El Tantarantana engega el període de festes nadalenques amb Mordisquito (Tangos per a tres veus i un fantasma), un insòlit musical de tangos inspirat en el cèlebre Conte de Nadal, de Dickens “encara que allà, tres fantasmes s’apareixen a una persona i nosaltres hem fet que hi hagi un sol fantasma, però que s’aparegui a tres persones”, ha explicat Marc Vilavella, director de l’espectacle. El text és de David Bo, que també s’ha inspirat en la vida i els tangos d’Enrique Santos Discépolo (1901-1951). L’interpreten Xuel Díaz, Laura Yvars, Úrsula Garrido i Rubén Yuste, en companyia de Marc Font, autor de la música i que toca el piano en directe. I tots són la Companyia Teatre de Part.
Aquest matí ens l’han presentat amb tres tastets generosos de l’espectacle, que ens han fet riure molt. L’acció transcorre en un karaoke. Presenta tres noies que formen un grup de tango, una ocupació força precària en els temps que corren. Estan en aquell punt que, si no troben una feina digna aviat, es dissoldran, deixaran de banda la seva passió i es buscaran la vida per separat. I el miracle es produeix, de sobte els surt una feina ben remunerada: les han contractat per cantar tangos en un Congrés important, el que significa que hi haurà gent farcida de calerons. Van a celebrar-ho en un Karaoke i se’ls apareix el fantasma de Discépolo, compositor de tangos, músic i dramaturg argentí, una figura excepcional en el gènere perquè va ser creador d’un nou tango intel·lectual i compromès. De fet, “l’espectacle és una excusa per redescobrir la seva figura”, diu Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana.
Els del Congrés els han prohibit, però, que cantin temes de Discépolo, ja que les seves lletres no els interessen. La trobada amb el Fantasma planteja preguntes sobre què s’ha de fer al concert: Cantar tangos per distreure? Qui ha del remoure consciències amb les lletres de les cançons? És lícit intentar-ho des de l’art o és millor deixar aquesta feina per als polítics? L’aparició proposa reflexions i preguntes fins i tot al Fantasma, que intenta contestar-les a partir de la seva experiència. Les protagonistes tenen noms insòlits: la Venuda, la Motivada i la del Mig, inspirats en decisions que han de prendre,
ELS PERSONATGES
Rubén Yuste és Discépolo: “Va ser reconegut però va tenir una vida molt trista i això es veu reflectit a l’obra. Va morir als 51 anys d’un accident cerebral, mentre estava vivint una depressió profunda causada per una situació molt difícil: no va conèixer els seus pares, va ser criat pel seu germà, els seus amics li van donar l’esquena… Era un personatge molt turmentat i negatiu, però és molt interessant de interpretar. He hagut de treballar la dicció perquè… tenia l’accent argentí!”
La Motivada (Laura Yvars), està convençuda que han de canviar les coses “l’edat serveix per moure les consciències”, creu. “És un paper molt boig i interessant. I és molt divertit d’interpretar!”, assegura.
La Venuda (Ursula Garrido) està embarassada i les coses li trontollen. Pensa que ha de tenir una actitud més calmada, ja que és una gran lluitadora que sempre pensa en els ideals, per damunt la seva condició d’artista. “Jo no estic del tot d’acord amb aquest nom. Contrasta amb les altres però venuda no és… encara que com en David es va inspirar en nosaltres per crear-les, potser si que té alguns trets que recorden l’Ursula…”
La del Mig (Xuel Díaz) es diu així perquè no té clara la posició. I és que “vam treballar sense cap posicionament, vam fer molt treball de taula inspirat en l’essència de les actrius. Ho hem anat fent créixer i ha quedat molt maco!” David Bo puntualitza que “el seu personatge representa la posició de l’art, que vol dir que pot estar arreu i que ho arreplega tot, fins i tot els dubtes. Tots els personatges tenen un viatge que els porta a aquella situació de comèdia amb tocs de llagrimeta, que és el que toca per Nadal!”
La màgia de l’espectacle és que es pot referir a qualsevol tema, perquè l’important és la base: “un musical de tangos!”, al que Vilavella afegeix: “És molt poc habitual, no hi estem acostumats. I és molt escènic!”
Pel que fa a l’escenografia han anat a la simplicitat més absoluta, ja que han de compartir escenari amb un espectacle infantil. “Hem fet una cosa abstracta, on domina un a gran pantalla de Karaoke, encara que la pantalla serveix per més coses. El karaoke ja et porta a un trasllat continuat de mons i gent. La pantalla pot mostrar el present i també el passat.”
Marc Vilavella explica que “el tango neix com a dansa, sense lletres, i va sorgir als baixos fons. El nostre Karaoke ja és un local d’aquells que obren encara que no hi vagi ningú i on hi va el millor de cada casa. I a elles ja els agraden els llocs sòrdids.” I afegeix: “Com que neix com a ball, Discépolo hi incorpora lletres amb qualitat literària.”
El títol, Mordisquito, parteix d’un programa de ràdio que tenia un fantasma i que sempre es referia a ell com a símbol del progrés. “Per a mi pot significar aquell toc a la consciència, que t’obre les portes a altres noms. Vol dir també un petit esforç suggerent. I també que nosaltres fem una picada d’ullet al tango-dansa, un fet escènic molt poc habitual”, conclou Vilavella.
Abans de continuar, cal saber que Discépolo