Aquest matí, el Teatre Goya ha acollit la presentació d’El cuarto de atrás, adaptació teatral de la novel·la homònima de Carmen Martín Gaite, amb dramatúrgia de María Folguera i dirigida per Rakel Camacho. L’espectacle està protagonitzat per Emma Suárez, Alberto Iglesias i Nora Hernández. És una producció de Lantia Escénica.

Jordi González, vicepresident d’Arts i Continguts del Grup Focus, ha iniciat l’acte felicitant a Leticia Martín, nova directora del GREC: per l’edició d’enguany del festival, una edició que, segons el vicepresident del Grup Focus: “va de meravella i ens fa molt feliços tant formar-ne part, com poder portar aquesta producció amb Lantia Escénica.”

González també ha destacat la seva satisfacció personal en poder col·laborar amb professionals de l’escena com els que conformen la companyia del muntatge: “Són gent de teatre i, a mi, això m’encanta. Són un exemple viu de professionals que viuen per i per al teatre. L’Emma és la primera vegada que actua al nou Goya. Tenim a la Rakel Camacho, meravellosa i, recentment, triomfant directora al Festival d’Almagro. Maria Folguera, dramaturga i fantàstica col·laboradora i companya de feina. I, amb l’Alberto, ens coneixem de tota la vida.”

Per últim, ha puntualitzat que l’obra, adaptació de la novel·la homònima de Carmen Martín Gaite, està protagonitzada i dirigida per dones i, a més: «Corona una temporada teatral al Goya amb gran presència de dramatúrgia contemporània.»

I és que El cuarto de atrás és una de les obres mestres de Carmen Martín Gaite. Un llibre clau per a comprendre la memòria i l’esforç de tota una generació d’autores i autors: que va haver de desfer els tabús de la seva infància de postguerra per trobar un camí propi. El que fa singular aquesta obra és la seva capacitat per habitar aquell espai ambigu: entre el somni i la vigília; entre allò realista i allò oníric.

SOBRE L’ESPECTACLE

María Folguera, dramaturga de l’espectacle, ha explicat què ha suposat endinsar-se en l’adaptació d’una novel·la tan àmplia i complexa com El cuarto de atrás:

“El cert és que va ser un procés força orgànic. No sé si existeix una connexió amb la protagonista, l’escriptora, i en el fet que: una nit en la que es queda en blanc, bloquejada, rep la visita d’aquest home de negre, l’Alberto: que la condueix per la seva pròpia memòria, per la seva por. La por és un concepte clau en la novel·la de Gaite. Per a mi, hi ha alguna cosa de zona de confort, de plaer immens. El procés d’adaptació va ser una mena de poda, treballant sobre pàgines tan frondoses: per anar quedant-nos amb l’essència però sempre perdre les frases.”

Per  Folguera, ha estat molt important la feina amb l’elenc;  un treball que ha permès anar provant i polint el text:
“No oblidaré aquell primer dia quan ens vam reunir amb l’Emma i ella va llegir aquelles primeres paraules. Tan bon punt vam començar, ens vam sentir corpresos perquè hi havia una química tal entre: ella les paraules i tot plegat… semblava que ho portés assajant des de feia mesos. Per a mi, a partir d’aquell moment, tot va anar molt fluid. Amb l’Alberto igual, que també és escriptor. És un plaer treballar amb gent que també té aquesta passió. Ho compartíem entre tots i era una mica com un grup de creació. Vam anar polint el text, i tot el que trèiem ens causava una gran pena. Personalment, estic gaudint molt d’aquest any com a  fan de la Martín Gaite. Crec que pocs autors poden tenir un centenari tan ric com el que està tenint ella.”

Leticia Martín, nova directora del Grec Festival de Barcelona, ha explicat que. van acceptar immediatament la proposta: d’incloure el muntatge dins la programació del GREC. “Va ser un sí directe, indubtable. I crec que era molt necessari reconèixer la feina literària d’un personatge tan rellevant com ho és Carmen Martín Gaite. Personalment, em fa moltíssima il·lusió.”

“Vull donar les gràcies a la Leticia i al Jordi, a Lantia, perquè sentim que: tenim un projecte molt, molt especial. Per mi és una delicatessen, un projecte exquisit. El més important de tot —jo sempre ho dic— és que és com una oda a l’acte màgic de la creació. Aquesta obra té una gran dosi de metateatralitat, i transmetre això a l’espectador i aconseguir que s’endinsi en el món gaitià: amb tot el seu univers oníric, ha estat com la premissa, la pauta per fer l’obra. «Entendre i somiar, intentar entendre i somiar alhora, és la condemna de les meves nits.» És una de les grans frases que m’ha guiat tant a mi com als actors. És un món entre la vigília i el somni; tot passa en una nit, i s’hi explica la història d’un país i com es sobreviu als moments més foscos. Comença a la nit i acaba a l’albada, perquè passem de la foscor a la llum, del conscient a l’inconscient. Ha estat un procés deliciós, teníem molta set de conèixer coses, i més coses.  Ens ho hem passat molt bé.”

La directora ha descrit el muntatge com un laberint, una experiència molt sensorial; on la música hi té un paper molt important. vida al personatge principal d’aquesta història onírica i psicologista, ha compartit què suposa formar part d’un projecte com aquest i, a més, en un teatre com el Goya.

