Si això fos una revista de paper, us diria que ompliria tot l’espai només amb els adjectius que ahir a la nit van dedicar a Carles Canut els nombrosos artistes-familiars-amics que van assistir a l’homenatge que se li va dedicar al Teatre Romea, un dels més emblemàtics de la ciutat i que Canut va dirigir des de l’abril del 2017 fins la seva mort, el passat 27 de setembre. Però es poden resumir en què va ser un immens actor, apassionat per una professió per a la que ha fet milers de personatges en 7000 funcions. I una encara més immensa persona.
El teatre era ple d’amics, familiars, gent de la professió i anònims, que van voler assistir a una preciosa i emotiva cerimònia artística que va durar vora tres hores però que a ningú se li va fer llarga. Va començar amb música d’Elvis Presley (Are you lonesome tonight), mentre pujava a l’escenari un home que se li assemblava molt. Va seure en una cadira i va ser com la seva ombra, present a l’escenari tota la nit.
I comença l’homenatge. Sabíem que Mario Gas, un gran amic de Canut, faria la presentació, però va començar amb una sorpresa: Joaquim Maria Puyal va obrir l’acte per parlar-nos del Rafeques, aquell home que sempre prometia “un judici com cal” al programa Vostè Jutja. Això va ser als anys 80, aquella etapa en què en Puyal ens va enganxar a la tele. (Per cert, ara que he sentit -no se si és fake- que potser deixa el futbol, no podria tornar a la tele? Bé, això és un parèntesi personal.) Puyal diu que buscava un actor amb posat murri i en Canut va ser més que perfecte: “No participava al programa. Era al programa!”, diu .
I van anar desfilant molts dels seus entranyables amics, entre els que hi era Joan Pera, que va dir que “quan en Carles va néixer va trencar el motlle. Era diferent!” i que “així com a mi em va ensenyar que tenia que anar al lavabo abans de la funció, jo el vaig guiar a les portes del doblatge, quan ell pensava que no era capaç de fer-ho i ho va fer millor que ningú! Vam aprendre l’un de l’altre.” Diu que tenien moltes coses en comú i que van ser grans amics. “Una era que jo tenia 6 fills i ell quatre, i havíem de treballar per arribar a final de mes.” Tot seguit va pujar a l’escenari Mari Pau Huguet, una amiga amb la que “ens va unir Lleida. Ell era de Gerri de la Sal i deia que, sempre que el busquéssim, no anéssim a casa seva sinó al bar.” De fet, la imatge de Gerri de la Salt, el riu i l’emblemàtic pont, van fer de fons
d’escena gairebé tota la nit.
Més o menys per a aquesta alçada, Puyal va deixar el lloc de presentador que va ocupar Mario Gas. Va ser el moment de recordar L’òpera de tres rals, aquell gegantí espectacle que va dirigir Gas i al que “vaig convèncer Canut perquè hi participés!”, va dir en Mario. Això va ser l’any 1984, al mateix Romea, quan era Centre Dramàtic de la Generalitat i el dirigia l’Hermann Bonnín. I ho van recordar força gent, per pantalla o en directe: Vicky Peña, Anna Briansó, Francesc Orella “amb qui també compartim Gerri de la Sal”… Entranyables les escenes entre Canut i Constantino Romero! Aquesta etapa la va tancar la Carme Sansa, cantant-nos un tema preciós de l’espectacle, acompanyada al piano per Bàrbara Granados, que també va acompanyar la resta de participants que ho van necessitar per a poemes o cançons.
Llavors encara no es feien gaire musicals i en van aconseguir fer un de gegantí! Una altra actuació memorable va ser la de Pep Molina, que ens va cantar Yo soy negro social, un tema molt divertit.
Després d’uns parlaments de Camilo Garcia i Maite Gil, tanca aquesta etapa el César Canut, fill d’en Carles, que ens va cantar -i el vam acompanyar- el tema Hey Jude! de Beatles. I es va acomiadar dient allò de: Salut, i força al Canut!
L’ETAPA BIEITO, LA COMPANYIA ESTABLE I ELS TRES TENORS
Entrem a l’etapa Bieito, allà cap al 2000, la que va generar la creació de la Companyia Estable del Teatre Romea de la que en Canut en formava part. L’actriu Roser Camí, companya de Calixto Bieito, va llegir, visiblement emocionada, una nota que el director, que no va poder acudir personalment, va dedicar a Canut. Li deia, entre altres coses, “Com t’enyoro, tossut, cap de suro!”
De aquesta etapa no podem deixar passar el record per als Tres Tenors, com els definia el mateix Canut. Eren en Mingo Ràfols, Boris Ruiz i ell mateix. Es van convertir en una mena de mite després de la magnífica interpretació que van fer de Mestres Antics, de Thomas Bernhard. En record de l’etapa, en Boris Ruiz li dedica per pantalla unes paraules que -per error?- van anar apareixent de tant en tant, ben bé quatre o cinc cops. Li diu més o menys: “Canuto, Gordo, com et trobo a faltar.” En Mingo Ràfols estava entre el públic però “sense en Boris en directe nom’he vist en cor de fer res.”
