El Teatre Goya acull el que ha estat i segueix sent un dels grans successos de la cartellera estatal: Todas las noches de un dia, un thriller poètic escrit per Alberto Conejero, guanyador del III Certamen de Textos Teatrals de l’Associació d’Autors de Teatre (AAT) i del Premio Max Mejor Autor Teatral 2016 per La piedra oscura. L’interpreten dos actors de luxe: Ana Torrent i Carmelo Gómez, dirigits per Luis Luque. Hi participen Almudena Rodríguez (vestuari); Juan Gómez-Cornejo (il·luminació); Monica Boromello; (escenografia) i Luis Miguel Cobo (música). És una producció de Jesús Cimarro – Pentación Espectáculos que s’estrena dijous que ve dia 16, tot i que ja es pot veure en sessions prèvies. Romandrà en cartell fins al 9 de juny.
Aquest dimecres s’ha presentat als mitjans amb l’assistència de tot l’equip. Jordi González, vicepresident d’Art i Continguts de Focus, ha obert l’acte manifestant la seva satisfacció per “tornar a acollir teatre contemporani i d’avui en dia. I aquest concretament m’emociona perquè és un text de creació amb la força poètica d’Alberto Conejero que ja fa temps que volíem portar. Però, de vegades, els espectacles se’t resisteixen!”
Ha remarcat que és la primera obra de l’autor que es programa al teatre i que els dos protagonistes també hi actuen per primera vegada, mentre que Luque ja és el segon muntatge que dirigeix aquesta temporada a un teatre de Focus, referint-se a “la meravellosa Fedra que vam poder veure al Romea i que està programada també al Goya per al mes de juny.” Tornant a Todas las noches de un dia: “És un treball honest basat en el món emocional dels dos personatges protagonistes, amb un llenguatge d’alta densitat poètica i dramàtica, que va directament al cor de tothom“, explica Luque. L’espectacle, que es va estrenar fa poc més d’un any, arriba a Barcelona després d’una intensa i exitosa gira per l’Estat espanyol.
L’ARGUMENT
La història transcorre en algun lloc prop de nosaltres, envoltat de urbanitzacions, on sobreviu un vell jardí amb el seu hivernacle. Però ha passat molt de temps des de que els veïns van veure per última vegada la Silvia, la propietària de la casa. Només hi queda el Samuel, el jardiner, entestat en preservar aquest racó oblidat en absència de la dona. Una obra que comença en temps present i va cap al passat i que engega quan la policia va a la casa per intentar descobrir el parador de la Sílvia. Amb les preguntes sorgeixen els records i les reflexions. I s’inicia, un combat entre la vida i la memòria, entre l’amor i els seus fantasmes…
Benvinguts, doncs, a aquest hivernacle màgic on es desenvolupen les passions! Alberto Conejero (Jaen 1978) ens ha saludat en un perfecte català, molt feliç de poder venir finalment a Barcelona, una ciutat que estima molt i “que té grans autors com Marta Buchaca o Josep Maria Miró… i molts més!” Ha donat les gràcies a Focus per “acceptar el teatre de creació. Per a mi ha estat un repte abordar el melodrama situat a l’actualitat i no renunciar al teatre d’emocions.” És un melodrama que presenta dos personatges plens d’ombres que busquen la llum. Fuig del concepte bons i dolents ja que “són miserables i meravellosos alhora, i tenen una esquerda per on entra la llum.”
LA TERTÚLIA AMB L’EQUIP
Carmelo Gómez ens diu que està encantat de venir al Goya “perquè sempre anem a teatres grans, d’aquells que no se sent bé. Em fa molta il·lusió, de debò, treballar amb aquesta mida mitjana i en un teatre bonic i agradable, on el públic veurà còmodament dues persones que viuen l’amor d’una manera particular en un lloc que afavoreix la imaginació: un hivernacle. És un text d’alçada, un teatre de paraula.”
Anna Torrent, que no podem evitar recordar-la com la meravellosa nena de Cria cuervos (ohhhh! Que maco!), explica que quan va rebre el text “no vaig tardar gens en contestar. No és habitual que et proposin un text d’aquesta intensitat i amb companys al voltant. Sabia que no era fàcil ni comercial, que era arriscat… Però és bo perquè té un subtext meravellós que obliga el públic a pensar i a unir peces. És molt important el que no és diu. La imaginació d’ells vola i la nostra, també. Portem 115 funcions i fins i tot nosaltres encara descobrim coses!” En aquest sentit, Carmelo afegeix que “hi ha molts silencis inquietants. Som en un hivernacle on les plantes parlen en silenci i fem callar el públic per poder-les escoltar. El silenci és un repte també per al públic.”
L’actor insinua que “potser si no la féssim l’Ana i jo, que som coneguts, el productor no hagués gosat a tirar-la endavant perquè és una obra molt arriscada. Requereix confiar en un públic que vol veure poesia i emocions al teatre. I efectivament molts surten emocionats! Crec que les trames ja s’estan esgotant i ha arribat el temps de la poesia.” I ha recordat una frase amb molt de sentit: “No vayais al teatro a ver que passa sino a ver que te passa.”
Alberto Conejero especifica que es planteja una mena de mosaic, amb flashbacks i salts en el temps durant uns 15 minuts, fins que el públic es va formant la imatge i encaixa les peces. “Em venia de gust fer-ho així, de manera que l’espectador tingui una corresponsabilitat creativa. El públic no ha de ser passiu, no l’hem de menystenir. I em sembla interessant que hi hagi una part que no entén. Per exemple, hi ha un moment en què un policia parla amb el Carmelo i no se sap de què parlen. És bo no estar còmodes del tot, al teatre.”
L’autor explica que el text “amaga assumptes tèrbols. Es ple d’homenatges a autors com Tennessee Williams, Anton Txèkov i sobretot Lorca, concretament a l’obra Doña Rosita la soltera. L’argument té alguna cosa de recollir una herència d’ells i portar-la al temps actual.” I remarca que “és el jardiner el que cuida la dona, no al revés, com es feia a l’època, on cuidar estava només a l’imaginari de la dona. I s’hi deixa la vida cuidant-la, animant-la i fer que, en comptes d’anar a la foscor, vagi cap a la claror. La Sílvia és una cosa bonica que el món ha ferit i ell es resisteix a que continuï així.” Carmelo apunta que “un es cuida a l’altre però ella passa per un trasbals emocional. Els cuidadors són molt generosos i el públic ho agraeix. Nosaltres, des de dalt, ho percebem.” Amb tot, queda clar que el jardiner és un home lliure i que hi ha un moment que amenaça en marxar, però no ho fa. Es queda amb ella i les plantes. Conejero diu que tot li ha sortit de dins: “Quan escrius un text ha de passar per dins teu, sinó, només fas de tècnic. A mi m’agradaria que em passés tot el que hi passa!”
L’escenografia mostra una mica de l’hivernacle, però se suposa que les plantes són al pati de butaques. “Ens agrada donar aquest poder a la imaginació. Són plantes que anomenem, però que no veiem. Però les imaginem i les olorem! No és una obra hiperrealista, fem que el públic acabi la funció”, explica Luque.
Alberto Conejero puntualitza que l’obra va del pressent al passat i els personatges no són només persones, són metàfores. “Ella ho seria de les plantes i ell té un punt de místic, que valora allò que el món troba subtil. Volem parlar de com alguns records estan més vius que el present, però que el record inventa. Mentre et recordin, estàs viu, i això travessa el meu teatre. És una forma d’explicar, que travessa”, conclou.