La companyia La Calòrica, que ens ha regalat grans moments amb peces com Editto Bulgaro (2012), el premiadíssim FairFly (2017) o, més recentment Els ocells (2018), compleix els seus primers 10 anys de professió. El seu ‘bateig’ va ser encara a l’Institut de Teatre, quan van muntar un espectacle mig en broma mig en serio per al seu primer contacte amb el públic. Es deia Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I : “Ho vam fer amb un esperit totalment irreverent, segurs que no aniria mai a rodar enlloc”, exposa Joan Yago, autor de l’espectacle, que també signen Israel Solà, el director i Albert Pascual, escenògraf.
Doncs va tenir un èxit notori davant d’un públic determinat i va aconseguir que el nom de la companyia quedés inscrit a la memòria teatrera de Barcelona. Han passat els anys, han treballat molt -almenys una obra per any!- la companyia ha canviat alguns membres… Però com passa amb el primer amor mai s’oblida i ha estat l’obra que han escollit per commemorar aquests 10 anys. Han recuperat la gent d’aquell temps, ho han ‘retocat’ i han tingut la sort que el Teatre Lliure, dins del seu programa d’ajut a les companyies de menys de 30 anys, els ha volgut acollir a la sala de Gràcia. Hi seran del 10 al 31 de gener.
Avui ens l’han presentat en una roda de premsa molt interessant, perquè ha acabat amb tot un debat sobre el teatre a Catalunya. Hi han assistit el director Israel Solà; el dramaturg, Joan Yago i diversos membres de La Calòrica, alguns dels quals ja no formen part de la companyia però si que van participar a l’espectacle, que es reprèn amb el repartiment original. L’interpreten Aitor Galisteo-Rocher, Xavi Francés, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Júlia Truyol.
El director del Lliure, Juan Carlos Martel Bayod, ha manifestat que “estem contents perquè finalment poden estrenar en un Teatre públic. Això havia de canviar! Aquest és l’últim espectacle del nostre programa d’ajut i ho hem volgut celebrar amb ells. I ja puc dir la venda d’entrades va a un ritme que em ratifica que cal oferir teatre a la gent jove.” Israel Solà està molt il·lusionat pel retrobament amb l’antiga companyia: “Ha estat una retrobada molt guai, amb gent com la Júlia, que de fet continua amb la companyia a nivell creatiu, la Carla Rovira… Hem redissenyat l’espectacle amb una energia nova perquè es complicat reenfrontar-te amb el teu passat i sobretot amb un projecte que es va fer lluitant contra tot el que estàvem descontents. Hi ha música nova, que també ha tingut que lluitar amb l’antiga… Un procés angoixant i ple de dubtes que ens ha fet provar tota mena de bogeries!”
La Calòrica ha tingut, en aquest deu anys, una cosa clara: els espectacles tindrien sempre sentit de l’humor, parlessin del que parlessin, però també contingut. I han passat 10 anys. Sobre la vigència del plantejament polític diuen que “quan la vàrem estrenar l’any 2010 vam trobar un to d’humor esbojarrat, començant per posar un tio altissim fent de Reina Isabel, l’Aitor. Ara, en revisar-la, hem afegit idees noves en la línia política actual i coses de Catalunya. Ha estat una feina interessantíssima perquè hem respectat i afinat a la vegada. Al text no hi ha grans canvis, crec que la gent no ho notarà. Però és que a Catalunya, en 10 anys, han passat tantes coses que no podíem evadir-ho. Si no ho féssim nosaltres ho faria el públic!”, exposa Yago, que afegeix: “L’estructura actual funciona perfectament. He intentat refer altres obres i mai m’havia sortit així, aquesta és com una maquineta de rellotgeria que funciona molt bé. Estic gairebé convençut que produirà el mateix sentiment que a l’estrena perquè, tot i que hem renovat el text, el vestuari, la música… els llocs on s’han empalmat coses noves a les velles no es noten.”
L’ARGUMENT
Israel Solà explica que l’obra “parla del poder com a idea. De com arriba a ser ridícul aferrar-se a ell. És la crítica a la megalomania d’un personatge històric, el ridícul que expressa quan diu que no morirà mai i s’està morint i el fet que, quan ella parla, tothom hagi de callar. Expressem la magnitud del ridícul de tot això i com se’ls cau de les mans. El públic veu a una reina i al seu marit, Fernando el Católico… que no volen veure la realitat que els esclata als ulls.”
