La Traviata, una de les òperes més conegudes i aplaudides de Verdi, arriba al Gran Teatre del Liceu per recordar-nos que aquestes festes, passi el que passi, almenys hem de brindar. És una producció de David McVicar, que abandona el glamour habitual de l’òpera de Verdi i proposa una Traviata realista sense abandonar l’elegància característica del director d’escena, dirigida musicalment per la Mestra italiana Speranza Scappucci. I arriba amb tot un equipàs: quatre Violetes: Pretty Yende (5, 7, 13, 16, 21, i 28 de desembre), Lisette Oropesa (8, 10, 15, 19 i 27 de desembre), Kristina Mkhitaryan (4, 9, 12, 14, 17, 20 i 29 de desembre) i una última incorporació, la soprano Ermonela Jaho, que interpretarà l’última funció (30 de desembre). Els rols masculins també brillen amb els tenors Pavol Breslik i Dimitry Korchak com a Alfredo Germont i els barítons Giovani Meoni, Àngel Òdena i George Gagnidze com el pare d’Alfredo.
Avui s’ha presentat als mitjans i Valentí Oviedo, director general del Liceu, ens ha explicat alguns canvis. L’espectacle s’havia d’estrenar el 5 de desembre, però com que després d’haver venut totes les entrades s’ha limitat l’aforament a 500 persones, el Gran Teatre del Liceu ha decidit dividir els espectadors en dues funcions i s’ha afegit el dia 4. També “com que moltes persones que havien comprat entrades per al cap de setmana viuen fora de Barcelona, s’han obert dues funcions a les 18h, els dies 8 i 16 de desembre, per oferir-los poder venir facilitant la tornada a casa.” A banda, totes les funcions de l’òpera s’iniciaran a les 19h, a excepció de les dels dies 12, 13, 20 i 27 que mantenen l’horari de cap de setmana, en què la normativa actual permet tancar a les 22h. I ha recordat que “La funció de l’Under 35, prevista pel 7 de desembre, es posarà a la venda el proper dijous a les 16h amb un preu únic de 15€.”
Tot seguit, Víctor Garcia de Pomar, director artístic, ens ha presentat els assistents, la directora musical Speranza Scapucci, la repositora Marie Lambert, i les cantants Pretty Yende i Lisette Oropesa. Ha destacat que, sense haver-ho previst, l’òpera forma part d’una programació casualment molt actual, que parla d’altres pandèmies: “Tenim programades La Bohème i els Contes de Hoffmann, que parlen de l’impacte de la tuberculosi. Subratllo casualment, perquè forma encara part de la programació de Christina Scheppelmann, que es va fer quan encara no existia la Covid!” I destaca que “és una feliç coincidència per al Liceu tenir les quatre millors Violetes del moment: ara el món mirarà el Liceu!”
L’ARGUMENT
La traviata relata la vida de Violetta, una prostituta amb èxit en un París que ja s’intueix decadent i colpit per la tuberculosi. Ella aspira a la felicitat buida dels plaers fugissers, fins que coneix Alfredo Germont, un admirador que li declara el seu afecte. Violetta cau vençuda per la força de l’amor, però quan sembla endinsar-se en una vida més plena de felicitat, és atacada per tots els mals possibles: la gelosia, la traïció i la tisi, que acaba amb la vida de Violetta. Aquesta representació de l’amor –el bé suprem, però inassolible sense sacrifici– és la que converteix La traviata en una òpera immortal, per a tots els segles i tots els públics.
El repte de David McVicar consisteix en aconseguir passar de l’estil galant al realisme que, inicialment, era a l’ànim de Verdi quan va proposar de fer una òpera actual sobre el París del seu temps. En aquesta proposta, Violetta no és una damisel·la que té dificultats, sinó una cortesana que només rep el favor social al seu saló privat. Per això en la producció de McVicar hi domina és un to negre que subratlla la sordidesa de la història i el seu destí funest, sense deixar enrere l’elegància habitual de les seves propostes.
Garcia de Pomar explica que la Mestra Scapucci, està oferint “una versió àgil, rotunda, interessantíssima, de tempos vertiginosos, que estem segurs que entusiasmarà el públic. Marie Lambert ha fet una versió elegant i realista que subratlla, 167 anys després de l’estrena, el crit desesperat d’una nova víctima de la hipocresia social, amb el que veiem que encara hi ha coses que no han canviat tant al s. XXI”
LA VEU DE LES ‘VIOLETES’
Garcia de Pomar ha volgut donar la paraula a les ‘Violetes’ perquè ens expliquen com veuen el personatge. Lisette Oropesa pensa que “és una cosa molt personal i cada soprano hi pot aportar la seva petjada, el que li toca més al cor del personatge. Ella estima molt, l’amor és la seva força, però no se’n adona fins la meitat de l’òpera. Fins ara només ha conegut el poder dels diners i no creu amb l’amor fins que apareix l’Alfredo, que és quan ho canvia tot per ser feliç per primer cop a la seva vida.”
