Ahir, amb allò que es feia molt tard, us vàrem enviar el Palmarès i vam deixar per a avui la petita croniqueta que habitualment fem sobre les Gales més importants, perquè generalment tothom té interès en repassar els premiats depressa. La d’ahir, la XXII edició dels Premis Max per a les Arts Escèniques, ho era d’important. No us l’explicarem sencera però recordarem algunes frases que es van dir, que conformen la síntesi, les emocions, els desigs i les reivindicacions de la gent de teatre. I és que no podem deixar de parlar d’una gala que es diu La Fiesta de la Libertad!
Encara amb llum de dia, el preciós Teatro Calderon de Valladolid es va anar omplint de cares conegudes o no tant, però tots amb un fil notable d’il·lusió als ulls. Puja el teló, per transportar-nos a un esplèndid camp de blat, símbol de que tots naixem lliures, i de la llibertat que envolta els que hi viuen. El presentador, Fernando Cayo, va dir que la Gala estava dedicada a “Agapito Marazuela, mestre de folklore castellà i una icona de la llibertat en aquesta terra. De profundes conviccions democràtiques a la 2a. República, organitzava activitats per a exiliats, concerts per a condemnats a mort…” I sense preàmbuls, vam passar als Premis.
Eva Yerbabuena, Millor intèrpret femenina de dansa per Cuentos de azúcar, va dir una frase que jo no havia sentit mai. Després de diverses dedicatòries, una va anar al Japó “per la constància i amor que té la seva gent per al flamenco.”
Daniel Doña, que va recollir el premi al Millor intèrpret masculí de dansa per Psique, estava molt emocionat i donava gràcies i agraïa tothom. La frase que ens hem quedat és: “Per fi la dansa espanyola té un Premi Max. Seguirem apostant per a ella!”
CINC PREMIS SEGUITS PER A CATALUNYA
Rocío Molina no va recollir el premi al Millor espectacle de dansa, per Grito pelao, perquè era a París. El codirector de l’espectacle va pujar a escena per recordar que “la Rocio va muntar la peça mentre estava embarassada, per anar expressant els seus sentiments. Però vull dir que el dia que va néixer la Juana Molina, va morir Grito Pelao.” I va dedicar el premi a la Juana, a qui va desitjar llarga vida, “i a tots les dones que han construït l’obra i que representen les dones que construeixen el nostre futur.” Grito Pelao és una coproducció amb el Festival Grec 2018.
Charo López, Lucia Quintana i Fernando Cayo, reciten uns versos de Cervantes que parlen de la llibertat i arriba el premi la Millor autoria revelació a Daniel J. Meyer per A.K.A (Also Known As). Després d’altres frases va dir: “Primer van perseguir les idees polítiques, però no sóc polític. Després a la dona, i no sóc dona. I ara als immigrants, que si que ho sóc. I com que tinc el luxe de tenir veu i un micro, vull advertir que demà, vindran a buscar twiters, rapers, fotògrafs, actors, sindicalistes, joves i segurament, us vindran a buscar a alguns de vosaltres. I potser no quedarà ningú per defensar-nos. Si la cultura no és un luxe, la llibertat d’expressió encara ho hauria de ser menys. Lluitem per defensar la llibertat d’expressió. “
I el tercer premi català: Jordi Prat i Coll recollia el Premi a la Millor Adaptació o versió per Els Jocs Florals de Canprosa. El que destaquem del discurs és l’agraïment “per poder muntar aquest espectacle des de la llibertat, des de poder tractar amb humor qualsevol tema que estimem. I he de dir que en un país on des de l’humor s’intenta portar als tribunals a gent… no és un país consolidat.” Va recordar unes frases de Rusiñol. Només poso la última: “Si els jutges, després del judici fossin jutjats, molts anirien a la presó.” I ens va dir en català, Bona Nit.
Va seguir el Premi a la Millor Autoria Teatral per a Josep M. Miró per Temps Salvatge. Xavier Albertí va llegir un text que en Miró li havia deixat perquè no hi podia ser, tot lloant la seva qualitat com autor ja que, malgrat la seva joventut, “és molt conegut a tot el món.” Aprofitant la frase de l’obra que es diu més d’una vegada Aquest és un lloc bonic per viure? Albertí es pregunta si un país que nega drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de creació, és realment un país bonic per viure.
Arriba el Premi Millor composició musical per a espectacle escènic per a Sílvia Pérez Cruz, per l’obra Grito Pelao. Ha explicat que” la música va néixer del silenci, de mirar la Rocio embarassada, mare soltera… He cantat a coses que encara no havia cantat mai com a la fecundació in vitro i a l’homosexualitat.” I li va dedicar el premi, entre a molts d’altres, a la seva filla “perquè també sóc mare soltera. i a un amic estimat que va morir ahir amb 100 anys.”
