Aquest treball es defineix com una recerca interdisciplinària a partir de la paraula, dels cossos, de la llum; del so i dels objectes i s’articula al voltant de la qüestió de la despossessió en les seves diverses dimensions; les polítiques, les biogràfiques i les poètiques. Sense el meu cos, sense els meus objectes, sense les pròpies imatges, sense el lloc conegut, sense el temps, sense la veu… què queda? Si faig l’exercici de ser un altre cos, ser objecte, ser imatge, ser d’un altre temps, d’un altre lloc; parlar amb una altra veu, què es revela?
Ballarina i coreògrafa, Constanza Brnčić és llicenciada en filosofia, màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica per la UB; on actualment està realitzant la seva tesi doctoral. Combina la seva tasca artística i de recerca en l’àmbit de la creació en arts vives; amb especial interès en la contextualitat de les pràctiques, i la realització de nombrosos projectes i encàrrecs: -entre els quals destaca el projecte comunitari PI(È)CE (2011_2022) i el treball Registres Evanescents, recentment presentat, entre d’altre-s; amb la docència de Composició, Improvisació i Tècniques de Moviment al Conservatori Superior de Dansa (CSD / Institut del Teatre).
“A la peça hi ha una crítica implícita al món de la dansa; a la tirania sobre com ha de ser el cos que està en escena; i també hi ha la imatge del teatre que s’ensorra. Just l’altre dia, durant l’assaig, estàvem en l’escena de les ballarines que tremolen i, de cop, va sonar l’alarma d’emergència; aquella prova que van fer en tots els mòbils i que ens va recordar que sí: que tot es pot ensorrar de cop! Tu estàs allà, portant el cos al límit, i el teatre pot ensorrar-se, pot venir una pandèmia… i el que fins aquell moment era tan important, com fer el teu espectacle, deixa de ser-ho. Al meu pare li van posar un avís de bomba al teatre, a Buenos Aires, abans que marxéssim. (Constanza Brnčić)