Però la felicitat és un somni curt i ella la deixa per permetre que la germana de l’Alfredo es casi, una condició que posa el pare, que li demana que marxi lluny de la família «I no és tot: a més, mor jove… Però la tragèdia és així!” I afegeix: “La música és meravellosa, difícil de cantar perquè es plena d’emocions. Però la nostra feina ens encanta!”
Pretty Yendediu explica que “diuen que per cantar La Traviata cal tenir el cap fred i el cor calent. I és cert! Per a mi és un personatge encara nou, vaig debutar a Paris fa un any. Però sempre m’ha fascinat l’autenticitat d’una noia jove que marxa de casa per buscar vida nova a Paris. Allà es fa un nom però es troba moltes coses que no esperava. L’amor és fonamental a l’obra i s’adona que amb l’Afredo viu un amor que mai havia viscut. És una dona capaç d’admirar, molt educada i llesta. Jo gaudeixo molt el personatge i agraeixo poder-la cantar en un lloc tan bonic com aquest. “
Speranza Scapucci no és una Violeta però ens diu que és molt feliç tornar al Liceu. “Ara fa dos anys que vaig venir i recordo l’electricitat entre l’orquestra, el cor i jo. Malgrat les circumstàncies difícils -el Cor ha de cantar amb màscara i altres complicacions-, l’amor que tothom té per aquest art es nota d’una manera claríssima, i jo em sento privilegiada de poder donar vida a aquesta música un cop més. A Italià diuen que La Traviata no s’aprèn, es coneix. I això no és veritat, perquè jo cada cop que obro la partitura hi veig coses noves!”
Scapucci ha lloat l’orquestra “que està treballant cada acord, cada nota, perquè no es perdi res. Ha respost d’una manera meravellosa.” Sobre l’argument: “Jo intento subratllar la diferencia entre el 1er acte, ple de felicitat, i els altres dos. El Brindis no és un moment festiu, malgrat el que se sol pensar. Però l’Orquestra li treu tots els colors. El que busco és destacar el contrast entre la fragilitat del Preludi i la passió de la resta. És una orquestra meravellosa!” També lloa el treball del Cor, encara que ”les mascaretes son un gran repte!” Però “és una gran alegria treballar amb tants artistes magnífics, 4 violetes i els intèrprets masculins també doblats… Cada cantant té una manera diferent d’expressar-se.” Confessa que, a causa dels toc de queda, s’han fet alguns talls “molt curtets, alguns que ja s’han fet tradicionalment. Pràcticament no es notarà però no està completa del tot.”
La repositora Marie Lambert ratifica que tot l’equip està molt content d’estar al Liceu amb gent tan entusiasta. “Hi ha petites coses com ara que el Cor ha de portar mascareta i això limita l’expressió facial.» Sobre la societat que retrata, no es la burgesia convencional. «Retrata la diferencia entre burgesia tradicional i un mon que es capaç de gaudir i al que la Violeta es al capdamunt. Cada artista aporta la seva versió i els assaigs han estat molt interessants. Malgrat les limitacions i la falta de temps tot ha estat increïble, totes les energies a flor de pell… Érem capaços d’escoltar, centrar-nos molt en el treball… Ha estat una experiència molt refrescant veure com han funcionat el assaigs.”
UN TREBALL EN EQUIP
Ha començat el torn de preguntes i algú ha preguntat si entre les Violetes hi ha rivalitat o s’ajuden entre elles. Pretty Yendediu respon: «La nostra generació té un sentit de comunitat i ens animem les unes a les altres.» A ella, que va debutar amb aquest rol a Paris, li pregunten si hi ha alguna diferència notable: «Una és el llenguatge corporal, que sobretot el marca el vestuari. A Paris era més jo mateixa però aquí, aquests vestits tan preciosos ja m’apliquen uns moviments diferents!»
Lisette Oropesa està entusiasmada perquè «és la primera vegada que treballo amb una dona directora de orquestra!» I afegeix: «Crec que l’energia femenina es alguna cosa especial que trobem entre nosaltres. És natural. ens ajudem, és necessari, volem veure mes dones al podi i ens hem de recolzar.»
Speranza Scapucci parla sobre la música: «Quan jo treballo aporto moltes idees però també escolto molt les idees dels altres. És veritat que el director lidera però també col·labora moltíssim. Som un equip, ho fem tot junts, i això és part de la gràcia d’aquesta feina o vocació meva.»
I sorgeix una altra pregunta, potser inevitable, però que aporta respostes curioses. Com han viscut la pandèmia?
