Després de travessar la sala principal de la Biblioteca de Catalunya, amb una escenografia a dues bandes preciosa (una casa envoltada de sorra o fang, de “coses que expliquessin Irlanda” que ha fet Sebastià Brossa), hem arribat al Bar del local on ens han convocat per parlar-nos de la que serà ja la 4a producció de La Perla 29 de la temporada. L’Oriol Broggi, que aquest cop intervé com a productor i director artístic, ens ha introduït l’espectacle recordant la versió que l’any 1999 va dirigir Mario Gas amb unes inoblidables Montserrat Carulla i Vicky Peña. “Ens fa molta il·lusió tenir aquí a Julio Manrique, per primer cop com a director i amb aquesta obra, després d’haver compartit tants bons moments amb ell com a actor.” Manrique també està “molt emocionat i súperagraït a La Perla, perquè aquí pots treballar en molt bones condicions. Disposes de temps, complicitats i un compromís no fàcil de trobar, per tirar endavant un espectacle per al que és indispensable treballar artesanalment i al detall,” ha dit.
Aquest cop l’interpreten Marta Marco, Marissa Josa, Enric Auger i Ernest Villegas. S’estrena el 14 de febrer i no hi ha data de tancada. Manrique explica que “després de parlar amb l’Oriol per a la posada en escena, la vaig rellegir i vaig recuperar totes les sensacions que vaig experimentar en veure el muntatge de fa 20 anys. Va ser una impressió molt forta!” I es que és una obra “que barreja duresa tendresa, comèdia, tragèdia, malenconia, violència, text teatral i cinematogràfic alhora, i amb un tema que no passa de moda perquè parla d’una comunitat tancada i aïllada en un poblet de la Irlanda més profunda.” La companyia es va traslladar a Irlanda durant el procés de creació “per tastar aquell paisatge de vent i pluja tan aspre.”
És l’òpera prima del reconegut autor, irlandès Martin McDonagh: “Tenia 26 anys quan ho va escriure i ho va fer en una setmana! És un text visceral, una obra molt d’ànima, no intel·lectual, explicada com un vòmit, que surt de l’estómac, i que McDonagh construeix i explica molt bé, encara que parla de la gent des del lloc petit, des de la rancúnia. És una obra de retrets”, continua Manrique.
SOBRE ELSPERSONATGES
L’acció se situa als anys 1980/90, encara que mostra una època borrósa, atemporal, on el temps s’ha aturat. Celebren la festa de comiat d’una família que marxa als Estats Units emigrada, destacant que “és millor anar als EUA, perquè a Londres són racistes.” Maureen – ‘la Reina’-, és considerada al poble com una boja, un personatge extravagant que vestia amb vestits llampants. McDonagh es va inspirar amb una persona real, que encara algú recordava. Expliquen que quan preguntava a la gent del poble si era boja, callaven, miraven avall, deixaven passar una estona i deien: Era… diferent. I a partir d’aquesta diferència, McDonagh va inventar el conte. “Són personatges que lluiten i esgarrapen com a bèsties el seu minut de felicitat. És molt dura. Parla de perdedors entranyables que lluiten per deixar-ho de ser. I a la vegada és molt tendra”, diu Manrique.
Marta Marco, que interpreta Maureen, descriu el seu personatge “com un animal ferit que viu reclosa i captiva amb la seva mare, una dona depenent tot el dia, amb la que manté una relació tòxica.” A la festa, és de les que destaquen l’odi entre anglesos i irlandesos, de manera que la fugida és America. En un moment donat s’obre una escletxa amb l’arribada del personatge que interpreta Villegas (Pato) que acaba derivant cap a un esclat tràgic. Aquí, Manrique ha dit una frase irlandesa bonica que, assegura, descriu l’eix de l’obra: “Tan de bo passés mitja hora al cel, abans que el diable sabés que estic mort.”
Marissa Josa és la mare, encara que filla i mare estan descrites de manera que semblen una mateixa persona de diferent edat. “Té una edat en què necessita que la cuidin i vigila que la filla no es perdi massa, per tal que no la abandoni. Li posa al cap que qualsevol cosa que ve de fora, és dolenta. Fins l’arriba a lligar a la pota d’una cadira, la relació és asfixiant! A més, allà al poble està clar que les filles han de cuidar la mare i que mai ha d’anar a una Residència. ”
Marco explica que McDonagh parla de la manera en què es veuen els uns als altres: “descriu la bogeria que ‘els altres’ veuen amb tu i com t’afecta… També es pregunta què és la bogeria. És un viatge molt gran, un gran repte com a actriu, un paper dels que recordes sempre”, assegura. Al que Villegas afegeix: “La gent del poble és una gent dura, d’aquells que tots ho saben tot dels altres. L’espectador sap coses que els personatges no saben. “
“Jo pensava que era un text reflexiu però no: és un ring!”, senyala Auquer, que interpreta el Recader del poble. “És un personatge molt divertit, tant, que he hagut e lluitar per no caure en el pallasso. Tot el que fa és graciós per a qui el veu. Però ell no s’adona! És un missatger inconscient de les tragèdies que l’envolten. Arriba, la lia i se’n va.”
Recordem que McDonagh és autor també de La Calavera de Connemara, que vàrem poder veure fa un parell de temporades. Curiosament, Leenane és un poblet de la comarca de Connemara. I McDonagh ho destaca perquè hi ha personatges que surten a tots dos textos: “El que feia l’Oriol Pla, aquí és amic meu! I el poli, és el mateix poli”, diu Auquer.
Segons Manrique, McDonagh escriu l’obra “amb un esperit profundament irlandès, tot i que ell va néixer a Londres”. Els pares, que eren d’un poblet amb les característiques de Leenane, van tornar al seu poble i ell els anava a veure i hi observava la vida. Allà es va fascinar pel mosaic d’habitants tan peculiars del poble. Parla de tot el que els han robat els anglesos: la llengua, la feina: “Si no ens haguessin robat, no hauria calgut anar fora a buscar feina.”
Per tot plegat, doncs, “el text és totalment vigent, perquè encara que succeeix en un poblet petit de Irlanda a principis del 1990, aquests pobles petits no han desaparegut. I dins les ciutats, també hi ha mons petits i tancats. Molta gent no gosa sortir de la seva habitació per no enfrontar-se amb les relacions tòxiques que manté amb els altres. Si l’amor mou muntanyes, l’odi i la ira, també”, conclou Manrique.