LA VEU DE LA SGAE
Ana Graciani, presidenta de la Fundació SGAE, va donar les gràcies en nom de la Fundació per ser-hi encara, “quan venim d’una crisi que va començar fa 11 anys i ens ha passat per damunt al sector sense pietat. És el moment d’exigir una política cultural a l’Estat per a la consolidació de les Arts Escèniques. Una política centrada en la finançació, en la lluita contra la precarietat laboral i en la internacionalització del nostre talent. I perquè tot tiri endavant hauriem de començar per l’educació. Demano que el teatre i la dansa s’ensenyin a l’escola. La cultura és important per moltes coses i, la dansa i el teatre son part important del nostre patrimoni.” Va manifestar el compromís de la SGAE envers la dansa “que és la millor del món i cada cop té una presència més minsa als teatres.” I també el compromís de la SGAE en donar suport a la paritat “ja que només el 18% de les obres han estat d’autores femenines, i 22 % , de directores.” I va presentar el nou Premi Ana Diosdado, que ha creat la SGAE: “Ella fou una actriu que defensava la llibertat dels autors i dels actors. Deia: escriviu el que us surti de dins. El teatre no és un entreteniment, és una cerimònia.”
I SEGUIM AMB ELS MAX!
Maria Hervàs, Millor actriu protagonista per Iphigenia en Vallecas, va pronunciar un discurs emotiu i poètic que començava preguntant-se què fem aquí i si això és realment vida, com en una certa reflexió depressiva. Però de sobte surt la llibertat: “Vaig decidir ser actriu quan era petita i estic contenta perquè pujo a l’escenari i existeixo. Miro la gent i també existiu, sembleu reals. I seguim al món perquè el que fem ens mou i ens commou. Visca la festa del Teatre. Existim!”
Xavier Albertí torna a l’escenari, ara per a ell. És el guanyador del Max a la Millor direcció escènica per Temps Salvatge. I com que és un Mestre, sense adonar-se -o si- ja ens està explicant coses que no sabíem. “Fa 15 anys vaig ser a aquest teatre amb la Marina, de Emilio Arrieta i Francesc Camprodón. I he recordat la carta de dimissió que Francesc Camprodon, autor de teatre i poeta català, diputat liberal al Congrés dels Diputats, cansat de la corrupció del seu temps (va néixer el 1816). Després de la revolució de 1868 va acceptar un càrrec a l’Administració d’Hisenda a l’Havana i va marxar a Cuba, on va publicar alguns poemes al periòdic en català La Gresca. A La Havana la hi van anar quantitat d’artistes a ocupar càrrecs a la administració.” Pel que fa a Temps Salvatge, va explicar que “al final de l’obra, una actriu que pensava emprendre una carrera política decideix canviar de idea per contemplar pluja torrencial i pensar. Vivim un temps salvatge Caldria dir als polítics que els veritables patriotes, gestors del compromís i de la llibertat amb el respecte heterogeni, som els artistes.”
El segueix una molt bonica actuació de Libelula teatro de titeres, amb un munt de nens i nenes a l’escenari. Hi ha un toreig, però el torero no vol matar el toro! I anem al Millor espectacle de carrer, Flotados de Cía. David Moreno & Cristina Calleja, que també va estar ben especial. “És un homenatge al Col·lectiu LGTBI pel seu dret a ésser en llibertat i en especial al col·lectiu trans. Flotados neix amb la voluntat d’apropar el teatre als joves amb temes d’avui que els interessen.” I no hem acabat. En David diu “Jo sóc català i molt català. I la Cristina és molt castellana. Qui ha dit que no ens podriem entendre? L’equip també és mig català i parlem, la meitat, en català!” La Cristina hi ha posat la poesia: “Estem fets a trossets de la gent que ens envolta i ens dona força. Flotados és amor, hi ha amor en un mon on defensar l’obvi és difícil. La força de l’amor pot canviar el mon.”
El Premi Max Aficionat o de caràcter social ha anat a dues companyies ex-aequo: Taules Teatro i Garnacha Teatro. Un representant de cada equip puja a l’escenari. El missatge és diferent, però destaquem frases com: “Agraïm la SGAE i al comitè organitzador per fer visible el teatre d’aficionats. L’any 1983 ens vam trobar a l’Institut uns nens que volíem fer teatre. No podíem imaginar que 36 anys després rebríem el premi més gran. I aquesta nit, quatre d’aquests nens estan aquí. Nosaltres no tenim subvencions, ni remuneracions, però hem disfrutat del teatre.” I va acabar amb “un brindis pels 4 pilars que sostenen el nostre teatre: la llibertat, l’amistat, el vi i el teatre!”.
De sobte el teatre sembla ser sota un bombardeig, se senten avions, sirenes, els llums s’apaguen, les llanternes busquen… I sentim: “Ja podien els avions franquistes fer tremolar els terrats del teatre. A dins hi érem nosaltres fent riure un públic extraordinari que tornava del Front…/… Tots els desterrats tenim oberts els somnis. Un dia tornarem…/… Som al paradís perdut, a un país de carrers deserts i de morts sense enterrar “ La veu era de Juanjo Llorens i li va dedicar, entre d’altres, al ‘tiet’, una paraula ben catalana.
