La Gleva acull aquests dies Els Desgraciats de la companyia Todoporelpunk. L’obra, escrita per Iván Morales juntament amb Martí Gallén, es va estrenar l’any 2012 a la Sala Atrium de Barcelona amb els actors Jordi Vilches i Bruno Bergonzini, i 6 anys després es va poder veure al Teatre La Gleva un fragment de 20 minuts. “Els Desgraciats”, que ara arriba al 24 de novembre, està dirigida per Lía Pérez Cruz i interpretada en aquesta ocasió per Pol Fernández i Pau Escobar.
Els Desgraciats narra la història de dos pallassos empolsinats pel seu passat, en Baptiste i en Jack, que viuen en una carpa de circ ruïnosa i abandonada enmig del no-res. El públic els ha abandonat i ara només es tenen l’un a l’altre. Un dia, en Baptiste es desperta d’un somni, pregonant que ha d’anar a buscar el seu amor, la Svetlana. En Jack, davant la por de quedar-se sol, farà tot el possible perquè en Baptiste no surti allà fora, i junts, esperin a la ballarina russa.
La directora, Lía Pérez Cruz, específica que no hi ha història: “Si hagués de situar-la en algun corrent ho faria dins el teatre de l’absurd, però a diferència d’una obra de Brecht, on hi ha una història, un personatge que l’explica i exemplifica un discurs; aquí hi ha un salt valent al buit, no hi ha història, no hi ha discurs”. Un buit ple de desesperança, brutalitat, gestualitat, soledat, impotència, ossos trencats que picar, cruixits de cadàvers, d’idees, d’il·lusions, de paraules que ja no tenen contingut, com aquests globus que suren en l’escenari, i l’olor de mort que desprèn la platea on el públic de l’obra s’entreté.
Gala Garriga, escenògrafa del projecte, ha treballat amb imatges simbòliques, oferint un camp de crispetes que sonen com els ossos quan es trenquen “crec, crec, crec” i on pengen globus que el personatge del Jack confon com si fossin els seus amics imaginaris. Els actors-creadors de l’obra, Pau Escobar i Pol Fernández, assoleixen amb una interpretació desencaixada encabir la irrealitat dels seus personatges en el seu cos amb un treball de gest i moviment colpidor. En aquesta reinterpretació s’ha volgut tractar la lluita contra l’herència familiar i la por a l’abandonament i és així, com la paraula “desgraciats” pren sentit. En Jack i el Baptiste han perdut la gràcia divina i han sigut expulsats del paradís, entesa a l’obra com la realitat, el “allà a fora”. Com diu Pol Fernández “en Jack no sap que és la seva relació amb les dones, no ha conegut a la seva mare, i això fa que la seva concepció amb l’amor i la violència siguin el mateix”.
Tot i ser personatges allunyats del nostre dia a dia, interpel·len gràcies a l’exageració amb el públic ensenyant encara més la humanitat. Escobar explica amb estima que el Baptiste viu atrapat a les seves pròpies ombres i pors, i que aquest, busca amb esperança ser una bona persona però que alhora, no ho aconseguirà mai. El motiu per ell és que el seu personatge “intenta afrontar les coses d’una manera errònia. S’equivoca en la manera d’afrontar els seus problemes i fa que encara estigui més atrapats en ells”. L’espai sonor dissenyat per Helio Reguera acompanya el trencament intern dels personatges i emfatitza la idea de la impossibilitat de sortir fora, perquè no hi ha exterior.
La dramatúrgia d’Iván Morales i Martí Gallén ha permès ser reinterpretada després de 7 anys, mantenint la vigència social, filosòfica, política, artística i sobretot emocional que és capaç d’interactuar amb tota mena de públic, entès o no en el fet teatral. La proposta de la companyia, companyia formada per Pol Fernández i Lía Pérez Cruz, es basa en un treball actoral i artístic que pretén dialogar amb el món i el públic contemporani, i mostrar el drama, el risc, l’èxit i el fracàs. Recordar però, que la veritable protagonista però oblidada d’aquesta història i a qui se li dóna veu és la Svetlana.