El Lliure de Montjuïc acull el 27 de febrer l’estrena de Incògnit, un dels textos més psicològics del jove autor Nick Paine (Regne Unit, 1984) “una peça de teatre en estat pur que parla de la recerca de la identitat des d’una vessant científica, al voltant del cervell i de la memòria”, exposa la directora de l’espectacle, Mònica Bofill. L’obra reflexiona sobre el fet que, quan no recordem el que hem estat i ja no tenim capacitat per generar nou records, sorgeix la pregunta de qui som? “I és que som éssers discontinus i és el cervell el que ens construeix un relat amb continuïtat.” Per expressar gràficament aquesta discontinuïtat, quatre persones interpreten 19 personatges i van canviant tota l’estona. Les quatre persones són Victoria Pagès, Paula Blanco, Oriol Guinart i Jordi Llordella, quatre amics que han format una companyia per tirar endavant l’espectacle a la que han batejat com La InCógnita.
Juan Carlos Martel presenta la companyia InCògnita i l’espectacle Incògnit
Juan Caros Martel, director del Lliure, ens ha presentat la companyia molt content perquè “porten un tema que m’interessa molt, el cervell i el que conté i mou.” Tot seguit i com ja és el seu tarannà, ens ha deixat amb la companyia “que us ho explicaran millor que jo.”
Incògnit s’instal·la a l’Espai Lliure del 27 de febrer al 17 de març.
LES TRES HISTÒRIES
L’espectacle s’estructura en tres relats que transcorren en 60 anys, dos inspirats en fets reals i un directament de la imaginació de Paine, que farà de nexe de unió. Jordi Llordella ens explica la primera peça real, basada en Henry Molain, “va sobre aquest pacient nord-americà nascut als anys 20, del que en van parlar molt al seu moment els mitjans d’informació. Tot comença quan el va atropellar un cotxe mentre ell anava en bicicleta. Això li va provocar uns forts atacs epilèptics i el metge va decidir treure-li la part del cervell que provocava els atacs. La epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar ni un bri, des del moment de l’operació. Li va quedar una memòria de un minut màxim i en canvi, era capaç de tocar el piano perquè recordava el passat. Feia exercicis que el milloraven, però de seguida oblidava que els havia fet. Una persona que cada 30 segons comença de zero. Va viure en una residència fins als 80 anys, en què va morir.”
Oriol Guinart ens parla de Thomas Stoltz Harveyel, “l’home que va robar el cervell i els ulls a Albert Einstein durant la seva autòpsia.” Som a l’any 1955 i el Dr. Stoltz Harveyel és l’encarregat de fer l’autòpsia a Einstein. Convençut que el cervell i els ulls contenien alguna pista que justifiqués la seva saviesa, els va extreure, de manera que Einstein va ser incinerat, però sense ulls ni cervell. “Va passar 40 anys estudiant el cervell, però no va aconseguir res, ni amb les eines de l’època ni, probablement, s’aconseguiria amb les d’ara. Això reforça la tesi de que no sabem on resideix l’ànima. No va trobar res ni va tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Einstein repartits per les Universitats.”
Guinart diu que “és un text molt ben treballat i ben documentat. Paine va escriure-ho després de llegir la biografia de Thomas Stoltz Harveyel, que el va impressionar molt. Va quedat flipat!”
El tercer text, el que és obra de Paine, ens l’explica Paula Blanco: “La protagonista és una dona de mitjana edat, -que interpreta la Victòria Pagès-, de professió neuropsicòloga clínica. A causa d’una separació, entra en una crisi de identitat. Es planteja si el que fa té sentit i… també es planteja si és lesbiana! Coneix la Patrícia -que interpreto jo- i tenim una relació. ” Aquesta peça té un final sorpresa, ja que la Marta descobreix el seu origen familiar i vincula el drama present amb traumes passats.” Amb aquest relat, la gent pot lligar els tres relats, tots tres basats profundament en les relacions humanes i on la temàtica més científica es converteix en emoció pura per a l’espectador. Al cervell tot està dispers. Són les hormones les que connecten. Paine vol que l’espectador faci això.”
Jordi Llordella encara afegeix: “Els textos parlen del cervell i de la ciència, però en definitiva parlen de les relacions humanes. Les emocions són les autèntiques protagonistes, no és un text per científics ni molt menys. És emoció pura que arriba a públics ben diferents, fins i tot amb dosis d’humor i ironia.”
UNA NOVA COMPANYIA QUE NEIX PER LLUITAR
Victòria Pagès explica que fa quatre anys va ensenyar aquest text casualment a Juan Carlos Martel i que li va agradar: “Jo estava obsessionada amb el tema del cervell i, com que sabia que ell també, en vam parlar. És una casualitat molt maca que l’estrenem ara,” diu.
Més endavant, els quatre amics que han format la companyia, es van reunir, van llegir el llibre, es van engrescar i ho van tirar endavant. “Vam anar a buscar la Mònica per dirigir-nos, perquè és també ha estudiat biotecnologia.” De fet, és el segon cop que Bofill dirigeix una peça de Pain. L’any 2013 ja va dirigir Constel·lacions, un text que també explora les relacions humanes a partir d’una premissa científica.
I van fer companyia amb el nom pràcticament agafat de l’obra: “Quan no tens un duro, has de formar companyia i anar a provar de guanyar un premi per començar a tirar endavant. Si no ets companyia, normalment no hi pots participar. Ens vam presentar al premi Quim Massó, que no vam guanyar, però vam aconseguir tirar endavant el projecte perquè ens va veure l’Aurora Rosales -de l’equip de Lluís Pasqual- i li va agradar. Ens va oferir la coproducció amb el Lliure!”, explica Pagès. I continua: “Els actors hem de intentar treballar, però mai dins l’absolut precarietat. Hem de buscar recolzament i si tens companyia, és més fàcil. Estem molt contents i agraïts al Lliure i volem continuar com a companyia.”
En aquest sentit proclama que: “No totes les companyies han d’estar formades per gent jove! Jo trobo apassionant que hi hagi gent de totes les edats. Nosaltres tenim una directora jove, dona, i un equip súper xulo de joves i no tan joves. A Catalunya tenim talent de totes les edats i sexes.” Paula Blanco afegeix que “l’obra encaixa amb les nostres edats, no ha calgut fer-la encaixar…”
ACTIVITATS PARAL·LELES
Per tal de debatre en profunditat els misteris del cervell, s’han programat diverses activitats a l’entorn de l’espectacle.
7/03 Àgora Lliure – UPF postfunció amb David Bueno, doctor en Biologia i professor i investigador a la secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament a la Universitat de Barcelona.
Emissió EN DIRECTE! a través del web a partir de les 22:15h.
10/03 col·loqui amb la companyia després de la funció
Emissió EN DIRECTE! a través del web a partir de les 19:50h.
14/03 a les 19h. Parlem de la memòria
xerrada amb Nina Gramunt Fombuena, neuropsicòloga i investigadora. Coordinadora Científica de l’Oficina d’Intervenció Social de la Fundació Pasqual Maragall.
L’espectacle coincideix amb el temps amb el Festival de cinema sobre el cervell ‘Brain Film Fest, que organitza la Fundació Pasqual Maragall i que se celebrarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del 14/03/2019 al 17/03/2019.