Aquest matí ha tingut lloc al Teatre Nacional de Catalunya la presentació als mitjans d’El temps i els Conway; una proposta amb un bon gruix de noms coneguts al darrere: l’autor, J.B.Priestley; la traducció l’ha fet Joan Sellent; l’interpreten una bona colla de gent admirada i estimada: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana i Roser Vilajosana… I tots dirigits per l’Àngel Llàcer que, fins ara, les ha encertat totes!!!. Encara hi ha un altre nom al darrere però que no surt: Mario Gas. Ell en va fer una versió fa 30 anys que encara es recorda i, per a l’Àngel, que li va entusiasmar “El muntatge és el meu homenatge al Mario.” És una producció pròpia del TNC d’estrena imminent (13 d’abril) que es podrà veure fins al 21 de maig a la Sala Gran. La funció del 21 d’abril comptarà amb un col·loqui postfunció; el 28 d’abril la funció serà accessible i amb visita tàctil prèvia a l’espectacle (touch tour), i el 29 d’abril se subtitularà a l’anglès. Els dies 26 d’abril i 3 de maig les funcions seran per als centres educatius (11 h.)
Doncs ja tenim les dades. Agafeu l’agenda, anoteu l’adreça web per comprar entrades i, si us ve de gust, seguiu llegint que us explicaré cosetes que han dit a la presentació!
L’Àngel Llàcer ha obert l’acte destacant l’esplèndida ‘llum del dia’, que hi havia aquest matí, per apuntar que “nosaltres hi posarem la llum de la nit!” I, després de donar-li les gràcies per l’acolliment, ha passat la paraula a la directora del TNC, Carme Portaceli, que ha explicat les raons que l’han fet escollir l’obra. Una d’elles és que coneix l’Àngel des de fa molts anys. “Vam treballat junts al Mein Kampf on vaig guanyar el meu primer Butaca!”, ha recordat l’Angel. També van coincidir al Frankenstein, de Mary Shelley, fa 25 anys. Portacelli assegura que: “l’Àngel és un tot terreny del teatre! Li vaig proposar aquesta obra, ja emblemàtica al teatre català per la versió que en va fer Mario Gas. Jo la recordava molt i pensava qui seria capaç de tornar als escenaris una obra que havia estat tan emblemàtica. Per altra banda, enguany la Temàtica gira a l’entorn de la consciencia i ens va bé!” Ens explica que parla d’una família de Birmingham durant la 2a. Guerra Mundial. “Una família a qui la guerra no ha desunit i que celebra el seu aniversari. Van explicant coses i el primer acte relata el final de la Guerra, la il·lusió i l’emoció que això comporta. Una gent que te la il·lusió de viure en un mon nou on s’ha acabat un conflicte.” Curiosament ho ha comparat amb la pandèmia “ja que nosaltres no hem, viscut una Guerra.” Ha destacat que el segon acte és l’autèntic nucli de l’obra i on descobrim que totes les il·lusions no han estat complertes. “Recorden, parlen del temps passat, tornen enrere…”
Portaceli destaca el personatge de la mare: “Una dona cabdal que pensa que la dona no és res i que l’important és l’home, I la seva ideologia política te molt de pes en la família!” Ens diu que ha vist un parell de passis i que està molt bé: “Penso que el públic la valorarà moltíssim. Ja han venut més del 60% de les entrades!” I li passa la paraula al Llàcer.
L’Angel està molt il·lusionat amb l’espectacle. Explica que també va veure la versió del Mario, i ha remarcat que el que més recorda de l’obra és: “l’impacte que va tenir en la societat catalana! I com que m’agrada fer coses impactants, la vaig rellegir i vaig pensar que potser era el moment de fer-ho.” Va anar a buscar l’Enric Cambray perquè l’ajudés en la direcció i van començar a crear l’equip. “Vam trucar a Joan Sallent perquè necessitàvem una traducció com Déu mana, i ell és un traductor com Déu mana!” En Sallent, `present a la roda, diu que primer els va dir que ja estava jubilat i que havia pensat viure un temps sabàtic. “Però mentre ho deia no m’acabava de creure a mi mateix. Quan vaig penjar el telèfon vaig rumiar… Ostres Priesley, eh!” Primer havia dit que no però de seguida va ca canviar de idea. “Em vaig posar molt content de saber que dirigia el Llàcer!” I tot ja va tirar endavant. I és que “Va tenir la gran idea: jugar paraula felicitat!”
