| El Maldà estrena aquest dimecres 15 de gener Alhayat o la suma dels dies, el primer espectacle de la nova companyia La Viciosa. És una creació de les germanes Aura i Laia Foguet, que interpreten Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian. Es podrà veure fins al 9 de febrer.
Alhayat està inspirada en fets reals: d’una banda, la construcció de la biblioteca que va tenir lloc al camp de Lagadikia (Salònica, Grècia) l’estiu del 2016 i, de l’altra, l’experiència personal com a voluntàries de part de l’equip artístic d’ Alhayat.
La peça parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma de fugir d’un lloc que només existeix pels que l’habiten.
Aquest divendres s’ha presentat als mitjans, amb la presencia de l’Adrià Aubert, director artístic del Maldà, que ha obert l’acte manifestant que “les germanes Foguet ens van parlar de l’espectacle i ens va agradar de seguida perquè és una història narrada en primera persona i viscuda per les dues autores, i ens va interessar el seu punt de vista.” L’espectacle planteja una història d’amistat entre uns joves a un camp de refugiats, on la construcció d’una biblioteca portarà llum i vitalitat a la dura realitat de supervivència dels refugiats.
ALHAYAT MOSTRA LA LLUM OCULTA DELS CAMPS
La Laia explica que a l’estiu del 2016, “ens vam trobar un dia amb la Georgina i va sortir el tema dels refugiats, del voluntariat… I parlant, parlant vam decidir anar-hi, de sobte vam sentir que ho havíem de fer!” I continua: “T’esperes trobar un lloc amb molt de dolor però el que més ens va afectar són les històries duríssimes que havien viscut abans d’arribar al Camp. Perquè una vegada allà, no tenen res a fer en tot el dia a banda de intentar trobar les seves famílies, que això va ràpid.” La Laia s’hi va estar uns set o vuit mesos i la Georgina, uns tres anys però no seguits. “Anava i tornava”, puntualitza.
Les noies van arribar sense ONG i es van unir a una ONG grega. “Donàvem classes d’anglès al matí i fèiem esplai a la tarda per als petits. També donàvem classes en general a joves i dones. Vam veure que el Camp era un lloc ple de vida, per això l’obra es diu Alhayat, que vol dir vida. Vam veure gent alegre, nens amb ganes de jugar, d’aprendre… Vam fundar una Associació i vam decidir que al camp calia muntar una Biblioteca: Així pensaran i, si estan distrets, descansaran una estona, ens vam dir. I també perquè s’oblidessin una mica de tot, perquè tinguessin un espai seu. Allà res és seu,” diu la Laia.
Expliquen que lluny d’aquelles escenes de dolor que imaginem, “als Camps només hi ha persones esperant sense saber massa què, una mica el concepte Godot. Esperen, sobretot, que els diguin coses. Tot això ens va marcar i hem volgut explicar les històries que vàrem viure allà. No sé si descriure-ho com un documental o com a teatre social.” A l’obra, el patiment, l’espera i la impotència hi són latents, però han volgut mostrar aquesta faceta de vida de la que se’n parla poc. “Als Camps hi ha molta llum, passen coses… Es parla molt de com hi arriben, del drama al mar, però no s’explica què passa quan arriben allà, on no hi ha res a fer i els dies no s’acaben mai.”
Moha Amazian interpreta en Hadi, que és com la història de tots els nois joves, amb moltes ganes de viure, ballar… i aprendre! I la Manar Taljo és la Samura, germana d’en Hadi.
Gorgina Latre opina que “Ara mateix se’n parla poc dels Camps, hi ha molts altres conflictes de què parlar. Però ells segueixen allà, esperant… I som a Europa, que és plena de Camps de refugiats, sobretot Grècia. Els Camps són plens de persones sense estudis, nens apàtrides perquè els pares no han aconseguit l’asil… Tot això ho expliquem a través del Hadi i la Jamura. El Hadi encara és adolescent perquè la Guerra no l’ha deixat créixer. Els hem creat d’una manera molt propera al públic d’aquí, perquè empatitzin.” L’espectacle s’ha construït parlant amb persones: “Hem fet moltes entrevistes a voluntaris del camp i refugiats, hem plasmat situacions reals donant veu als que no la tenen”, comenta Aura, que ha dirigit l’espectacle.
Per a Moha Amazian “no és la visió de anar a salvar ningú. Volem conviure amb ells i entendre’ls. A la societat se la informa per titulars, no se’ls diu com van a dormir o com es desperten. Crec que ningú sortirà igual que quan haurà entrat. L’obra pretén humanitzar la societat si és possible i establir vincles.”
La Biblioteca, el centre de l’espectacle, es va crear el 2016, no només per posar-hi llibres sinó per crear un espai que sigui seu, de tots, dels conflictes que sorgeixen al mateix camp amb gent d’ètnies i religions diferents
LA INCOMUNICACIÓ
A l’obra es barreja català, àrab i anglès amb la intenció de mostrar la dificultat per comunicar-se, una de les situacions en la que es troben les persones que viuen als camps.
La Georgina apunta: “diem coses en anglès que tothom entén. Allà alguns parlen en àrab sirià, que canvia completament de l’àrab africà. La Manar i en Moha han fet l’esforç d’aprendre el dialecte sirià per a l’espectacle.” Tot plegat genera un tema de incomunicació mot fort al camp. “Ho hem volgut transmetre de manera que s’entengui el que diuen amb l’expressió. Lo dels idiomes és per transportar el públic als camps i que vegi la metàfora de la incomprensió,” afegeix l’Aura.
Així, al camp de refugiats de l’espectacle es veurà tot allò que passa mentre no es fa res, des del punt de vista d’uns adolescents: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions, i també la por, la impotència, i, sobretot, la incertesa. Les joves creadores, nascudes als 90, volen mostrar amb aquesta peça com els refugiats estan permanentment esperant una solució que no arriba. Una espera que es fa eterna en uns camps un camp sense informació, després d’haver fet el viatge més llarg i difícil de les seves vides. “La idea és provocar reflexió, que se’n parli i pensem que ho estem fent bé. No canviarem el mon però la Biblioteca ha servit per crear comunitat, omplir el camp, i per a mi, com a dramaturga, és una informació-excusa per parlar del què passa allà. És un símbol. Una reivindicació de la cultura com a eina de transformació. No només calen les necessitats bàsiques. La cultura permet que et miris als ulls”, conclou la Laia. |
