El Círcol Maldà acollirà a partir del 16 de juny una revisió del musical 9 to 5, que la companyia Epidèmia Teatre torna a portar als escenaris -es va estrenar el 2019 al Teatre Gaudi-, aquest cop amb direcció escènica de Xavier Morató, que n’ha fet una reestructurció dramatúrgica, i direcció musical de Joel Rius. És un espectacle sobre la dona, la seva situació laboral en contrast amb la dels homes, i altres peripècies, explicat en clau de comèdia divertida i fresca. L’interpreten Marta Borràs, Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Anna Marquès i Joan Sáez, que, junt amb el seu director, ens l’han presentat aquest divendres al Maldà.
L’acció se situa als anys 80 i “ens fa riure de coses no sempre bones que ens passen a la vida!” Les tres protagonistes, la Violet, la Judy i al Doralee, treballen juntes i estan fartes del tracte que reben per part del seu cap. “És imbècil, insuportable, intolerant masclista, egòlatra, hipòcrita i mentider. Ens fa la vida impossible… A totes ens agradaria fer-lo desaparèixer. Fins que un dia, que anem una mica passades, se’ns acut que potser ens podríem venjar, acabar amb la seva tirania i fer-nos càrrec de la direcció de l’empresa…” I la broma se’ls hi descontrola. “La humanitat dels personatges fa que hi vegem reflectides moltes de les nostres actituds i els considerem propers. A més, l’obra posa l’accent en el paper de la dona i la igualtat de gènere en el món laboral, un tema totalment candent en l’actualitat.” La Violet fa anys que hi és, la Judy acaba d’entrar i la Doralee és al mig. Per altra banda hi ha la Rose, que fa de contrapunt. “És un instrument de poder per part del cap, però a ella ja li agrada. És com una dona masclista, ja que fa favors al Patriarcat.” L’obra és molt coral i en Joan Sáez fa tots els papers masculins. “Si ve algú que ja l’ha vist al Gaudí, veurà un nou espectacle, no hi té res a veure.”
L’argument arranca del musical de Dolly Parton i guió de Patricia Resnick Nine to Five, que va triomfar a Broadway als 80 i que ens va arribar en format de pel·lícula amb el títol de Cómo eliminar a su jefe, que protagonitzaven Jane Fonda, Lily Tomlin, Dolly Parton y Dabney Coleman. “Ens basem en un ‘Broadway’ molt gran però fet en petit. Per això hem volgut rebaixar l’espectacularitat i reforçar els personatges. I la comèdia, malgrat el tema sigui dur! Volem incidir en què, ara que apareixen per arreu tants abusos masclistes o sexuals, als 80 també passava. Hem agafat l’argument, però adaptat una mica al tarannà d’aquí.” El muntatge es va estrenar a Broadway el 2009, on es va poder veure sis mesos, abans de fer una gira pels Estats Units. Actualment està en cartell al West End de Londres.
Sobre la revisió: “En Xavi s’ha incorporat a la banda i li ha donat un aire nou. L’hem fet més curtet, més fresc i mes proper i hi hem trobat coses noves. L’hem intentat llimar. Som dones que, d’una manera o altra hem patit algun cop una opressió per part de l’altre sexe i ens agrada parlar-ne. Passava als 80 i continua passant. Hem anar a buscar en Joel Rius, que ens fa acompanyar al piano al musical Bed & Breakfast i l’hem adoptat!”, explica l’Aida. Al que en Joel afegeix: “Al principi tenia por perquè l’espectacle ve d’aquelles grans produccions amb 30 músics i jo estava aquí sol, amb el piano i les veus. Però a final, si està ben escrit, funciona igual. I en aquest cas, esta mot ben escrit i connecta.”
SOBRE LA COMPANYIA
Epidèmia Teatre neix després de realitzar junts tota la formació del Grau d’Art Dramàtic en l’especialitat d’Interpretació Musical a l’Institut del Teatre de Barcelona. A més de classes, van compartir escenari en diferents projectes a diferents teatres de Catalunya i la bona dinàmica de treball i el fet de compartir objectius artístics els ha portat a crear la companyia. Després del Canovaccio El Testament de Pantalone (presentat a Barcelona, Reus, Castellar i Vic) i la gran producció Urinetown. El musical (Teatre Ovidi Montllor), Epidèmia Teatre va tornar als escenaris amb aquest musical per reivindicar de forma artística el paper de la dona a la societat i al panorama teatral i per demostrar el valor del gènere del teatre musical, molts cops menyspreat.