La Beckett recupera el Cicle Memento Mori, aturat durant el període nadalenc i que protagonitza aquesta temporada amb motiu dels 30 anys de la mort de Samuel Beckett. El cicle el conformen espectacles de diversos registres que tenen la mort com a eix central. Aquest matí ens n’han presentat dos de ben diferents: Celebraré mi muerte: l’eutanàsia a judici, sobre el cirurgià Marcos Hourmann, que va ajudar a morir una pacient terminal i Herència abandonada, de la dramaturga i actriu Lara Díez Quintanilla. Els espectacles compartiran calendari, a les dues sales de La Beckett.
Per tal de donar-los més visibilitat, els expliquem en dues notícies per separat. Trobareu Herència abandonada aquí.
CELEBRARÉ MI MUERTE (L’eutanàsia a judici)
De Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla
Intèrpret: Marcos Hourmann
Del 15 al 26 de gener.
Sala de Baix
Celebraré mi muerte
Se situa dins del grup Teatre de Judici i és una història coneguda que arriba de Madrid, del Teatro del Barrio, de la ma de Alberto San Juan (autoria i direcció); Víctor Morilla (autoria, producció i audiovisuals) i Marcos Hourmann (interpretació). La història arranca d’un capítol del programa Salvados, de Jordi Évole, en què en entrevistava el Doctor Hourmann amb motiu d’haver escrit el llibre autobiogràfic Morir viviendo, vivir muriendo, a partir d’una acusació i condemna per haver practicat l’Eutanàsia.
En Marcos és metge. El 28 de març del 2005 la seva vida va canviar: “Una pacient de més de 80 anys va arribar al servei d’urgències on treballava, sense esperança de vida i amb un gran patiment físic. La pacient i la seva filla li van demanar d’acabar amb aquell dolor. Hourmann, conscient que no hi havia res a fer, es va saltar el protocol i sense consultar, li va injectar clorur de potasi a la vena perquè pogués morir tranquil·lament. Però ho va posar a l’informe…”, explica Alberto San Juan.
Poc després, Hourmann va ser acusat d’homicidi pel mateix hospital. L’esperaven 10 anys de presó i inhabilitació. Però la família va declarar que ells li havien demanat i el Fiscal li va oferir que, si acceptava la culpabilitat, tindria només un any de presó. “No hi va haver judici i no vaig poder exposar les meves idees sobre la vida i la mort. Els metges també som éssers humans i entenem que el patiment irreversible no s’ha de prorrogar ni un instant.” L’obra és, malgrat el que pot semblar, un cant a la vida. Parla de l’amor, de la família, del patiment i de situacions humanes que reclamen llibertat. “Cal perdre la por a la mort quan hi ha por a la vida!”, diu el director.
ADAPTACIÓ DELS FETS REALS
L’espectacle és una adaptació a escena dels fets, amb un text i idea de Víctor Morilla, realitzador de televisió i documentals, de la productora de Jordi Évole Producciones del Barrio, que, malgrat el nom, no té res a veure amb la companyia. Hi ha un únic intèrpret però s’acompanya amb audiovisuals de fets reals que expliquen l’acció. El públic també intervé com a jurat.
Morilla manifesta el seu agraïment a Évole per donar l’oportunitat d’explicar-ho d’una manera més ample: “Tenim un metge fent d’actor! Tot va sortir per casualitat. Vaig veure un muntatge de La Conquesta del Pol Sud, que fan teatre documental explicat pels mateixos protagonistes, i com a productor de documentals m’interessen molt. Aquesta història de Hourmann és un documental, portat al teatre. La mort és l’últim acte de la vida. Per què no fer-ho de la manera més lluminosa?”
Per al metge, l’espectacle ha estat fonamental perquè no es podia quedar amb la veritat tancada: “La idea no és justificar-se ni defensar-se, sinó explicar la situació real que no va poder explicar al judici. Aquí el Doctor es despulla del tot i explica la seva història al públic, així com el seu criteri sobre la vida”, expressa Alberto San Juan. Hi ha veus d’altres personatges que parlen bé i malament de la història, una la del mateix San Juan, també es veu la filla de la difunta d’esquenes… “Surt força gent a les pantalles. Jo em cuido de la part escènica on només hi ha en Marcos parlant. L’ajudo a que no es preocupi en interpretar sinó en comunicar, explicar. I en Víctor posa els audiovisuals: eljudici, declaracions… “
Hourmann ha explicat que mai s’havia trobat amb una història semblant, perquè ell és cirurgià i allà no sol passar. Però aquell dia era a urgències… I ara continua treballant com a metge d’urgències d’una Mútua que opera per Catalunya. Ha volgut puntualitzar la hipocresia entre el fet que la sedació sigui legal i l’eutanàsia no, quan només les separa una mica de temps. “Vaig acceptar confessar per tenir llibertat i poder continuar sent metge,” apunta.
EL PÚBLIC JUTJA O OPINA
Han ideat que el públic voti si està d’acord o no amb el que s’explica. “Tenim 8 butaques dalt l’escenari que les proposem al públic per internet i així, les ocupen els que ho desitgen. Si ningú ho reserva, llavors ho proposem en directe als que van entrant,” explica Toni Casares, director de La Beckett. Així, els que pugen assisteixen a la història des de molt aprop i els demanen que diguin la seva per escrit, sense signar. Se’ls pregunta què farien en un cas així. Hourmann comenta que tot i ser secret, “ja fa un any que es demana i que acceptin és el que més costa.” Diu que els veredictes donen aproximadament un 95% innocent. I que hi afegeixen comentaris positius. Quan acaba, els actors marxen i el públic es queda a deliberar. I el resultat es llegeix al final.
Al torn de preguntes els hem demanat si pensen que ara, amb el nou Govern, canviaran les coses respecte a l’eutanàsia. “O canvien ara o ja no canviaran mai!, diu San Juan. I continua: “Forma part del 1er decàleg de Podemos, ara només cal fer-ho efectiu. Si compleixen el que van prometre, hi haurà eutanàsia a Europa Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Espanya. Suïssa no l’admet, però si el suïcidi assistit. Si el malalt es pot moure, ja no ho poden fer.”
Després de cada funció s’estableix un col·loqui amb el públic.
Entrades, aquí