‘El somriure al  peu de l’escala’ ara si, a punt d’estrena a l’Espai Lliure

L’acompanyen a escena Joan Arqué (empresari), Oriol Boixader (Antoine), Tanja Haupt (pallassa) i Grielda Juncà (trapezista). Compten amb Lei Mendoza (director del trapezi), com a assessor de circ, amb la música de Joan Alavedra, vestuari de Mariel Soria, llums de Quico Gutiérrez, so de Ramon Ciércoles, traducció de Màrius Serra i escenografia i direcció de Ramón Simó. Seran a l’Espai Lliure del 4 d’abril al 5 de maig. No badeu, que és molt petit…

 UN TEXT SINGULAR DE HENRY MILLER
Amb aquesta barreja de circ i teatre ja haureu detectat que som davant d’un dels textos més singulars d’Henry Miller. Ramon Simó ha explicat que l’autor era molt contradictori: “Buscava ser reconegut com un gran escriptor, però no volia renunciar a l’èxit com artista mediàtic. Ell, que havia compartit l’admiració de l’avantguarda parisenca pel món del circ, se sentia identificat amb el clown.”

I tot comença quan: “Pels volts de 1948, li proposen escriure un text per il·lustrar una exposició de Fernand Léger sobre el circ. I Miller, que sempre parlava d’ell, es reinventa a si mateix sota el personatge de l’August, per autoficcionar-se més que altres vegades.”

Així, fent una barreja entre artista i persona, Miller parla de vanitat, de la mentida… tot a través de l’August, un pallasso mediàtic i estimat. Un dia, es queda en blanc del text, i descobreix que  és capaç de improvisar i comunicar al públic alguna cosa encara millor: el somriure, la gràcia, la felicitat.  Però l’acomiaden del circ i això el porta a reflexionar: “Cal ser el que som a cada moment. Si ets pallasso, ho has de ser sempre.” I  l’August comença una recerca per trobar-se a ell mateix, entre l’home i el pallasso.

Simó explica que ell va començar a treballar amb pallassos i que “sé del cert que tot  el que fan ho fan de veritat i que ho fan quan s’ha de fer, al moment precís. M’agrada treballar amb pallassos, són poetes en acció! I també són anàrquics, no accepten més poder que la Humanitat. Són uns anàrquics, perepunyetes i pocavergonyes, que es diverteixen amb els seus propis errors. Si tots ho aconseguíssim, el món seria menys cruel “ I sobre el nostre August: “En Jordi és un actor, un pallasso i un intèrpret de la narració del clown. Té 15.000 registres! l el clown el viu a fons.”

Roda de premsa de El somriure al peu de l’escala

LA TERTULIETA AMB ELS PROTAGONISTES
Jordi Martínez expressa que “és un viatge a la recerca de la felicitat. O un ésser impossible que està tot el dia buscant i filosofant. M’ho passo bé, però pateixo molt. El clown explica que té el do de fer riure la gent, d’una manera no realista. És un text molt poètic i jo parlo molta l’estona. Hem hagut d’abandonar les tècniques teatrals realistes i fer interactuar el teatre i el circ per construir tècniques poètiques.” En Marius, en la traducció, ha mantingut la poètica que no és col·loquial: “És un Miller diferent, especial i de gran força filosòfica. Proposa una reflexió sobre la identitat, magnífica,” diu.

Per a la Griselda “és un viatge interessant. Jo vinc del món del circ i em sembla un gran repte. És un text que et connecta amb la veritat.  Jo, que faig trapezi, puc dir que només hi ha el present.”

La Tanja és alemanya però es fa entendre: “Vinc del teatre de text i també faig música per al circ. M’ha fascinat participar en aquest espectacle amb tantes capes: la paraula, la música… Tots els personatges tenen moltes capes al darrere.”

Lei Mendoza opina que “és un text que reflexa la realitat de l’artista de circ, més enllà del pallasso.” I pel que fa al procés:  “Tots som dintre d’aquesta ‘anarquia‘, és un text important i cadascú hem aportat el que sabem fer.”

Joan Arqué lloa la manera en què ho ha tractat Simó: “Es nota la seva experiència al circ. És un text literari potent, però té molt de pallasso!” I l’Oriol Boixader es presenta com a pallasso de circ: “Jo he viscut les sensacions que explica el text. I em costa entendre que Miller en pugui saber tant de les meves reflexions!”

Pel que fa a Joan Alavedra es manifesta molt feliç d’haver-hi participat, perquè “la música és viva en cada moment que sona. Hem escapat de la música enllaunada o d’estudi, cada instrument està tocat en directe per un músic excepte un element electrònic fet a casa, que el portem per reforçar-ho dramàticament.” Al que en Marti afegeix: “Tot l’equip hem estat a una. En Joan ha portat una partitura cada dia, tot ha crescut junt.” I Simó també s’hi apunta: “Sempre treballem amb música original. Fa 30 anys que treballo amb l’Alavedra i ho sap. I l’escenografia és única, el vestuari és únic…” Té raó, tots són únics!

El somriure a peu d’escala, és el títol original del text de Miller. “Està relacionat amb l’escala que et porta a la lluna. Aquest món el desig i la poesia on hi trobem Dalí, Miró, Buñuel, Brossa…” No el poden descriure amb un registre clar perquè “és teatre i circ al 50%. I és molt difícil descriure-ho perquè un llenguatge no prima estructuralment sobre l’altre. És un text que excita a fer moltes més coses al món del circ!” conclouen.