Avui s’ha presentat ‘en societat’ La mujer más fea del Mundo, que començarem per dir que és un monòleg que interpreta Ana Rujas, una actriu molt guapa. Però passa que no hi ha veritats absolutes i tot està en com veiem les coses. L’espectacle, creat a quatre mans per la mateixa Ana Rujas (text i interpretació) i Bàrbara Mestanza (text, dramatúrgia i direcció), ens ho explica com “un acte d’amor i de confiança amb l’ésser humà i un homenatge a la lletjor”, a partir de reflexionar molt a fons i plantejar preguntes com ara: Per què hi ha gent que, malgrat tot això, se sent buida i voldria morir? Què vol dir tenir-ho tot, ser jove i guapa, en una societat avançada on el feminisme està de moda? “Parla de la necessitat d’omplir el buit del món que sent tota una generació de dones del s.XXI”, ens explica la Bàrbara Mestanza, molt coneguda per tots perquè, a més de fer moltes altres coses, la coneixem per formar part de The Mamzelles.
La mujer más fea del Mundo ha arribat a la Sala Atrium i l’ha transformat de bat a bat. Ara és un espai tot blanc i la idea és posar èmfasi a la foscor, la buidor i la mort amb el color més contrastat. Hi serà del 13 de desembre al 6 de gener.
L’Ana i la Bàrbara ens expliquen que es van conèixer casualment, compartint pis a Madrid per participar a una mateixa sèrie. Però l’autèntica amistat va néixer quan es van tornar a trobar a Nova York. I quan dues amigues són creadores… creen! “L’Ana va començar a parlar-me de la seva experiència com a model… I es va encendre un llum que ens va empènyer a parlar de la dona que treballa depenent del físic i la imatge. I també parlaríem de la crisi, del consumisme… des dels ulls d’una persona nascuda al s. XXI i, per tant, educada en el consumisme, que sap què és el feminisme, el dolor, la buidor…
‘La mujer más fea del mundo’
EXPERIÈNCIES REALS
Tot el que es veu, és fruit d’un treball a partir d’experiències reals. Es parla dels perills de la tirania del cos perfecte, com poden ser la bulímia o l’anorexia, dels problemes del sobrepès, del menjar basura, del món kitch… I evoquen la imatge d’una Mare de Déu per tot el simbolisme que comporta de dona verge que queda embarassada… fins arribar a la vida real on una dona d’entre 20 i 40 anys sent la necessitat d’omplir el buit del món. “Però no des de la dona cap a la dona, encara que, com que som dones, hi ha una petjada femenina. Vam pensar en parlar d’experiències reals, des de la necessitat d’explicar veritats i actuant des de la veritat.” I han fet un bon bagatge perquè, finalment La mujer más fea del Mundo ha esdevingut la primera peça d’una trilogia sobre la dona. Aquesta ens mostra la dona present. La segona, Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, que s’estrenarà a La Beckett el mes de febrer, està basada en la veritat sobre la història de la humanitat. I prepararan una tercera, encara a les basseroles “sobre la dona del futur, on estem anant, quina dona estem creant amb el feminisme…”
SINOPSI
Una dona jeu, despullada, al terra d’un lavabo. És el pitjor dia de la seva vida. És al bell mig de Madrid… o potser de Barcelona. Una dona jove, una dona normal, amb una vida normal i un dolor incisiu a l’estómac. No es pot moure, veiem com intenta sortir per sortir. Intenta fer qualsevol cosa que l’esgarrapi per dintre. El dolor inherent de l’ésser humà.
És una sobredosi de la vida mateixa. Un sobreprès a causa de massa cultura Kitsch, barata i plena de plàstic. Una persona resultant del consumisme més tòpic d’aquest segle XXI a la recerca de la sortida més ràpida: la salvació o la mort. El consumisme, com el cristianisme i el capitalisme, es basa en creure el que t’expliquen. Davant el seu buit sorgeix la pregunta: podem omplir el nostre forat, el de l’ésser humà? Ella ens contestarà perquè som dins del seu cervell, net, com el decorat.
Amb tot: “No és un drama, és força divertida, hi ha esperpent resultat de totes les vides que hem ajuntat. És patètic! Ella viu una tragèdia però és una comèdia perquè és patètica i surrealista” ha dit Edu Tudela, present a la roda de premsa també amb Maria Roig, tots dos assistents de direcció i que tots quatre formen la companyia La Otra Bestia.
UNA OBRA VIVA
Tenen molt d’interès en comunicar que és una obra viva com ho és el teatre. “Ja hem tret uns miralls i d’aquí a l’estrena potser canviaran més coses. I d’aquí al final, més. El teatre és viu, va mutant en funció de cada notícia que passa al carrer, l’estat d’ànim, la comunicació dels actors… tot ha de modificar la peça”, diu la Bàrbara. Això, és rigorosament cert si es compta amb la presència de l’autor. L’Edu afegeix: “El públic se sentirà interpel·lat. Hi ha sorpreses… però amb respecte. Jo sóc un home i em sento identificat amb moltes coses que hi passen!”
Per a l’Ana Rujas, que és el seu primer monòleg “ha estat una gran experiència, perquè parlo de moltes coses i experimento molts sentiments: hi ha depressió, sexe, la vida d’una model, amor, suïcidi, drogues, la relació amb la mare…. I també ironia, humor i una situació patètica. Aquesta és la via teatral que volem seguir.”
Maria Roig, la més jove, les escolta, ens mira i diu: “L’espectacle és necessari perquè s’adreça a l’ésser humà i li diu que l’entén. No és fàcil ser jove. Ni dona. Com et legitimes als 22 anys? Què fas, per exemple al teatre, al costat d’una dona adulta amb tota la seva experiència i bagatge? I al costat d’un home, del que la dona sempre acaba sent el complement?”
Doncs cal reflexionar-hi. L’espectacle és en castellà perquè l’Ana és castellana. Una creació pròpia de 60 minuts que… no us heu de perdre!