El Teatre Lliure ens ha preparat tot un un festival! Han programat la coneguda com Trilogia del Lament, de Jordi Oriol, que inclou tres grans peces: La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) i L’Empestat, que ja han tingut un recorregut. I La mala dicció, estrenada al passat Festival Grec. La trilogia és una relectura personal que Oriol ha fet de Hamlet, La tempesta i Macbeth, de Shakespeare, les tres amb direcció de Xavier Albertí. Són producció de la companyia Indigest, que, a més, està d’aniversari.
Aquest matí l’han presentat als mitjans Jordi Oriol, Carles Pedragosa (música), per part de ‘espectacle, i Georgina Oliva, directora de Programació i Continguts del Teatre Lliure. Oriol ha començat amb un recordatori de les obres que ha signat, fins ara, amb un tou danys de distància un de l’altre, però sempre molt sorprenents i aplaudides. Ha senyalat que l’última, El Rei Lear, “és diferent perquè està pensada per a totes les edats.”
Tres peces, tres laments
“Les tres peces venen a ser tres laments. Són queixes desesperades dels personatges per intentar comprendre’s i fer-se comprendre davant l’espectador amb la paraula. Volia fer el trajecte de tres obres en les que hi ha pandèmia, perquè ens hi traslladen.”, ha explicat Oriol en referència al títol d’aquesta trilogia, que va néixer a partir de la representació al Lliure de la tercera peça. I ha afegit: “Crec que és imprescindible poder mostrar-ho junt, veure com hem anar treballant la trilogia amb l’Albertí.”
Tot i ser tragèdies, les tres peces de la Trilogia del lament tenen un cert sentit de l’humor: “que neix del joc lingüístic amb equívocs, confusions o sonoritats inesperades. Per a mi, Shakespeare és paraula i juga amb la paraula”, ha puntualitzat l’autor i intèrpret durant la presentació. A més, explica que “quan fèiem la segona, ja vam dir que les hauríem de mantenir perquè tenien una continuïtat. I hem mantingut equip i l’estructura.”
Carles Pedragosa, actor i músic, volia investigar en un treball mes acurat. “Vaig pensar en fer les obres en clau de recital o concert. Però l’Albertí ens va explicar que Beethoven va composar després de llegir La Tempestat i ens vam imaginar que ho havia fet després de llegir el text del Jordi. I vam formar un laboratori sorprenent on text i musica sumaven molt.”
Una trilogia in crescendo
“La música i l’espai són dos elements clau d’aquesta trilogia que va in crescendo“, diu Oriol, que no compta en continuar la trilogia amb més peces. Mentre que el primer muntatge, La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac), contempla un espai buit i un micròfon amb un sol intèrpret; el segon, L’Empestat, adopta ja l’idea d’escenari i inclou un piano, dos intèrprets i el recurs de la pluja. La tercera peça, La mala dicció, manté la línia simple duta a terme fins ara, però ja amb tres intèrprets, instrument i jocs de llum i vestuari.
Cal destacar els instruments, autèntiques obres d’art: “Són instruments-escultura. Tenen una acústica diferent. Un és de vidre-cristall. I per a la percussió, hi ha uns barrils de ferro industrial molt especials.”
Preneu, doncs, nota: aquest cap de setmana, Gràcia acull els dos primers muntatges de la trilogia en sessió doble. Retornen als escenaris La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac), estrenada al Temporada Alta el 2007 i que versiona Hamlet, i L’Empestat, creada a partir de La tempesta i presentada al mateix festival 8 anys més tard, amb gran èxit de públic i crítica.
Donat que són tragèdies, sorgeix la pregunta de si fan que el públic ho passi malament o pateixi. I Oriol respon: “Hi ha molta tragèdia, passen coses terribles… Però l’espectador pot riure d’això. I es el que fa la catarsi i fa pensar com som la humanitat i com ens podem turmentar.”
Una petita sinopsi…
La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) és un monòleg en vers interpretat per Oriol, que se centra en el moment en què el príncep Hamlet s’aïlla i pren consciència de la seva consciència, just quan es troba sol davant del seu destí.
A L’Empestat, Pròsper, Miranda i els demés naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fí resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat. La mussitació d’una llengua que exprimirà fins a fer-ne un drama: aquest.. “Hem intentat posar referencies a la història del moment actual, per provocar un somriure, malgrat siguin terribles.”