Curt Allen, Max al Millor disseny d’espai escènic per Lehman Trilogy, reivindica el títol d’autor d’espais. “Som l’Estudio DeDos, que vol dir que som dos i… Visca la llibertat d’expressió! Vull animar els joves a desenvolupar projectes. Aviat disposarem de l’autoria que estem reclamant”
La Silvia Pérez Cruz va cantar amb l’emoció que ho sap fer Los Gallos, de Chicho Sánchez, com a cançó de rèquiem, amb el nom dels que ens han deixat durant aquesta temporada. Al cel del camp de blat, la vermelló de l’hora de la posada del sol.
El Premi Max del públic, és a dir, l’espectacle que ha obtingut major nombre de vots del públic, va ser concedit a la companyia valenciana Groc Teatre, per Genovese. Després dels agraïments, Miguel Ferrando va dir: “Per a nosaltres el Premi és tan important com l’emoció creativa que hem viscut per explicar el que expliquem. Encara avui passen aquestes coses i té molt de sentit explicar-ho ara!” I és que és la història d’una dona, que va ser violada i assassinada davant dels veïns, que no van fer res per evitar-ho.
Pilar Jurado, cantant lírica i Presidenta de la SGAE, des de fa només 3 mesos i mig, ha parlat en nom propi i de l’entitat destacant que des de la Fundació han defensat l’art davant d’una etapa convulsa que han viscut. “Els autors són com mags que han fet possible que tirem endavant. Hem treballat tant com hem pogut, hem fet el que creiem que s’havia de fer. I la situació ha canviat. I en aquesta Festa de la Llibertat vull que compartim tots il·lusions amb la nova SGAE, que ja ha emprès un camí de treball del que ens sentirem molt cofois. Ens mereixem una SGAE neta i transparent.” Ha recordat que la SGAE va néixer de la lírica fa 120 anys, una cosa que la satisfà molt perquè és el seu món.
Una fantàstica i elegant Concha Velasco “talentosa, lluitadora, lliure, amb 60 anys de feina a l’esquena i de Valladolid!” entrava en escena a recollir el Premi Max d’Honor. “No és un premio más. És EL PREMIO MAX!”, va dir, amb tot el públic aplaudint i dempeus. I va comentar “m’ha costat molts anys que me’l donessin!” També va dir que coneixia bé Pilar Jurado, i corroborava que és una dona lluitadora i una soprano excel·lent. “Te doy la enhorabuena, Pilar. Els socis de la SGAE estem en bones mans!” Va titllar la gala de “una nit tremendament especial i una de les més maques que he vist mai.” Va dir que havien estat “uns discursos molt bonics i molt ben fets. Tots han sortit del cor i de l’ànima. No sé que més dir. He treballat tants cops en aquest teatre!” Va saludar a l’alcalde de Valladolid dient que l’havia vist ballar la Jota, “i la nostra és preciosa!” I va acabar recitant un poema de Teresa de Jesús, a qui havia interpretar al cinema. Tot seguit, la Velasco i Fernando Cayo van cantar a duet Mamá, quiero ser artista!
Però el brillant presentador no en va tenir prou: Julia de Castro, de Tierra de campos, irromp a l’escenari amb un tractor. I recita un text de Maria Zambrano amb un número sensual i rural a la vegada, compartit amb Fernando Cayo.
Arriba el Max al Millor espectacle revelació; Iphigenia en Vallecas de Serena Producciones, S.L. Després de repartir la ‘Poma’ en molts trocets, el director, Antonio C. Guijosa va dedicar també el premi “a la gent que arrisca i va al teatre, comprant l’entrada sense tenir ni idea del que va a veure, ni del que explicarem. En aquest cas, una història que sona a grec i a choni a la vegada.” I la Maria Hervás va agafar el micro per “animar els joves que tenen mil somnis, a fer teatre. Que és possible, que hi ha companyies com Kamikaze que ens ajuden!”
I l’últim: el Max al Millor Espectacle de Teatre se’l va endur La ternura, la versió original de La tendressa, de Alfredo Sanzol, que vàrem poder veure al Poliorama. Van deixar anar: “El millor premi és estar en cartell, ja sabeu que costa molt!” Sanzol va explicar que “el premi és el resultat de molts anys junts. Vam començar el 1999. Jo reivindico la sala d’assaig com a un espai de llibertat.” Va dir que Andrés Lima també mereixia el premi.
Fernando Cayo anuncia que estem arribant al final. I ens diu unes paraules de Juan Mayorga dedicades al teatre, els artistes i la llibertat, de les que hem extret: “El teatre és un art polític, almenys per tres motius. Perquè es fa en assemblea, la firma és col·lectiva i és l’art de la crítica i de la utopia. És normal que sigui temut pels enemics de la democràcia!”
Abans d’acabar van voler agrair les companyies de Castilla i León que, gràcies al seu esforç, es mantenen vives les arts escèniques d’aquesta comunitat. I van oferir un Cant del Mester de Juglaria, amb motiu del seu 50 aniversari. Molts aplaudiments, foto de família i a brindar. Moltes felicitats a tothom.