El Teatre Lliure ens ha convocat aquest matí per comunicar-nos l’inici d’una col·laboració amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, que inclou la coproducció i exhibició de l’espectacle que cada any preparen els alumnes. El projecte vol promoure el contacte dels graduats de l’Institut del Teatre amb les expressions escèniques més innovadores i que incumbeixen la seva generació, a la vegada que connectar-los amb el públic, més enllà del lloc d’estudis.
La primera d’aquestes col·laboracions implica alumnes de les quatre darreres promocions de l’IT. Es tracta de Viaje a la Luna, l’únic guió de cinema que signa Federico García Lorca. El va escriure a Nova York l’any 1929 i és una resposta a Buñuel i a Dalí després d’haver vist el film Un chien andalou, però el manuscrit original no va ser descobert fins al 1989 a la tauleta de nit de l’artista plàstic Emilio Amero.
La direcció s’ha confiat a la directora gallega Marta Pazos, reconeguda com una de les artistes més inquietes del panorama recent de l’escena espanyola i francesa. A la presentació hi han assistit Marta Pazos i Ramon Simó, coordinador del projecte, presentats per Georgina Oliva, directora de Programació i continguts del Teatre Lliure
IT Teatre té com a objectiu la integració dels joves talents que surten de l’Institut del Teatre al mon professional, amb la idea d’obrir una porta que els permeti treballar. El projecte té la intenció d’anar generant la companyia IT Teatre, per tal que pugui ser reconeguda, i establir-se com ja ho està la cia. IT Dansa. “Això no seria possible si l’Institut del teatre i la Diputació no donessin suport a aquestes iniciatives. Ens sentim en un lloc privilegiat i volem aprofitar-lo. Esperem que en uns anys aconseguim el que ha aconseguit IT Dansa amb 25 anys!”, exposa Ramon Simó. I afegeix: “L’acord amb el Lliure ens fa especialment feliços. I trobar-nos amb la Marta ha estat la Grossa de Nadal! És un encant treballar amb ells, crec que puc dir que anem molt bé!” L’espectacle s’instal·la al Lliure de Gràcia, entre el 3 i el 14 de febrer.
UN GUIÓ, MUT
El guió de Lorca són 72 seqüències sense text per a una pel·lícula de l’època, muda, que Pazos ha transformat en una proposta plàstica amb una clara connexió amb l’univers del cinema. “En escena veurem la materialització de les imatges que es plantegen a les seqüències del text de Lorca, gairebé com si estiguéssim en un plató cinematogràfic dels anys 20, construint el que la càmera veuria”, ha explicat Pazos. Ha confessat que “somiava en fer aquest text! Però el volia començar de nou, mostrar la fragilitat des de la cota zero, el full en blanc… I construir-lo des de la mirada i amb les veus dels artistes que formen part de projecte.”
El guió de Lorca són, doncs, 72 seqüències sense text. “Lorca no escriu per al teatre, i per a mi és important situar-me en el moment en què arriba a Nova York i l’impacta la ciutat. Ell arriba a cor obert i amb voluntat de buscar una nova pell. Aquesta és una de les raons per fer-ho. Però, a més, ara hi ha paral·lelismes amb la incertitud amb què estem vivint. Lorca va viure el crack del 29, l’enfonsament del mon que mai tornaria a ser el mateix. Serà només el seu art el que el portarà a algun lloc”, diu Pazos.
Pel que fa al procés de dramatúrgia “va ser una ortodòxia absoluta amb el text! Jo, quan faig un clàssic, tinc la idea de fer avantguarda amb els actors i trobar un sentit per al s. 21”, apunta la directora, que diu que per escollir els artistes “vam començar a treballar altres textos amb la idea de veure què volien transmetre els implicats i el que transmetien els seus cossos. I els escollits ja mostraven tot un mateix cos des de diferents diferents punts de vista, com una persona multiplicada tres cops!”