A la peça ja apareixen personatges –Jordi Oriol i Carles Pedragosa– però l’espai, que signa Silvia Delegneau, és molt simple. “I la llum, que ha fet Alberti també és molt simple i dóna peu a que la Silvia digués la seva. Hi ha presencies estranyes d’instruments i es treballa amb reflexes de llum. Els personatges, aïllats, tenen algun efecte simple…que no vol dir pobre!”, diu Oriol.
El música Carles Pedragosa acompanya Oriol en escena, sota una pluja persistent i la interpretació en directe de la sonata La tempesta de Beethoven.
A partir del 27 d’octubre i fins al 14 de novembre serà el torn de la peça que tanca aquesta relectura particular d’Oriol de les tragèdies shakespearianes: La mala dicció. L’espectacle, estrenat al Festival Grec 2021 en coproducció amb el Lliure, neix a partir de Macbeth i és una al·legoria del poder de la paraula i el deliri de la imaginació. Compta de nou amb la interpretació de Pedragosa i s’afegeix l’actriu Paula Malia al repartiment.
Sobre l’escenografia dels espectacles: “En Xavier volia un espai buit, un micro i prou. Volia la presencia de la paraula i absolutament res més. Fins i tot molt poca llum. “
Algunes preguntes…
Som al torn de preguntes i s’ha preguntat quins han estat es reptes: “Reptes? El repte serà fer-ho! És la primera vegada que fem tres textos! Per a mi el repte és molt clar, jo sóc creador de teatre, vinc de la interpretació i la música i m’agraden les disciplines a escena. Però en aquest cas m’estava posant molt a l’autoria i m’hi he posat llençat. Les 3 obres es poden mostrar juntes i té sentit que puguin ser llegides. Al final de l’espectacle hi ha frases que fan referencies al vestuari i a l’espai.”, respon Oriol.
Pedragosa apunta: “La meva aportació a la trilogia ha estat un gran repte. Per a mi L’Empestat és un punt d’infracció. Jo abans feia només de music, però L’Empestat em fa abordar un personatge des d’una manera que no ho havia fet mai. I La maledicció encara mes. És un viatge actoral al que no hi havia arribat mai. Jo no sóc actor, però la Trilogia m’ha destapat com a actor i crec que ho tenia vocacional de tota la vida, tot i que m’he dedicat a la musica!”
I Jordi Oriol afegeix: “La relació entre en Carles i jo neix perquè estem d’acord. Tots dos som a escena. Ens vam trobar cara a cara i el que ell diu em va fer créixer com actor. Jo sempre escric per a intèrprets i sabia que Carles hi seria.”
També s’ha preguntat a quin púbic va adreçada: “Crec que és per a tots els públics. Al Lliure, quan vam fer La Mala Dicció, van venir nens i nenes i van quedar fascinats pels enginys dels jocs. A la gent amb més experiència literària li aporta referencies. Pot agradar a tothom que li agradi la llengua. És un descobriment de com es poden fer tantes bromes amb el motor del llenguatge.”
L’aniversari d’Indigest
Ha arribat l’hora de parlar de Indigest. Jordi Oriol ho fa entusiasmat: “Fem 15 anys! A Indigest no ho pensem ni celebrem, no ens en recordem. Però ara fa 14 anys de l’estrena de La caiguda de l’h, hem fet 30 obres en15 anys i… es diu ràpid. 30 obres que ens han fet créixer i ens han portat a aquesta trilogia important. Som un equip, una companyia que fa que a l’hora de crear tot sigui més fàcil. Indigest fa teatre poc comercial i bastant elitista, per a gent amb ganes de veure teatre diferent. Gracies per convidar-nos aquí, a celebrar 15 anys de supervivència al sistema teatral.”
Georgina Oliva tanca l’acte remarcant que “per primer cop una trilogia posa en valor el llenguatge i juga a desmuntar paraules i mutar-les a la seva manera.” I posa un exemple: “Quan les bruixes li diuen que el final arribarà quan el bosc camini i s’acosti al castell, ell veu que el bosc camina. Però són els soldats que han anat tallant les branques. I s’acosten al castell per fer un Cop d’Estat!”
I Oriol compara el mal de Macbeth que és matar el rei, amb l’ambició de la humanitat, que és envair la natura i posseir-ho tot. Un mon capitalista que no té fre. “La natura ens envaeix en forma de pandèmies, psunamis, forats d’ozono… L’empestat també crea una plaga i temblors submarins, sunamis, diluvis… son provocats per l’home. Fins i tot les malalties com el càncer. La natura te el poder!