Després de 25 anys, torna, més vigent que mai, Zentral Cafè, el cabaret literari imusical.  Ramon Simó porta, literalment, la veu cantant, amb el Quintet Lisboa i sota labatuta de Magda Puyo. Aclamant el 1999 a festivals com el de Sitges o el Grec;  després d’una llarga gira i més de dues dècades de silenci: La Gleva es converteix durant tres setmanes en un cabaret.

«Corria l’any 1999 quan, en un rampell d’alegria i d’inconsciència, vam crear un espectacle singular que portava per títol Zentral Cafè. En aquell moment, Europa acaba de sortir d’un dels seus pitjors malsons: la guerra dels Balcans havia tornat la barbàrie a la terra que, a partir de la Segona Guerra Mundial; havia lluitat per convertir-se en un espai civilitzat, humanista, lliure, en què la cultura i l’art; havien de jugar un paper rellevant. Què en va quedar de la idea d’Europa després dels acords de Dayton?

Era també aquell un moment on començava – o continuava – la imposició definitiva del neoliberalisme, d’allò que ara ja en podem dir: sense por d’equivocar-nos, el post capitalisme. El mercat i l’aparença de lliure canvi, la construcció de tota legitimitat sobre el fonament de la quantitat; la confusió entre allò que és bo i allò que és popular; la substitució definitiva de les elits culturals per les elits de poder… què en queda avui, de la idea d’Europa, quan la guerra d’Ucraïna i l’ascens democràtic de l’ultra dreta; sembla que ens vol retornar als temps d’entreguerres, amb una combinació esgarrifosa i explosiva de violència ancestral, barbàrie i intel·ligència artificial?

Deia George Steiner: “Cinc axiomes per definir Europa: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d’escala humana; els carrers i les places que porten nomsd’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat; -a Dublín, fins i tot les parades d’autobús indiquen on són les cases dels poetes; la nostra doble procedència d’Atenesi de Jerusalem; i, per acabar, el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià; que enfosquia la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia. I ara, què?”

Potser ha arribat el moment de revisitar el Zentral Cafè. Potser ha arribat el moment de tornar a posar en escena – i adaptar lleugerament: el temps no passa perquè sí ni sense conseqüències- un espectacle que volia, que vol vindicar tot allò que ha suposat la història cultural europea;  les seves llums i les seves ombres, i que en gran part s’ha viscut i s’ha fet gran: a la taula d’un cafè, d’un bar, fins i tot d’un restaurant de París, Barcelona, Lisboa, Viena, Berlín, Londres… però també de Buenos Aires, Istambul, Nova York, La Habana o Rio de Janeiro. Altres ciutats i països que han acollit i transformat aquesta cultura nostra i que, amb el temps: a poc a poc, en un viatge d’anada i tornada, han fet de la cultura europea la més cosmopolita.

Volem convidar el públic al nostre cafè per celebrar la cultura, els dubtes i les certeses que es poden llegir: al fons d’una tassa de cafè o en un cul d’ampolla. Qui sap si, en compartir el que sabem i, sobretot, el que no sabem;  com sempre s’ha fet als bars i cafès on la música no impedeix la conversa; sortirem per una estona del crepuscle populista i mercantil i ens farem la il·lusió que som en un migdia clar, desvagat i lluminós.

«L’ús vertader de la facultat imaginativa als temps moderns és donar una vivificació última als fets, a la ciència;  i a les vides comunes, dotant-los amb les esplendors i glòries i la distinció definitiva; que corresponen a cada cosa real, i només a les coses reals. Sense aquesta vivificació última -que només un poeta o un altre tipus d’artista pot donar – la realitat semblaria incompleta;  i la ciència, la democràcia, i la vida mateixa, serien en definitiva inútils”. Això deia Walt Whitman.