Avui s’estrena a La Beckett Una lluita constant, una proposta del tàndem Carlota Subirós + La Ruta 40, que “feian temps que ens admiràvem i volíem fer alguna cosa junts,” diu Albert Prat, de La Ruta 40. Explora les lluites col·lectives històriques, des del Maig del 68 fins l’actualitat. Ens l’han presentat en roda de premsa la directora, Carlota Subirós, i els intèrprets Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera. Els ha acompanyat Toni Casares, director de La Beckett, que ha començat l’acte dient: “És un espectacle molt interessant que ens enorgulleix perquè l’ha fet una companyia en residència a La Beckett. Recordeu que la companyia resident forma part del Consell de Redacció, fan cursos a l’Obrador… Tenen una relació viva amb la Sala i per tant, és un espectacle de la casa.” També ha dit que ès el paradigma del projecte de la Beckett, que vol ser un “teatre contemporani obert i atent al que passa als carrers.”
 Presentació de ‘Una lluita constant’ Albert Prat, com a representant de La Ruta 40, ha manifestat també la seva satisfacció per tres factors: “El primer, perquè és un espectacle de creació; el segon per les ganes de treballar amb la Carlota i el tercer, és un factor d’agraïment absolut a La Beckett per haver-nos acollit. Nosaltres som una companyia modesta i que ens facilitin la creació ens ajuda moltíssim.” Diu que no s’hi han estat els dos mesos habituals, sinó que “estem treballant intensament a La Beckett des del juliol.”
Carlota Subirós ho confirma dient: “Hem tingut un espai per a nosaltres i això ens ha permès investigar sobre aquest tema, molt ampli, que parla, sobretot, de la implicació de la ciutadania en la política. Com que estem vivint uns moments convulsos, el projecte ha passat de ser una opció personal per convertir-se en una necessitat col·lectiva. Comencem al Maig del 68 per ser una etapa històrica importantíssima i perquè enguany ja ha fet 50 anys d’aquella revolta.” L’obra mostra com l’impuls d’aquell Maig s’ha anat repetint durant aquestes cinc dècades. I planteja preguntes com ara: Quines són les ideologies que les han impulsat?, Què has heretat de tot allò? I també preguntes sobre què ha mobilitzat el procés. “No és un espectacle didàctic, és una proposta escènica. Un espectacle assagista que no pretén construïr cap teoría política sinó passar per diferents vivències com ara assemblea, lluita, manifestació… I respondre a la pregunta: què hem de fer per construir una ciutat més digna?”
La Carlota puntualitza però, que “no és un espectacle sobre una i una altra lluita. Ens n’hem deixat 1000! Com que totes no podien sortir, el que hem fet és viatjar a través de totes les lluites.” Es parla de la lluita obrera, la lluita feminista, la lluita per l’habitatge digne, la lluita contra la precariietat… Diu que hi ha “temes soterrats sobre què s’ha aconseguit i què no i de què s’aconsegueix quan es creu que no s’ha aconseguit res.” Reflexions potents i molt interessants!
EL PROCÉS DE CREACIÓ
“Ens hem passat mesos buscant material i alhora treballant als assaigs. Hem partit d’escenes que hem vist al carrer, entrevistes, documentals… Tot el que es diu és veritat, real.” Alguns dels entrevistats els han dit que, si el que diuen va al teatre “No hi haurà cap paraula que haguem dit que hagi estat en va.”
Per a l’Alba Pujol “és un viatge per 100 veus, és una bogeria! Estem recollint les primeres veus i ja les hem fet nostres.” L’Albert afegeix: “És un viatge per la dialèctica política que potser no es resoldrà mai i que és diferent a cada etapa.” No ha estat una recerca periodística sinó un procés de recerca induït per impulsos personals i encaminats a l’escena.
Els quatre intèrprets es van reconvertint, doncs, en més de 100 persones. I els espectadors també es converteixen, en moments, en persones que han assistit a les assemblees. Subirós explica que “tampoc intenta ser una construcció didàctica i ordenada de on passa tot. Permet que el públic ho situï i es vegi on és ell mateix ideològicament, escoltant les assemblees. No volíem fer una teoria sinó compartir vivències.” Tot i així és cabdal la presència d’un vídeo amb una nota a peu de pàgina on s’indica d’on prové l’original del que estem veient. Això permet veure com ha evolucionat una situació que va passar aquí mateix en una altra època, fins al moment actual. “T’adones de com molts dels debats que tenim ara és perquè no es van poder resoldre altres debats amb la mateixa arrel als temps passats. Parla de coses que sembla que ja s’han oblidat però que van ser molt importants a la transició com ara els sopars de Pere Portabella.” Diuen que també hi ha fragments de pel·lícules de Portabella, com ara El sopar o Informe general, ja que “eren un referent i són ideals per seguir els debats sobre com anar de la Dictadura a la Democràcia.”
Es doncs, un projecte d’investigació, situat al territori del Teatre Documental “un exercici de reproduir la vida.” Han donat veu a diferents persones, sobretot a la gent que es defineix com d’esquerres i que està en lluita per uns valors. També a gent implicada en la transformació social i amb certs valors. “Donar veu a altres i provocar una confrontació seria una altra proposta. Vam partir del més proper, de Catalunya, de l’Estat espanyol i ens vam obrir internacionalment. Però al final vam acotar-nos en Catalunya amb l’excepció del Maig del 68, per la seva força simbòlica.”
ALGUNES PREGUNTES
Sobre si el públic participarà o no “és una gran pregunta que tenim oberta. La presa de la paraula és fonamental en aquest treball i seria natural que passés. Als assaigs hem comprovat que tothom té moltes coses a dir.” En aquest sentit l’Albert Prat assegura que “tenim moltes ganes de tenir públic. És fascinant veure les cares que posen els que reflexionen, en funció de l’edat que tenen. Ho hem fet en proves i tenim ganes de viure-ho!”
Sobre la pregunta inevitable que els hem fet sobre si surt el Procés, la resposta ha estat: “Surt en la mesura en què va apareixent la Transició. El Procés està inscrit en tota la peça però no ho tracta directament. Ho confia a l’espectador per tal que sigui ell qui doni validesa o interpretació als materials que li estem donant. Els actors parlen amb el públic directament. Hem previst un Pla B per si sorgeix un espontani imprevist…”
També hi apareix un documental recent sobre la presència de l’activista afroamericana Angela Davis, que va venir al CCCB ara fa uns mesos. “És una dona que porta tota la vida lluitant.” El títol de l’obra ve precisament de la conferènciaLa llibertat és una lluita constant, que va donar Davis aquí a Barcelona.
L’espai escènic és a quatre bandes amb una taula de treball al mig. Hi ha també unes capses de fusta que projecten la font original del moment que s’està representant. Casares, tot cofoi, ha recordat que “Les cadires van ser de la Cooperativa Pau i Justícia i la taula, la mateixa en què ha treballat la companyia.” |
