El 17 de febrer s’estrena a la Biblioteca de Catalunya l’espectacle Canto jo i la muntanya balla, a partir de la novel·la d’Irene Solà i amb un equip fantàstic: dramatúrgia de Clàudia Cedó i composició musical de Judit Neddermann, ambAmaia Mirand a la guitarra L’interpreten Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores, dirigits per Guillem Albà i Joan Arqué. Tots junts en un espectacle on la ja característica sorra del teatre es presenta en tota la seva dimensió i forma ja part del repartiment.
L’ARGUMENT
Guillem Albà i Joan Arqué ens proposen un text màgic on podrem veure un híbrid de teatre de gest, text i música en directe al Teatre Biblioteca de Catalunya. Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
PARAULES DELS DIRECTORS
Traslladar una novel·la al teatre sempre és un repte majúscul, ja que d’alguna forma és fer-ne una traducció, una altra, potser la més àmplia possible. En aquesta re-interpretació hi juguen tots els sentits, o potser fora millor dir: tots el sentirs, totes les translacions possibles.
Els llenguatges, els signes, les convencions i tots els suports que ens passen pel cap esdevenen bancs de proves disposats en favor de la captació d’allò que considerem més important: L’Ànima. Saber transportar aquella ànima a l’espai teatral, el corpus imperceptible de la novel·la, la seva essència. L’Ànima que habita en totes les formes d’art possibles. Aquesta ànima ens demana poder sentir, conèixer, cercar totes les ressonàncies, harmonies i atmosferes que la componen. Tots els espais naturals, visuals i sonors, amb un llarg etcètera que en ella habiten.
Canto jo i la muntanya balla, ressona dins de les geografies dels nostres records i de les nostres vivències, ja siguin les més presents com les més inconscients i amagades. Són uns records que venen de lluny, de més enllà de la nostre raó. Son records atàvics que ens lliguen (encara) a l’ordre natural que mana totes les coses.
Un lligam ancestral on la nostra existència no és gaire més important que la d’un gra de sorra, la d’una gota d’aigua, la d’un xic d’aire, una fulla de roure o de qualsevol altre animal que habiti dins de la constel·lació cruel, sàvia i natural de la Muntanya.
Aquest fet natural, però també social i cultural, ple de tantes veritats com elements i supersticions hi convisquin, provoca que les lleis que governen els nostres personatges vagin més enllà de qualsevol humana mesura. Unes lleis on tot i tothom s’iguala. Generant així l’estrany equilibri que permet tota vida i tota mort.
Aquest és el nostre repte, el nostre cant, la nostra Muntanya.
Guillem Albà i Joan Arquè
PARAULES DE LA DRAMATURGA
Adaptar una novel·la que t’agrada és com passar per un camí de muntanya amb les indicacions d’un amic. Que algú et desvetlli un indret on hi ha bolets i caminar cap allà, tranquil·la i confiada, sabent que n’hi trobaràs. Aquesta ha estat la meva primera adaptació per a teatre, i he gaudit molt entrant en l’univers de la Irene Solà. Admiro profundament la seva veu, una de les més potents, sorprenents, bàrbares i enlluernants que he llegit des de fa molt de temps.
Canto jo i la muntanya balla em va captivar en la primera lectura, abans de saber que n’acabaria fent una dramatúrgia. Quan més tard l’he tornat a llegir, una i altra vegada, hi he trobat tresors soterrats a cada visita. Totes les línies narratives que es desgranen i s’entrellacen són fractals, espirals que ens porten cap a la comprensió profunda d’una història que va més enllà de la mirada humana. Perquè, per a mi, el més poderós de Canto jo i la muntanya balla és que totes les bèsties hi tenen veu. Que tots els punts de vista hi són presents.
La Irene no s’oblida de ningú: reflecteix la muntanya històrica i la muntanya actual, la muntanya dels cabirols i la dels bolets, la de les bruixes i la de les dones d’aigua, la muntanya de la guerra, la muntanya dels nens, la muntanya del soroll i la del silenci, la bruta, la lletja, la salvatge, la muntanya dels vius i la muntanya dels morts. Fins i tot hi retruny la mirada turística i condescendent del de ciutat. I també hi és present la muntanya de la dona; hem anat parlant molt, amb la Irene, i un dels aspectes que més ha tingut en compte és la veu de les dones. Oblidada en les històries de les dones d’aigua, per exemple, que s’han explicat sempre des de la visió masculina del relat: una dona que encisa, que encanta als homes iels fa llençar a les aigües boges de la perdició, per després desaparèixer en silenci engolida pel bosc quan el marit li diu “dona d’aigua, havies de ser”. Però què passa, llavors, amb ella? On va? On viu? Quina serà la seva història?
La Irene les segueix, sense por, cap a la gola fosca del bosc, on van a parar tots els que la muntanya s’empassa. Allà hi trobarem l’Hilari, en Domènec, la Palomita i els altres morts. Personatges que t’estimes perquè has vist per dins i per fora, des de la perspectiva contrapicada d’un bolet o d’un gos, i des de la visió omnipresent d’un núvol. Personatges que t’endús a la butxaca, com les pedretes que guarda la Sió a la seva bata lila. I, aleshores, la història d’amor de la Mia i en Jaume o la meravellosa mort d’en Domènec a l’inici de la novel·la, passena ser translúcides, fetes de paper, per deixar passar una veu més grossa i més profunda que ho enlluerna tot. Una veu que sempre ha estat allà i que continuarà retrunyint quan els humans ja no hi siguem. La veu de la muntanya, de l’aürt. Entrar a l’univers del Canto jo i la muntanya balla és un plaer gegant. Perquè la novel·la troba bellesa en la mort, en les ferides esgarrinxades i en els fangals. No és una mirada amable de la natura, la que ens proposa la Irene Solà, sinó una llambregada de tres-cents seixanta graus al voltant d’una història que és més teatral del que em va semblaren un primer moment.