L’obra posa en escena el darrer dia de vida de la reina Isabel I La Catòlica i el seu intent desesperat per fer del regne d’Espanya un imperi immutable i etern, tot i no tenir un successor clar. Dins la cort castellana, des del seu llit de mort, la reina i Fernando esperen l’arribada de la seva filla Juana i el seu marit, Felipe el Hermoso, per dissenyar el futur de l’imperi. La Juana ja està declarada mig boja… “Veiem un país desfet que es mostra amb el comportament grotesc dels seus mandataris, que mengen amb les mans i coses per l’estil.”
Joan Yago opina que “parlem de la reialesa com a estructura política però també familiar. Una conversa entre la mare i la filla al llit de mort, és una conversa diplomàtica entre dos països, ja que la filla està casada amb un estranger… Tot això mou molts diners i ens fa riure.” Pel que fa a l’espai: “El llit on jeu la reina, de dimensions exagerades, és el lloc on passa tot: és el tro, la taula de dinar… és com un retaule que s’obre”, diu Albert Pascual, que signa l’escenografia.
ELS DIÀLEGS, EN VERS
El vers, la màgia de tants textos històrics, s’ha mantingut. Joan Yago ens ho explica: “Com a dramaturg diré que ho vam fer sobre una idea basada en una absoluta inconsciència, sense ni puntuar. Ho vàrem fer en tres dies a l’Institut del Teatre, sense pensar que calgués fer-ho seriosament, perquè mai sortiríem d’allà. Ens vam inspirar en el ritme dels versos romàntics de Shakespeare… Sonava bé i prou! Ens vam documentar molt, això si. Varem llegir fins i tot l testament de la Reina Isabel! Hi ha frases que se li adjudiquen… Vam entrar en contacte amb el castellà antic i vàrem començar a jugar. El to shakesperià permet dir les frases des d’un lloc concret.”
Part també del joc shakesperià és que alguns personatges femenins són homes, com ara la Reina Isabel, que gairebé era una Santa i que té un marit que també és un home. Però la relació que més mostren no és la d’home-dona sinó la de poder. “Als llibres de història no ens han parlat gaire d’ells, no ens han dit que van fer fora els jueus, després els gitanos, que eren uns genocides perquè van ser els ideòlegs de la invasió a Amèrica… També van ser ells els que es van inventar el concepte España Unida, ja que van unir les corones d’Aragó i Castilla. La Reina Isabel és responsable d’algunes de les coses més terribles de la història d’Espanya!” El Cardenal és una dona, la Carla Rovira: “Ens interessava la perversió del gènere, no treballem de manera naturalista. I tot això ho hem mantingut.”
Hi ha un moment en què Fernando vol mantenir el poder i Isabel el tracta com a un feble. “És una metàfora política, no una relació de parella. Juana la Loca no només està boja. Anem més a fons i busquem les raons del perquè la família ha fet que aquest personatge es torni boig. Li diuen ‘tu casa’t i fes feliç el teu marit.’ I porta la idea al límit, fins embogir.” Per altra banda “la minyona representa el poble que no importa a ningú. És muda, a l’obra. Menja les engrunes que recull del terra.”
En definitiva “és un muntatge nou amb un text adaptat a l’època actual. Ha estat molt interessant permetre’s el luxe de provar coses noves, però amb el repte de no desvirtuar la peça original.”
En acabar, la companyia ha agraït a Martel i al Teatre Lliure l’acolliment, i ha manifestat la necessitat que això passi més sovint, també a d’altres companyies de la seva generació que van fluxes de mitjans però fortes de talent. “Tots hem de tenir oportunitats! I els joves -nosaltres ja no ensho considerem- són els que empenyen tothom. Cal obrir el diàleg amb ells!”
Martel ha contestat: “Tant de bo puguem fer-ho. Però no només en un concepte d’edat. Tots som iguals, els de la 1a, la 2a i la 3a edat. Cal donar oportunitats a tothom, també hi ha gent de 40 anys i més anys que treballa molt bé, gent de diferents races o sexes… Hi ha gent gran amb molt de talent que ho passen fotut. El que hem de localitzar és el talent i donar-los l’oportunitat de fer-lo visible.”
Doncs al Lliure hi ha talent. Comproveu-ho picant aquí