Eichmann in Jerusalem és una producció del Zagrebačko Kazalište Mladih (ZKM) que arriba al TNC en el marc d’un intercanvi internacional amb Zagreb. Basada en el llibre de Hannah Arendt i en la seva reflexió sobre la: ‘banalitat del mal’, Eichmann in Jerusalem s’endinsa en les ombres d’Adolf Eichmann, militar alemany i tinent coronel de les SS;  durant el seu judici per crims de guerra. En ell, s’exemplifica com una persona pot perpetrar atrocitats sota el paraigua de l’obediència i la burocràcia. Més enllà del desig de millorar la seva carrera professional, Eichmann no mostrava cap rastre d’antisemitisme o dany psicològic;i va al·legar que ell simplement estava fent la seva feina.

Ara, el director croat Jernej Lorenci utilitza aquest punt de partida per investigar fets històrics, analitzar textos sociològics i filosòfics; visions personals dels intèrprets i elements familiars de la cultura popular per parlar del mal i de les seves conseqüències.

Un espectacle que arriba en un moment de viratge universal cap a la ultradreta i amb el convenciment que: la memòria col·lectiva ens pot salvar dels totalitarismes. Una reflexió sobre la moralitat, la responsabilitat individual i el paper de l’ètica en les institucions.

Paraules de JERNEJ LORENCI,  director de l’obra

“Vam començar a treballar en l’obra Eichmann in Jerusalem a principis del 2019. Abans del primer assaig (*la Mia parla d’això al principi de l’obra): vaig enviar als actors una llista de llibres i pel·lícules com a preparació per a l’espectacle, perquè poguéssim venir plens d’algunes històries, sentiments, imatges, temes i motius; perquè no partíssim de zero. Perquè poguéssim començar junts i no fos jo, el director, qui suposadament ho sabés tot. Això, ho odio.

I vam començar junts, immediatament. Tots compartíem la sensació que el tema i el material eren molt més grans que nosaltres; que havíem de posar-nos en un segon pla, que tot el que estàvem fent no era més que un intent; (jo anomeno aquest enfoc metodològic i escènic «intent de reconstrucció»), i un intent fallit: mai -per sort!- viurem la terrible experiència dels camps, l’Holocaust, la fi del món.

Això significa que no ho sabíem tot i que seguim sense saber-ho; només ho estem intentant. Això significa, en realitat, que no necessitàvem gran cosa: un escenari buit, uns quants elements d’attrezzo, so ocasional, canvis gairebé imperceptibles de llum. Tota la resta hauria estat mentida, vanitat, contaminació.

Com preservar aquesta falta d’experiència? Com ser honestos en la mediació del material? Com romandre -o tornar-nos- transparents?

Va ser un plaer treballar amb aquest equip d’actors (i amb tots els altres). Va ser difícil, esgotador, per descomptat, a causa del material. Cada dia furgant en l’horror i el terror, cada dia exposant-nos a aquestes imatges, històries i cites. Cada dia descendint de nou a la mina del mal radical. Però un gran plaer, un gran privilegi.
I vam arribar al final, a l’estrena. I em vaig sentir feliç. I trist. Satisfet i completament buit. Però amb la consciència tranquil·la. Vam ser honestos.
I me n’alegro molt que l’obra continuï viva.
Però…

Però mentrestant, moltes coses han canviat. Tot un món nou ha sorgit. Un món que no entenc i que em fa molta por. I, per desgràcia, amb tots aquests canvis socials, la nostra obra potser s’ha tornat encara més important. Encara més precisa. Fins i tot més aterridora.

Dues guerres (i altres d’innombrables, més llunyanes i per tant aparentment inexistents); l’ascens de la dreta (i de l’esquerra radical, que no és diferent), un món en blanc i negre: («o l’un o l’altre» sense res al mig); nous fronts socials, individualisme (“Jo soc la mesura del món!”) i generalització (i burocratització) radicals…
Por al tacte, por a les paraules, por als pensaments.
No entenc aquest món nou, i em fa una por terrible.
I per això -potser- és encara més important que es continuï representant Eichmann in Jerusalem.