La feina increïble d’en Joan Arqué i en Guillem Albà, conjuntament amb tot l’equip, han transportat el text cap a un terreny sorramoll que t’atrapa i se’t posa al cor. Desitjo que els espectadors gaudeixin de l’obra de teatre tant com jo he gaudit fent-ne l’adaptació.-
Claudia Cedó. Dramaturga
També hem rebut un text de l’Oriol Broggi. Amb paraules emocionants, ens parlen de la gran aposta per tirar endavant quan tot va en contra, de la lluita per la cultura i de l’amor al teatre. Us el reproduïm pel seu interès:
Aquests dies que la societat està instal·lada en la incertesa la sala d’assaig és un refugi.
Deia William Kentridge que li agradava estar-se al seu estudi perquè allà la seva ment podia sortir de l’espai petit del seu cap i habitar un espai més ampli. Al taller podia reprendre els treballs del dia anterior i projectar-los pel dia següent i compartir amb ell mateix allò que tenia al cap. Aquesta idea de l’estudi, del taller, de la sala d’assaig, a la Perla ens fascina: observar allò que has fet, veure què era el dia anterior i en què s’ha convertit avui. El taller de l’artista, com la sala d’assaig, és el lloc on les incerteses estan permeses, on el risc no fa por, on l’error és un tresor perquè és fructífer. Poder veure com han sorgit els gestos, i modelar-los; poder mirar allò ocult darrere les emocions i fer evidents els sentiments.
Aquest dies que la societat està instal·lada en la incertesa, la sala d’assaig és un refugi. Nosaltres habitem la sala d’assaig com el pintor el seu taller i, si bé vivim en una incertesa, per una estona la podem compartir. La sala d’assaig és un refugi on cuidem les incerteses. William Kentridge també deia que les obres adopten la personalitat d’aquell qui les fa. Una afirmació que sembla una evidència, però que amaga una veritat especialment important quan parlem d’obres que passen de mà en mà i se’n permeten modificacions, mentre son compartides. Especialment important quan es tracta d’una adaptació d’un gènere a un altre, on el mitjà canvia. Especialment notori quan es tracta d’una dramatització de l’original, d’una evident i clara transmutació. L’autora ha pensat com els seus lectors llegiran aquelles paraules. I un d’ells les agafa i les converteix en unes imatges. Què passa, quan l’obra canvia de mans? Quins errors, traïcions, i encerts apareixeran?
Jo no coneixia encara la novel·la de la Irene Solà, quan el Guillem i el Joan em van venir a veure a la Perla per parlar d’aquest projecte. La lectura els havia portat a pensaren l’espai del Teatre de la Biblioteca. No coneixia encara Canto jo i la muntanya balla i el millor de no haver llegit una bona novel·la és que encara la pots descobrir, endinsar-t’hi i cabussar-t’hi, i agrair a qui l’ha escrit i a qui te l’ha descobert.
A La Perla 29 ens agrada la idea de col·locar-nos a l’abisme davant la ficció. I aquí s’obria un bonic paisatge que hem visitat tantes vegades: Què significa adaptar una novel·la? Voler abastar el món ocult que hi ha darrere seu? No son només les paraules, és alguna cosa més: un esperit majúscul i màgic. Com passar de ser-ne lector a espectador? Quan la vam llegir què va ser el que ens va atrapar i va obrir el nostre cor? En què s’han transformat aquelles paraules? Què és dramatúrgia? Quins són els llenguatges de l’escena? Què/Com són les llums, l’espai, els moviments que convoquen l’esperit de la novel·la?
Després una altra mena d’abisme: l’abisme de no saber si la proposta estarà a l’alçada. I notar una mirada,… potser, dels mateixos personatges: una dona d’aigua, que vetlla pel teu fons, mentre llegeixes. Un gos que intueix què et passa. Una dona de mitjana edat que, cansada, et mira. I de sobte tot es fa real davant nostre. I ens preguntem, què pensarà, ella? . Quins vestits portaran els personatges que hem construït a dins del cap? Com en serem espectadors? Altre cop, a la sala d’assaig, com al taller de l’artista, com a l’estudi de l’escriptora: buscarem com traduir i com compartir, com habitar la novel·la, com habitar les cases de la seva gent per compartir les seves incerteses.
Aquests dies, La Perla 29 ha estat habitada per tota la companyia, pel Joan, el Guillem i tot l’equip artístic, per la música de la Judit, per la Clàudia… També per l’Hilari, en Jaume, la Sió… Es tractava de pensar en un projecte suficientment lliure que ens pogués dur a espais que no coneixíem. Personals i col·lectius. Habitar i compartir el text cap als nous espectadors. Insistir brutalment en la necessitat que la vivència cultural es multiplica amb la presència de l’altre. Deixar-se habitar, ara que no ens podem tocar.
La Perla 29 ha estat habitada per tots ells i nosaltres ens n’hem alegrat i hem pogut compartir una manera de fer.
Oriol Broggi, director de La Perla 29
INFORMACIÓ PRÀCTICA
A partir del 17 de febrer de 2021
De dimecres a dissabte a les 20h i diumenge a les 18h
Durada 2h aproximadament.
Teatre Biblioteca de Catalunya (Carrer Hospital, 56 / Metro L3 Liceu)
Aparcament: pàrquing BSM de La Boqueria/Plaça de la Gardunya
Presentant el tiquet del pàrquing i l’entrada per la funció a la taquilla del teatre et donarem un val d’1h de descompte.