Avui s’ha presentat al Teatre Lliure Plácido Mo, una proposta diferent, a cavall entre  el concepte artístic del teatre i un document vital. La idea és fer un recorregut auditiu per carrers d’un barri o ciutat, guiats per la gent que dorm o ha dormit carrer. Magda Puig Torres, autora i directora, proposa en el recorregut aturades a llocs invisibles, llocs sense història, però plens de vides no relatades. «La gent veurà com es transformen els carrers per on han passat moltes vegades i com les experiències d’altres persones poden fer-te veure la realitat d’una manera diferent», apunta. Al recorregut et vas trobant intervencions artístiques que complementen el que estàs sentint.

A la trobada hi han assistit Magda Puig Torres,  els assessors artístics Ricard Soler i Judith Pujol, i els ‘Plácidos’ Anna Maria Llobet, Fran Mora i Stephan Tubbeckx. La presentació ha anat a càrrec de Georgina Oliva, adjunta a la direcció del Lliure, que ha disculpat l’absència de Juan Carlos Martel “perquè ja està assajant La Malaltia”, la que serà la seva primera direcció escènica des de que dirigeix el teatre.

El títol ve de Plácido Moreno, una campanya de la Fundació Arrels sobre un personatge fictici però inspirat en la realitat i que va existir: una persona sense feina que explica els seus primers 15 dies al carrer. Darrere hi ha altres ‘Plácidos’ que van explicant coses que els ha passat. La proposta, que ja s’ha fe a Terrassa i a Girona, recorrerà ara els carrers del Poble Sec, sortint del  Teatre Lliure, del 16 al 20 de desembre. “És un site specific real i tota l’estona es refereix al lloc on estem físicament”, expliquen.

No és, però, una improvisació en directe, hi ha una preparació contundent al darrere: “Fins que ens toca estrenar, anem fent i no parem mai. Vam començar a principis de setembre!» explica la Judith. I continua: “Treballar-hi trenca molts prejudicis perquè en realitat no saps quina és la vida al carrer. Comença oferint una intuïció però canvia moltíssim la visió del principi al final. I és que hem conegut persones molt diferents, que ens han fet veure el Poble Sec que coneixem també d’una manera molt diferent.”

QUI SÓN ELS PLÁCIDOS?
Per trobar els Plácidos, es posen en contacte amb les Associacions del barri, que en aquest cas ha estat Arrels. «Intenten sempre barrejar homes i dones. Un d’ells és el Fran Mora,  que és andalús, té 60 anys i és molt graciós parlant. Fa  8 anys que viu carrer.” 

També hi ha la l’Anna Maria Llobet, que és de Manresa. Va viure 10 anys al carrer i  ja no hi viu. I l’Stephan Tubbeckx, de Bèlgica, que fa 21 anys que viu al carrer, a Barcelona. «En aquest cas ell ho ha escollit i és la seva manera de viure.»

L’Anna Maria explica que “per a mi el procés ha anat molt bé. Es tractava d’anar recollint històries de persones que hem viscut al carrer i és un plaer que hi hagi gent que es dediqui a voler saber i  a explicar el per què aquestes coses.” En Fran li dóna la raó: “Són meravellosos, gairebé em posaria a plorar d’emoció!” 

Un detall a saber és que no els veurem mai: “És un recorregut auditiu amb veus. Al principi vam dubtar però volíem que fossin una veu del barri, no una veu particular. Per això vam optar per no exposar la seva imatge ni qui eren més enllà. No veure’ls forma part de la proposta, de desplaçar la mirada de l’espectador”, apunta la Magda.

A més, hi ha una proposta escènica al recorregut: “Hi ha coses que es veuen i altres que no. És com un joc, que depèn una mica d’on poses el focus. Són intervencions que permetran re-mirar la ciutat a través d’uns altres ulls i d’una altra realitat.”  Per a l’Anna Maria, el valor del projecte és conscienciar el públic que hi ha moltíssima gent que viu i dorm al carrer i que se’ls pot ajudar. “Realment cada vegada som més! La gent que dorm al carrer demana auxili a la gent que té cor. Intentem conscienciar que no gastin tant perquè aquest Nadal caldria més que mai ajudar la gent del carrer, fent alguna cosa per a ells.”

EL TEATRE, COM A FINESTRA DE VIDA
La Georgina els pregunta si pensen que el teatre és una bona finestra, comparant-la amb  articles als diaris. Contesten: “El teatre és com la premsa, és fantasia i veritat. Si tu poses la veritat, la gent que va al teatre, si té cor, s’ho creurà. I la persona de qui expliques la vida se sentirà orgullosa. El teatre és una finestra oberta perquè la gent pugui veure que és viure al carrer, posar més ulls per conscienciar més.»

Sobre el procés de creació, la Judith apunta que “El procés depèn de les persones amb les que estàs treballant. Ells tres tenen un recorregut vital molt diferent, el que fa que l’obra sigui diferent. Son molt generosos en obrir la seva experiència a persones externes, són d’una  generositat admirable de la que aprens moltíssim. No estem acostumats a treballar amb experiències vitals i n’estem molt orgullosos i agraïts.”

Una curiositat a nivell estètic és que Placido Mo presenta moltes intervencions de color groc. Però puntualitzen que no té res a veure amb el groc del Procés:  “Passen coses molt diferents, les intervencions canvien segons el lloc. Per exemple, a Terrassa vam canviar cartells de un cine. Són  idees per proposar la pregunta de si són reals o no, i el color t’ajuda a respondre. Hi ha molta cosa gràfica, objectes, instal·lacions que creen atmosfera… No ho vull desvetllar, però són petites coses i els elements grocs fan de link,” diu la Magda.  I encara afegeix: “N’hi ha que les descontextualitzem d’aquest color justament perquè dubtis de si allò realment forma part o no del paisatge urbà.» Ricard Soler puntualitza que el dispositiu àudio també és important «perquè sents els sorolls de les ciutats i la seva veu. Un espai íntim i privat enmig l’espai públic: l és que formes part d’un grup de 20 persones!» I  la Judith afegeix: “Estàs absolutament en aquest espai íntim, amb la sensació contradictòria de si és una visita turística o formes part del grup. Els tens molt aprop!” 

La Magda tanca l’acte explicant: ”Jo vivia al Raval i sóc conscient que la gent que viu al carrer forma part de la ciutat. Com pot ser que els veig i no me n’adono? Com poden  ser invisibles? És una  reflexió sobre això, encara que també de moltes altres coses.  Gràcies a tots els Plácidos!»

ELS ORÍGENS
Plácido Mo es va estrenar al festival TNT 2016 de Terrassa, aquest 2020 s’ha pogut veure a Girona i el 2021 s’estrenarà a Mont-real, al Canadà. Cada lloc compta amb una dramatúrgia, unes intervencions i unes veus diferents, però el que no canvia és el títol. «Quan estava ideant el projecte vaig trobar el compte de twitter @Placido_Mo, on es relatava el desallotjament d’un home i la seva transició al carrer», explica la Magda. Dues setmanes després, es va filtrar als mitjans que darrere d’aquell compte hi havia la iniciativa Tots mereixem una oportunitat d’Arrels Fundació. Tot i ser un pseudònim, el veritable Plácido Moreno va existir. Va morir el 10 d’octubre de 2010 als 52 anys i n’havia passat 10 al carrer.

Plácido Mo que es podrà veure del 16 al 20 de desembre, subratlla el vessant social del programa artístic del Teatre Lliure.

Durada: 45′. Idioma: català i castellà. Espectacle itinerant. Sortida des de la Plaça Margarida Xirgu (Montjuïc)