En Llàcer explica que li feia molta il·lusió fer el càsting i va anar a buscar la Marcia Sisteró. “Li volia donar un paper protagonista perquè és una actriu que m’apassiona! I li vaig preguntar si volia ser la Sra, Conway”! Va contestar que si, com ho van fer la Mar Ulldemolins i l’Albert Triola “dos còmplices.” També va anar a buscar la Julia Bonjoch, el seu Petit Príncep, a qui “conec molt bé. I està fantàstica, com tots!” Va parlar amb gent nova a qui coneixia poc, amb altres amb qui ja es coneixien com al Biel Duran… “Entenc que per a ells és un repte molt gran perquè jo tinc un caràcter que nomes riuen els que em coneixen…” En definitiva: “Hem fet un viatge espectacular! Però no te cap valor si no veus l’obra!”
Un argument pessimista
Al principi és una obra pessimista. El 1er acte se situa al final de la Guerra Mundial.. El segon és molt depriment perquè, tot i contents de sortir de la Guerra, s’adonen que la vida és cíclica, que tot torna, les guerres, els governs… l el virus! “A mi el que m’importa es que els meus essers estimats que vinguin a veure l’obra surtin contents. A la Carme (Portacelli) ja li va caure una llagrimeta… A mi em farà feliç la gent que s’emocioni i que els actors també siguin feliços. Estem arribant a l’estrena amb una seguretat sense por i amb moltes ganes que arribi dijous per poder ensenyar el que han fet.” I continua el director: “A part del fet teatral que m’emociona, el que procuro sempre és que el públic s’emocioni amb la gent de l’escenari per l’amor que hi posen, la força… I per això es necessiten boníssims actors. En tinc 10 i no hi ha secundaris. És un a obra que interpel·larà molta gent pares, fills… “ Una obra emocionant de la que han retallat una mica el text: “per fer-ho tot d’una tirada i que l’emoció sigui forta.”
Llàcer opina que: “Sobre tot aquest univers familiar Priestley té un a teoria. Explica que passat present i futur coexisteixen i depèn com ho miris veus una cosa o una altra. Tots som passat present i futur. Penso que El temps i els Conway nomes es pot fer aquí, a la Sala Gran. És obra d’una gran infraestructura i un gran equip. Llàstima que només podem estar 6 setmanes. Hem de convèncer la Carme per tornar l’any que ve!” I afegeix: “L’espectador surt dient m’he fotut un cop, però soc l’amo del que vull fer i puc agafar les rendes. Crec que aquesta és la lliçó. El missatge és: el que vull es viure. I te’n vas amb ganes de viure i de fer teatre!” Assegura que: “Respecto absolutament el text. al principi hi ha alegria perquè acaba la guerra. I m’agrada l’alegria perquè soc expansiu. pero despres anem a la profunditat que hem d’anar
Sellent diu: “Una cosa que no m’havia passat mai és que director i ajudant m’han trobat a faltar a prèvies i passis. L’Àngel a la seva manera, renyant-me. En el fons em resultava emotiu. Vaig deduir que si em renyaves es perquè em trobaves a faltar!”
L’Equip artístic
L’Àngel ens parla de l’equip artístic. “Marc Salicru mereix menció especial prquè ha fet dues feines: escenografia i llums. Jo em deixo portar pels equips artístics que creo, i ens porten a un lloc que no havíem imaginat mai. Han fet una feinada brutal, l’escenografia es genial…. I expliquen un percentatge molt elevat del que tu vols explicar. Depèn de com ho facin, el públic ho entendrà d’una manera o altra. La caracterització també ha estat molt encertada. Sis dels actors no havien treballat mai a la Sala Gran del TNC!
Biel Duran afirma que ha estat un privilegi. “Molt poques vegades pots fer un espectacle amb un equip com aquest. És una passada!” I és que dura 2 h 10, i crea família. “I és bo crear una família on tots ens volem ajudar i volem que als altres els surti bé” L’actriu Mar Ulldemolins veu en el seu paper un homenatge a Montserrat Carulla, qui fa trenta anys el va interpretar.
Marc Salicrú diu que “L’Àngel tenia moltes ganes d’omplir la Sala Gran, I jo també! I vaig entendre que l’escenari havia d’ajudar a entendre la pompositat de la família, el que significa, com fer-la viatjar en el temps… expliquem la historia amb l’escenografia, també” L’Angel comenta que: “Realment és màgic. Quan arribeu, o veieu res. Tot és buit, tot ha de començar…”
I l’Àngel Llàcer va tancar la trobada dient: “Recordeu aquest repartiment perquè, d’aquí a 30 anys, serem grans noms de l’escena catalana si es que ja no ho som!”