Probablement recordareu -sobretot els que no vareu trobar entrades!- que aquest estiu es va estrenar al Grec Jerusalem, un espectacle que, en paraules de Josep Maria Pou “és obra fonamental dels últims quinze anys del teatre europeu. Doncs la magnífica notícia és que ara torna al Teatre Romea, des d’avui mateix fins al 10 de gener. Potser penseu que hi ha temps, però no us relaxeu, perquè la varen veure unes 5000 persones i la crítica gairebé no tenia paraules.
Jerusalem és també l’obra cabdal del dramaturg britànic Jezz Butterworth. I el que posem nosaltres no es queda enrere: la dirigeix Julio Manrique i compta amb un elenc d’alta volada: Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart,Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan i Max Sampietro. (Potser no té res a veure amb l’anunci que sortien el Manrique i l’Arquillué… O si!)
No s’ha repetit la presentació i, per fer-vos memòria, us reproduïm alguns dels textos que es van parlar a la roda de premsa, aquest estiu.
SOBRE L’ESPECTACLE
A la presentació, Josep M. Pou va confessar que, des de que la va descobrir, la volia portar al Goya però “és una obra molt gran i requereix coproduccions. Es va estrenar fa 8 anys i no s’ha deixat de fer. És una festa!” Manrique la descriu com: “una obra dionisíaca, la celebració del caos, el desordre i la llibertat. El títol, Jerusalem, s’inspira en un himne homònim no oficial, que es canta a Anglaterra a determinats esdeveniments i que agrada molt a la gent.” El va crear Sir Hubert Perry el 1916 a partir d’uns versos de l’artista i poeta visionari William Blake recollits en el prefaci de Milton (1804), poema dedicat a John Milton. “Blake deia: hem de carregar-nos els mites que ens tiranitzen i quedar-nos els nous i barrejarlos”, continua Manrique.
L’ARGUMENT
El que l’obra mostra clarament és que “al bosc d’El Gall Byron, tothom fa el que li dona la gana. És la llibertat!”, diuen. Johnny ‘el Gall’ Byron viu al bosc, en una caravana. Les autoritats el volen desnonar per poder construir al solar que ocupa però ell es nega a marxar. És el dia de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, i en una localitat rural, als voltants d’on viu, se celebra una Fira important d’aquelles que atrauen molta gent, que aprofiten per anar-lo a veure. ” El Gall és un personatge molt amable i gros a l’hora. Podria ser molts personatges i tot plegat el fa únic. L’obra és un crit a la llibertat, és molt emocionant. Hi ha moments d’una emoció brutal!”, explica Arquillué, que és qui es fica a la pell d’en Gall.
És un home molt estimat i els amics volen que surti amb ells de festa, mentre el seu fill el reclama perquè passin junts el dia visitant la fira… “És una mena de Falstaff del nostre temps, un personatge modern, alhora que decadent i patètic, valent i agosarat, que al·ludeix constantment a una Anglaterra medieval idealitzada, mentre beu, consumeix drogues o eludeix les autoritats que el persegueixen… “ Tot plegat constitueix el retrat d’una Gran Bretanya que perd el contacte amb les arrels per reflexionar sobre la fi de les utopies.
LA COMPANYIA PARLA DELS SEUS PERSONATGES
La companyia ens ha anat explicant les seves impressions sobre l’espectacle i, sobretot els seus personatges, la majoria els amics que envolten el Gall i li donen suport. “Son personatges que reconeixerem de la Catalunya rural”, apunta Manrique.
Clara de Ramon asegura que “és una obra explosiva amb final èpic. I molt divertida, d’aquelles que a mi m’agradaria anar a veure. Surts amb ganes d’anar de festa, de viure la vida!”
Adrian Grösser explica que “a partir de dilluns tot això seran records de l’altra punta del món. El meu personatge té l’objectiu de marxar a Austràlia després de la Fira.”
Albert Ribalta interpreta un amic del Gall de la infància “fins que cadascú va agafar el seu camí. Però jo el vaig a buscar perquè m’irradiï una mica de llibertat!”
En Marc Rodríguez s’autodefineix com “una mena de Sancho Panza d’el Gall, un apòstol incondicional que sempre ha viscut a prop d’ell.”
Elena Tarrats opina que l’obra aporta “noves maneres de viure la por i també reflexions maques sobre com cuidar-se i no fer-se mal.” I està molt contenta perquè canta.
Guillem Balart explica que “som una colla de joves que anem a l’autocaravana amb en Gall. Ell té ganes de sortir al poble però nosaltres, no.”
Chantal Aimée interpreta dos personatges “molt diferents i preciosos tots dos. Sóc una funcionaria que representa la llei anglesa i que el vol fer fora del bosc. I l’altra és la seva exparella i tenen un fill en comú.” A l’obra s’intercanvien dos nens: Jan Gavilan i Max Sampietro.
I Anna Castells és “una adolescent plena d’hormones, una noia que vol que tothom estigui content i de bon rotllo.”
Per a Pere Arquillué: “hi ha una exaltació d’un retorn a la natura i la natura és màgica. Hi ha també una insubordinació a la societat política, a la que vol tirar els boscos enlaire per fer-hi cases.”
Julio Manrique tanca les reflexions sobre l’argument, donant-nos una idea del poema de William Blake: “Diu que Déu és dins nostre. Som barreja de Déu i Diable. I parla de la construcció de Jerusalem a Anglaterra, com si ens inventéssim la Terra Sagrada a casa nostra. És un relat que fascina! Parla també de com la mentida pot ressaltar la veritat. No paren de referir-se a com se celebraven les festes abans i a com se celebren ara. És ple de mitologia anglesa!”
Definitivament, per al director: “L’obra enamora. Mostra tota l’alegria d’un caos on hi entraries.”
ENTRADES AQUÍ!!!