El Teatre Nacional de Catalunya ha presentat avui El jardín de los cerezos, una de les obres més representades i la última que va escriure Anton Txèkhov, que ens arriba com un adéu d’Ernesto Caballero al seu càrrec de director del Centro Dramático Nacional, que deixarà a finals d’any. Xavier Albertí, director del TNC, l’ha presentat com “un bon amic que ve d’una casa estimada i amiga amb la que hem anat intercanviant espectacles.” L’obra és una gran producció, que es va estrenar el passat mes de febrer amb un elenc de 13 intèrprets, al capdavant dels quals hi ha Carmen Machi i Nelson Dante. Es podrà veure del 10 al 21 d’abril, a la Sala Gran del TNC.
Ernesto Caballero ha manifestat que és la segona vegada que ve al TNC i que està molt satisfet del “diàleg fructífer que s’ha establert entre les dues entitats.” Sobre l’espectacle, el descriu com a “molt essencial i poètic. Parla d’una època concreta i de com es connectaven amb el passat. És l’última obra de Txèkhov, i l’escriu sabent que el seu final ja s’acosta. Ho fa per impuls de l’amor, perquè la seva dona li demana d’escriure una comèdia per triomfar al teatre popular de l’època. I en surt una comèdia, encara que fosca i agredolça.” Amb tot, Txèkhov utilitza el millor del teatre simbolista que es feia al s. XIX, tot apuntant al segle XX i en surt una història “on la protagonista és la vida amb tota la seva esplendor i emocions.”
LA HISTÒRIA
L’obra parla de l’enfrontament entre una classe alta de propietaris, entre els que hi ha Andreyevna, que interpreta Carmen Machi, amb una altra classe emergent, al capdavant de la qual hi ha Lopahim, que recrea Nelson Dante. Els propietaris es veuen obligats a subhastar la seva hisenda, que té un preciós i emblemàtic jardí de cirerers. El nou comprador és el fill dels antics servents i vol convertir la propietat en un complex de vacances.
L’obra retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis enfront noves forces socials que es manifesten alienes a uns valors tradicionals en procés de desaparició. En realitat en aquesta obra no hi ha veritables protagonistes i la mirada de l’espectador va passant d’uns als altres personatges, tots dibuixats d’egoismes, indecisions, de ceguesa, malenconia i resignació. Tots participen de jocs, viatges, records, festes… Tot s’hi val per intentar evadir-se d’una dura realitat que no volen veure encara que se’ls vingui a sobre com una llosa implacable.
Els personatges “comencen a veure’s a l’habitació dels nens, com a metàfora d’una societat immadura o que s’infantilitza. No volen veure la realitat, que és que ho perdran tot. Juguen com a nens al jardí. Aquest és el primer acte”, explica Caballero. I continua: “Al segon preparen una festa i, el tercer acte és la festa. Fins que apareix la notícia que s’ha venut el jardí. I al 4rt acte s’emancipen de ells mateixos, el més difícil. ”
“Ens hi hem abocat sense pensar en cap estil. Hi ha un Stanislavsky intrínsec a l’obra de Txèkhov, però aquest model no és el meu“, assegura el director, que explica que “a les representacions que s’han anat fent hi ha una certa decadència en els personatges. Són fràgils i evoquen un derrotisme. Però nosaltres no ho hem volgut destacar. Hem prioritzat la comicitat i l’esperança.”
Pel que fa al repartiment: “És gran i requereix estar interpretat per bons actors. Jo he tingut la sort de tenir-los.” Parla de Miranda Gas, Nelson Dante, Isabel Modolell, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Paco Déniz, Karina Garantivá, Tamar Novas, Fer Muratori, Didier Otaola i Secun de la Rosa, que han volgut venir tots a la presentació.
UN BON MOMENT PER A LA INTERPRETACIÓ
Carmen Machi ha dit que “em sento molt feliç de tornar a Barcelona i al TNC, on no hi venia des de fa 10 anys, precisament a fer Platonov, la primera obra de Txèkhov. Ara vinc a fer la última, no se si això vol dir tancar un cicle…” I expressa que “És una obra molt difícil i rara per interpretar. Juga a tapar sentiments però els que es veuen, no els que volten per dins. Això és el que es vol explicar.” I com es fa?, li preguntem. “Doncs portem unes quantes funcions que ens permeten anar descobrint la complexitat i, a poc a poc, va sortint, va fluint… Arriba aquell dia en què ja no has de buscar res. Jo sempre penso que caldria estrenar l’obra uns 15 dies després de la primera representació. Hem vingut a Barcelona en un bon moment, un moment dolç, ara ja portem des del febrer!”
Nelson Dante, també diu que se sent feliç de venir a Barcelona en aquest moment de l’obra: “Vas descobrint un univers, dia a dia. I sempre hi veus una cosa més.” Pel que fa al seu personatge: “Li passa com a mi quan he arribat a Barcelona: no hi són els pares, ni els avis ni ela amics… Però no porta una motxilla, hi va amb el present. La direcció de l’Ernesto ha anat per aquí, és molt contemporània.”
Miranda Gas explica que “crec que he arribat al TNC en un moment molt bo. Estic tractant de redescobrir Txèkhov, passant dels pre-conceptes coneguts. L’Ernesto ens ha proposat uns personatges difícils però apassionants.”
I ha estat després de parlar la Miranda que ha sortit una característica molt interessant de l’obra: cada actor conserva el seu accent. I n’hi ha de diferents llocs d’Espanya i de l’Amèrica Llatina: “Crec que és un deute que té la llengua espanyola amb la riquesa dels seus accents. S’ha volgut seguir prioritàriament el de Valladolid per ser considerat el millor, però això limita la riquesa dels accents que tenim. Als països anglosaxons tothom els conserva i no passa res!”, expressa Caballero.
Karina Garantivá, colombiana, interpreta la minyona. “En aquest cas era molt fàcil i creïble, perquè és natural que una minyona sigui llatino americana!” Tamar Novas, que és gallec, en aquest sentit pensa que “si renuncies al teu accent, també perds part del teu registre personal i no compensa. Però això també depèn de l’obra, aquesta està actualitzada i adaptada.”
Sigui com sigui, el que queda patent és que Txèkhov, tot i gran, a l’obra encara es mostra com un gran poeta, un gran dramaturg que coneix la persona humana profundament perquè és metge, però també per la seva vessant artística. Hi ha un moment que Tamar parla en veu de Txèkhov: “He castigat els burgesos, però al darrere hi ha un artista. Ell és víctima d’un ressentiment que li han inculcat els pares.” Txèkhov era un gran observador de la realitat!
L’escenografia, de Paco Azorín, mostra una casa dins d’una altra casa, que és a la vegada dins la casa que és el teatre. És simbòlica, fuig del realisme i juga amb múltiples espais.
Dit això, Xavier Albertí ha donat per acabada la reunió, advertint -i qui avisa no és traïdor- que ja han venut el 90% de les entrades. Va brillo!