“Per a mi és un plaer, com us podeu imaginar, venir al Grec. Torno al Teatre Goya després de molts anys; hi vaig venir amb una funció quan era una adolescent, Bajarse al moro, i estic molt contenta de ser aquí formant part d’aquesta companyia. Aquest text, per a mi, va ser com una revelació. He tingut la sort —i n’estic molt agraïda— de poder continuar formant part d’aquest procés; de ser la veu de Carmen Martín Gaite en aquesta adaptació de Folguera. Feia molt de temps que no feia teatre, i quan em vaig trobar amb aquest text: se’m va posar la pell de gallina, perquè em va commoure, em va provocar i vaig sentir una cosa poderosa: que em reptava a fer-lo. Sempre hi ha aquella por, aquell vertigen, però les ganes eren immenses. I ha estat un procés realment lúdic, treballant tant amb la Rakel com amb la María, l’Alberto i la Nora. Ha estat un procés d’assajos que no oblidaré mai, perquè en aquell espai vam crear el nostre propi: «cuarto de atrás»,  un lloc per imaginar, que es va convertir en el nostre refugi;  i la creativitat estava exposada damunt la taula.”

L’actriu ha explicat als assistents el significat darrere d’una història tan críptica i metafòrica;  una història que no deixa de ser un procés mitjançant el qual Gaite s’obria en canal sobre la pàgina:  evocant la seva realitat interior a través de personatges fantasmagòrics i plens de simbolisme.

“Ella parla de la literatura com a refugi, parla de la memòria, de la importància de recuperar-la;  d’aquell lloc on ella es refugiava, i parla també de la possibilitat que aquesta memòria pugui ser reinventada: com un somni, durant una nit en que intenta escriure una novel·la. I en aquella nit, en aquell estat de vigília, de somni, de confusió, invoca aquell personatge que apareix convertit en: l’home de negre. El més interessant és que la fa perdre’s i, en aquesta pèrdua, es va creant la conversa; i apareixen personatges de la seva memòria: hi apareixen les cobles, les novel·les roses, que van ser les primeres històries que ella va començar a llegir, les seves primeres passes dins la literatura: perquè la Carmen era una lectora apassionada. També hem tingut l’oportunitat de submergir-nos en la seva obra en general. La veritat és que és una escriptora amb assaigs, novel·les, poesia... i tot això ens ha permès abordar aquest projecte amb moltíssima informació, i recuperar també aquesta literatura;  aquesta escriptora fantàstica que molts no coneixen o que han oblidat. I per això també és tan important aquest centenari.”

Suárez ha conclòs la seva intervenció posant de manifest el paral·lelisme entre l’obra de Gaite i Alícia al país de les meravelles; ja que ambdós textos comparteixen una atmosfera i estranyesa similars. Una atmosfera que, a més, sedueix a l’audiència jove:

“Molta gent jove queda fascinada, perquè al final és una obra que et porta de viatge. Jo, moltes vegades, m’he sentit una mica com l’Alícia, de fet la Martín Gaite dedica la novel·la a Lewis Carroll.”

Alberto Iglesias, que interpreta al misteriós home de negre que es presenta a casa de l’escriptora: per atrapar-la en la realitat deformada de la seva pròpia ment, també ha destacat l’estranyesa i onirisme de l’obra;  i recomana deixar-se portar per la narrativa de Gaite, fluint cap a aquesta fantasia fosca d’El cuarto de atrás.

“Com a prevenció o, diguem-ne, com a consell d’amic, des de dalt de l’escenari: recomano al públic que vingui a veure aquesta peça deixant la part lògica a casa; que vinguin a viure l’experiència d’El cuarto de atrás‘ i que tinguin la valentia d’endinsar-se en el somni de: la Carmen Martín Gaite, perquè és un viatge que val molt la pena. Hi ha amics que et confessen, en acabar: quan al cap de deu minuts vaig adonar-me que no es tractava d’entendre-ho tot; és quan va començar el meu viatge”.

Per a Iglesias, Rakel Camacho ha sabut com tractar un material com aquest: donant-li la subtilesa i l’elegància que el text demanava
“Aquest caos d’una escriptora que busca què escriure, a qui escriure, sobre què... crec que està treballat d’una manera sòbria, intel·ligent, delicada, sensible, molt encertada per part de la Rakel Camacho, a qui agraeixo que m’hagi triat per al seu projecte. L’home de negre és cert que, a través d’altres escrits de la Martín Gaite, vam descobrir que era un personatge: que recull la idea que «només sé parlar quan hi ha uns ulls que m’escolten». Crec que ella va en aquesta direcció, i l’home de negre és aquest personatge que ella inventa; però que se li escapa de les mans. I m’hi identifico molt, com a escriptor, amb aquesta part. Potser sigui el caos, però també és el responsable d’aquest viatge cap a la llum.»

Emma Suárez protagonitza aquesta adaptació d’una obra mestra de Carme Martín Gaite en el centenari del naixement de l’escriptora.
Una dona de nit. Una casa i una visita inesperada. Ella, escriptora, es preparava per travessar les hores tota sola: però ha arribat un home misteriós i ve amb preguntes oblidades. Què hi havia a la cambra del darrere? Aquest és un viatge per la llum i el record, la por a l’ombra i la cerca de sentit. Una mirada valenta al passat que guarda secrets i a les paraules que, de vegades es poden salvar.