Àngels Bassas també formava part de la companyia i va pujar a l’escenari a recordar-ho. “Sempre el renyàvem perquè menjava galetes. Tenia sucre però no se’n sabia estar!”, va explicar.
REPRODUCCIÓ DE LA BARBERIA
Bona part de l’equip del programa de televisió La Barberia, que dirigia en Pitu Abril, van participar a l’homenatge reproduint, tot rient i divertits, una escena del programa. Hi havia Jaume Sobrequés, Jaume Camps, Cesc Baltasar, Enric Lacalle, Joan Anton Benach…, tots de diferents pensaments polìtics. I en Pitu Abril, és clar! “Li dèiem el Rafeques de La Barberia”, recorda en Pitu. Va ser el moment de parlar del Canut ‘Perico’. I ens van demostrar com gent de diferents maneres de pensar podien ser amics. Avui, ja no seria possible…
I ja anem cap al final. Mes vídeos (Ferran Monegal, Concha Velasco, Julieta Serrano, Joan Manuel Serrat cantant Paraules d’amor…) i més paraules, més records i amb gent de diversos àmbits com el cantant Miquel Pujadó, Carlos Pérez de Rosas o l’Anna Ycobalzeta, que va recitar un trosset del seu paper de Inés al Don Juan Tenorio que va compartir amb Canut.
Van tancar la nit en Josep Maria Pou i Daniel Martínez. En Pou ens va explicar un parell d’anècdotes divertides en les que els varen “prendre per nòvios” i que al final “ens vam convertir en una parella de fet.” Ara fa pocs dies Josep Maria Pou ha estat nomenat director artístic del Romea: “Cuidarem d’aquest Romea com et mereixes”, va prometre.
I Daniel Martínez, en nom de Focus, va tancar l’acte, mentre sonava aquella preciosa Melodia… que mai sé si és encadenada o desencadenada, al mateix moment que l’escenari es va omplir de roses.
Gràcies, Canut, per tot el que ens has donat. No t’oblidarem.
Acabarem parlant de la trajectòria d’en Carles, reproduint unes paraules que vàrem publicar per al seu comiat:
Carles Canut i Bartra (Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 23 de setembre 1944), va començar la seva carrera artística als 19 anys (1963) i avui, 55 anys més tard, se’n va amb una motxilla de vora 8000 funcions de més d’un centenar d’obres, a més de tota la vida dedicada al teatre en vessants organitzatives i de gestió.
De ben jove va anar a viure a Veneçuela on hi va passar 10 anys, durant els que va ser sotsdirector del Grup de Teatre Rajatabla del Ateneo de Caracas, amb el qual va recórrer 21 països. També va ser cofundador de GOGO Teatre Experimental Independent, que va funcionar entre 1963 i 1965, i productor executiu de Radio Caraques durant dos anys.
A més de teatre ha fet cinema, doblatge i televisió, on va adquirir molta fama les sèries Lo Cartanyà, Plats Bruts i sobre tot al programa Vostè jutja, de Josep Maria Puyal, on feia el Rafeques, aquell que prometia “un judici com cal”, cosa difícil avui… La seva última actuació a escena va ser a Adossats.
Vinculat al Romea des del 1968 en què hi va començar a actuar, fins ara hi ha fet vora 1000 funcions d’uns 20 muntatges, entre ells l’inoblidable Sócrates, amb Josep Maria Pou. Va ser membre titular de la Companyia Romea, etapa en què va adquirir molta fama sota la direcció de Calixto Bieito, quan van formar el famós Triumvirat de cracks amb Mingo Ràfols i Boris Ruiz, “els Tres tenors, érem”, deia en Carles. Ningú es volia perdre veure’ls, fos quin fos el muntatge. En aquesta època va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques, (el que atorga l’Estat espanyol) al millor actor de repartiment per Plataforma. Allà va fer el seu discurs d’agraïment íntegrament en català. Posteriorment va ser nomenat Director de la Fundació Romea per a les Arts Escèniques.
És impossible citar totes les obres que ha protagonitzat i gairebé també ho és citar els directors que l’han dirigit. En direm només alguns, per senyalar el nivell d’espectacles que ha fet: Adolfo Marsillach, J.M. Loperena, José Monleón, Mario Gas, Herman Bonnín, Jorge Laveli, Joan Ollé, Rosa Novell, Àlex Rigola, Ferran Madico, Calixto Bieito, Fernando Bernués, Xavier Albertí, Josep M. Pou, Abel Folk… Si que recordarem les últimes més inoblidables com La Sra. Oliver, on per primer cop sortia vestit de dona, o La Taverna dels Bufons, amb el seu amic Joan Pera.
Carles Canut ha marxat per culpa d’un càncer que no l’ha impedit treballar. Aquest és el consol: fins gairebé l’últim moment ha estat feliç al seu teatre. Confiem que s’instal·li al camerino de la Margarida Xirgu, sobre el que en una entrevista que li vàrem fer poc més d’un any, ens deia: “Quan estic al Camerino aquell gran, em ve a visitar i em transmet els seus pensaments. Potser ve poc, però quan ho fa, estic content perquè l’entenc. Llavors jo també li transmeto els meus i ella m’escolta. És veritat, eh, que ella està al Romea!”
Doncs fins sempre, Carles!