El treball va ser trencador al seu moment i lel resultat arriba amb el muntatge de les peces. El que veurem, doncs, és un Lorca sense paraules escrit per a cine mut. “El fet que aparegui dins d’un somni és perquè jo adoro la paraula, però la imatge és plena de simbolismes. La imatge fa que anem a un lloc més profund i, a través de la imatge, Lorca connecta amb el subconscient. Jo ara estic en un moment de recerca artística, com una sublimació de les arts plàstiques i les arts escèniques a la meva trajectòria. El context de l’IT em protegeix com a artista m’ofereix l’oportunitat de transgredir, d’estar en contacte amb una generació molt rupturista, dialogar amb ells, demanar que portin el seu material i construir entre tots. És molt interessant per a mi!”
LA SELECCIÓ
Simó explica que el procés de selecció “va ser senzill… dintre d’un ordre! Amb la Marta va ser especial. Ella va fer un treball amb ells i va veure el que eren capaços de produir, quines inquietuds tenien… Va ser un procés bonic que des del primer moment va generar complicitat i el que estem fent es crear una companyia intima i efímera, però ho fem a partir que el director o artista trobi amb els nostres graduats el que necessita per fer la seva feina.” La creadora té una setmana per veure la gent i, a partir de la seva manera, fer la tria. “Un càsting una mica particular perquè de fet demana saber amb qui pot comptar un creador entre una gent que té unes característiques determinades.”
UN EQUIP QUE HA CREAT UNA FESTA PER ALS SENTITS
A Viaje a la Luna hi ha 8 intèrprets i 2 ajudants de direcció. Tots afirmen que s’han sentit molt còmodes. “No només ets un intèrpret, la Marta ens ha deixat brillar a cada un, investigar la nostra essència, el que fa que ho aportem tot!”, explica l’actriu Rut Girona. Pazos destaca la qualitat del seu treball, la seva llibertat i els pocs prejudicis que tenen. “Ells volien muntar una festa, parlar de la seva identitat i d’allò que significa ser artista en aquest moment”, explica. “Hi ha un gran paral·lelisme entre allò que Lorca estava passant com a artista en aquell moment i el que poden estar passant els artistes d’aquest espectacle.”
L’espai escènic i il·luminació de Cube.bz transportaran l’espectador al hall d’un gratacels novaiorquès, totalment groc, “com si treballéssim en un tros de Lluna en una mena de hall de gratacels neoiorquins amb dos grans pianos enmig, en referència a Un chien andalou”. La música és original d’Hugo Torres, “que fa s’ha portat l’estudi aquí i ha anat treballant a mesura que s’anava fent el muntatge amb una concepció totalment cinematogràfica. Ho ha pensat des del cine!” El vestuari d’Alejandra Lorenzo “que ha instal·lat el seu taller a la sala d’assaigs i el treball totalment orgànic” i la coreografia d’Amaranta Velarde, “que ho ha traduït com si fos una postal des de Broadway.” Tots plegats formen “un muntatge que promet ser una festa per als sentits.”
En definitiva és un viatge interior, una col·lecció de postals del que li està passant a ell en aquest moment. Un Viatge a la lluna que representa la dona, la mort,: “Jo diria que és com la sang, que és un dels símbols que hi ha al guió i a tota la literatura lorquiana. És la sang que flueix tota l’estona i que aporta nutrients a la seva literatura posterior. El públic veurà el que ell ha escrit, una poesia visual, com l’àlbum d’un viatge a través dels seus grans símbols: peixos, mans fragmentades, vòmits… com a símbol de l’artista de treure paraules des del fons de l’ànima.” La Lluna és diferent a la de la pel·lícula: “De vegades és un preludi de mort, de vegades un símbol de dona, de sexualitat”, continua Pazos. I conclou: “Per a mi hi ha molts punts de connexió entre la nostra actualitat i el context de Lorca. Ell arriba a Nova York després de la Guerra Mundial i i nosaltres estem moment semblant.”