Marie Lambert respon que es va aturar… i que «L’últim espectacle en què vaig treballar va ser La clemenza de Tito, aquí al liceu fa 8 mesos!»
Scapucci diu que «al principi de la pandèmia érem tots a casa, va ser una etapa que va servir per parar, reflexionar… Jo soc pianista, vaig tornar a agafar el piano i vaig aprofitar el temps d’una manera productiva. També va ser una època de reflexió per reconectar amb altres persones. Però aquesta segona onada és més difícil perquè tots estem treballant. Anem assumint el que ve i estic agraïda per tot el que tenim, en especial la salut!»
Pretty Yendediu explica que al principi també era a casa amb la família: «Va ser un plaer, perquè des de que vaig començar a cantar que no ho feia! I va ser un moment per agrair el que m’ha donat la vida, els meus somnis, tot el que m’ha aportat la música… Ara trobo que em falta entrenament després de l’aturada, com als esportistes. Abans tot era més automàtic i ara he d’anar a buscar coses d’una manera mes orgànica. I això es fa sobre l’escenari. Estic molt contenta de poder tornar-hi!»
Lisette Oropesa va inventar una experiència: «Al principi estava molt malament. Era a New York cantant La Traviata i es va suspendre. Vaig anar a casa meva, a Lousiana i vaig passar uns mesos tancada, molt trista pensant en els teatres que anaven tancant, veia els meus col·legues com es quedaven sense feina… Havia perdut 6 mesos de treball. I vaig fer el que havia de fer des del principi: recordar l’important. I vaig començar a donar classes per zoom a joves cantants, gratis. He tingut centenars d’alumnes i ha estat meravellós, he passat tres mesos amb ells, connectant-me amb gent jove, gent que canta, gent que no…» I al juliol va tornar a Madrid a fer La Traviata, que «La recordaré com l’obra de la Covid!»
Sobre els assaigs, expliquen que els cantants principals no porten màscara però el Cor si. «Ara ens fem un test cada setmana. Però surti el que surti, als assaigs sempre anem tots amb màscara.»
A la pregunta de què passaria si algun dels artistes caigués malalt, Garcia de Pomar respon que no té por. «Si hi hagués algú amb símptomes que s’hagués d’aturar, patiríem per ell però no per l’òpera. És molt coneguda i molts cantants la tenen al repertori. Però esperem que no passi perquè ens agrada molt l’equip que tenim. És tot un luxe!»
EL NADALAL LICEU
Tothom que vagi a veure La Traviata es trobarà el Liceu diferent. I és que el Nadal es nota i aquest any no serà una excepció. Valentí Oviedo ens ha explicat que, com ja és habitual: «S’il·luminarà la façana del Teatre a partir del dia 2 de desembre, dia en què el Liceu reobre amb els dos passis de Mitridate, re di ponto.» La façana estarà il·luminada de color blau, gràcies a les llums leds instal·lades ara fa un any quan es va portar a terme la rehabilitació d’aquesta.
Com a novetat d’aquest any, «el Liceu i el Gremi de Floristes han fet un acord de col·laboració per decorar amb motius florals nadalencs part de la façana i parts de l’interior del Liceu. Aquesta col·laboració serà visible a partir del 7 de desembre.» Amb aquesta acció les floristes volen posar en valor el lligam d’aquesta professió amb la Rambla i la ciutat de Barcelona.
I al vestíbul també podrem trobar l’arbre de Nadal de gairebé 3 metres, gentilesa de Jarclos, aquest any, decorat d’una forma ben especial. A partir del 9 de desembre, els treballadors/es amb els més petits de la casa decoraran l’arbre amb una manualitat creada pel servei de sastreria del Liceu, on els més menuts personalitzen boles amb la “L” del Liceu (vídeo: https://youtu.be/3YU–s4SxGg).
Com a novetat, aquest 2020, s’ha creat una instal·lació que es podrà veure a la Sala Miralls del 2 al 30 de desembre, formada per les famoses llums de Nadal, cedides per l’Ajuntament de Barcelona, Fum Fum Fum, Muac Muac Muac, Ding Dang Dong. Una peça única en forma circular, en mig de Miralls, il·luminada per gaudir de l’esperit nadalenc des del primer moment que s’entra al Teatre. Aquesta gran instal·lació de 6 metres de diàmetre i 4 d’alçada aproximadament, ha estat construïda pel departament tècnic del mateix Teatre.
Bé, i per als que no hi aneu o no trobeu ja entrades, el dilluns 28 de desembre La traviata es podrà veure en directe arreu del món, gràcies a la retransmissió a cinemes (les sales es podran consultar a liceu.cat)
Més informació de La traviata: https://www.liceubarcelona.cat/ca/veu-liceu-la-traviata