme de la reconstrucció i d’altres més actuals ho havien tapat tot. I va sorgir la pregunta: Per què han esborrat la memòria?
“En aquell passeig va néixer l’espectacle, que recorre Varsòvia des de l’any 1942 fins l’actualitat. El que volia representar és irrepresentable, perquè el recorregut parla de l’extermini de milers de jueus europeus. Vaig pensar un text i vaig decidir que, el que em va passar a mi, li passaria a una dona estrangera que camina amb un mapa de Varsòvia, es troba amb l’exposició, amb les fotos… I coneix la llegenda del Cartògraf del Gueto, que és el que m’he inventat.” El Cartògraf del Gheto era un vell que, mentre tot moria al seu voltant, es va entestar a dibuixar el mapa d’aquell confinament. Però com que no podia caminar, enviava la seva néta, encara una nena, a buscar les dades que necessitava. La dóna estrangera es creu la llegenda i surt a buscar el vell mapa.
Juan Mayorga, Blanca Portillo i José Luís Garcia-Pérez, a la presentació de ‘El cartógrafo’
NOMÉS DUES PERSONES PER INTERPRETAR 12 ÀNIMES
“Vaig escriure un text en què cada escena estava muntada com un duel entre dos personatges, que van canviant. N’hi ha 12! Però jo ja creia que s’havia de fer amb pocs actors, màxim 4. A la protagonista li vaig posar Blanca perquè… amb la Blanca Portillo ens coneixem des de fa molts anys, fins i tot vam anar junts a l’escola! I per a mi era un somni que ho fes ella, perquè requeria un virtuosisme difícil de trobar”, confessa Mayorga.
Blanca Portillo també mantenia una molt bona relació amb José Luís García-Pérez, amb qui volien fer alguna cosa junts des de feia temps. “Teníem un projecte que se’n va anar en orris i això encara ens impulsava més a buscar. Vam conèixer l’obra de Mayorga i ens vam posar en contacte amb ell, proposant de fer-la només nosaltres dos.” I aquí és quan Mayorga va veure el cel: “Només dos actors com ells poden assumir aquest desafiament! Han de representar 12 ànimes molt diferents, s’han de constituir en actors/cartògrafs per donar-nos diferents personatges, en diferents llocs, diferents èpoques…” explica el director, que afegeix: “L’espai, el vestuari, el so, la llum… són cartogràfics, perquè a l’obra hem intentat dibuixar un mapa que tingui sentit. Són senzills i monocromàtics, amb la idea de deixar espai a la mirada externa, que és la que ha de vestir als personatges.” Per simbolitzar-ho, els personatges van, en moments, descalços.
A l’obra anirem veient com desfilen els diferents personatges, entre d’altres els de la nena i l’avi, construint el mapa d’un mon en perill. Hi ha dues històries clau: els que fan el mapa i la dona estrangera que busca el Gueto “amb la voluntat comú que no arribi l’oblit i que la mort no sigui la que diu l’última paraula”, continua l’autor, que ens confessa un desig clar: “esperem que el públic dibuixi el seu mapa. Sabíem que no podíem dibuixar-lo al teatre, sinó a la ment de l’espectador. D’uns fets terribles també pot sortir la llum… si no oblidem. Molts pensen que mirant enrere no pots avançar. I només prenent consciència del que va passar podem tirar endavant!”
Mayorga explica que “Hi ha un moment que la dona que busca li pregunta al seu marit, un espanyol que treballa a l’ambaixada de Varsòvia, què passaria si un estranger busqués per una ciutat espanyola les restes del nostre passat. Hi ha, doncs, mencions a la nostra memòria històrica però sense més. Ho deixem per a l’espectador.”
UNA OBRA PER NO DEIXAR MAI
Blanca Portillo explica els seus sentiments: “Quan vaig llegir l’obra, el primer que vaig reflexionar va ser el per què al Juan li va sorgir l’impuls d’escriure una obra de teatre sobre això. A mi m’interessa tot el que ell fa i sabia que valdria la pena. I al José Luís també li va interessar. Què té que sedueix?” I la resposta, és en el públic: ” Crec que hi ha un paral·lelisme clar entre la cartografia i el teatre. El teatre pretén que pensis i imaginis el que no es veu, com als mapes. I els actors tenim l’obligació de mantenir l’espectador actiu, perquè l’espectacle es completi. Nosaltres posem 12 personatges i el públic posa la resta. I cadascú veu la seva Varsòvia, perquè el que veus és dins de tu mateix. Contribuir a aquest exercici es un plaer. Puc dir molt sincerament que no voldria deixar mai d’interpretar aquesta obra, que serà la que més pena em farà de deixar, si s’acaba. Però espero que no, ja forma part de les nostres vides i, inevitablement, ens acompanyarà i creixerà. “
José Luís García-Pérez també considera que “ha estat un regal de la vida fer aquest espectacle! Ens ha fet créixer com a actors i com a persones. I és que l’obra està dibuixada com l’essència del teatre. És difícil trobar una peça que et permeti jugar, i aquí hi ha el 13è personatge, que és la imaginació de l’espectador. Requereix la seva atenció contínua, no es pot despistar.” Mayorga, per la seva banda, assegura que al teatre cal obrir espais perquè l’espectador construeixi els moments essencials: “El bon teatre és el que mobilitza l’espectador en la seva consciència i emocions, els entreteniments son una altra cosa.” I la Blanca ho arrodoneix: “Nosaltres hem firmat un contracte amb el públic. Jo no sóc una nena ni estic a Varsòvia, però ho faig veure perquè convido el públic a jugar. Ell s’ho ha de creure, i involucrar-s’hi, com jo. “
Cesc Casadesús, director del Grec, ha manifestat que el Festival se centra en la dramatúrgia contemporània i que està molt cofoi per poder portar al Grec “coses diferents al que veiem tot l’any. L’espectacle es va estrenar el 2016, però això tan és. L’important és poder-lo veure i, en aquest cas, disfrutar-lo ja en la seva maduresa!”, conclou.