El Gran Teatre del Liceu acull del 10 al 17 de novembre la sarsuela Doña Francisquita, considerada l’obra mestra d’Amadeu Vives, en la versió renovada que signa Lluís Pasqual, també director de l’espectacle. Aprofitem per dir que es retransmetrà en directe el 12 de novembre a 170 cinemes de tot l’Estat dins del projecte de divulgació que ha dissenyat el Liceu amb motiu del 20è aniversari de la seva reobertura. Serà la primera vegada que es podrà veure una sarsuela als cinemes, gràcies a la coproducció amb RTVE i a la col·laboració de Versión Digital, l’operadora líder al mercat nacional i a Andorra en la distribució de continguts alternatius per a cinemes, teatres i auditoris. A més, 46 sales d’arreu del món se sumen a la retransmissió, que es projectarà entre l’11 de novembre i l’estiu de 2020 a països com Xina (15 sales), Rússia (14 sales), Itàlia (7 sales), Canadà (5 sales), Alemanya (2 sales), Andorra (1 sala), Àustria (1 sala) i Estats Units (1 sala).
Més endavant hi haurà més retransmissions d’altres obres, però avui celebrem aquesta Doña Francisquita, que ens han presentat aquest matí en una trobada al Gran Teatre del Liceu. Hi han assistit el director musical Olíver Díaz, l’assistent de Lluís Pasqual, Leo Castaldi; els protagonistes Maria José Moreno i Celso Albelo, l’actor Gonzalo de Castro i el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar.
Oliver Díaz, que compta amb l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, ha obert l’acte explicant que era el tercer cop que la dirigia i que n’està molt satisfet: “És una de les sarsueles més importants del món. És d’un compositor català i era una de les preferides d’Alfredo Kraus!” I fent una mica de història: “És una obra mestra que està envoltada d’anècdotes i sorpreses. Vives es va posar malalt durant el procés de creació i va haver d’encarregar l’orquestració a uns músics amics, tot i que la va anar revisant. I, a l’estrena (Teatre Tívoli, 1823), la va haver d’escoltar en directe però per telèfon!” Són anècdotes, però el més rellevant és que moltes peces de l’obra han esdevingut grans èxits: l’ària de Fernando, el cèlebre Cor dels Romàntics… El Mestre ens ha avançat que compten amb la participació de la mestra de les castanyoles Lucero Tena “que fa una aportació meravellosa.” També ha explicat que la composició té diferents influències musicals, notablement de la música francesa, però que beu del folklore espanyol, la música popular, les chirigotas… “I està impregnada d’un color wagnerià, amb verisme al segon acte. Això es deu a que, en haver participat diferents músics, ha rebut la influència de diferents cultures que han multiplicat la seva versalitat.”
Leo Castaldi ens ha volgut explicar la relació que Pasqual té amb la sarsuela: “És la segona que fem amb en Lluís. La primera va ser La Viejecita i va ser un gran èxit, va obtenir premis i es va reposar a molts teatres. També passava en un estudi de ràdio. Per al Lluís la sarsuela és la música de la seva vida, ja des de nen.” Ben cert! Us reproduïm uns fragments del que Pasqual escriu al programa de ma:
“… la sarsuela és la banda sonora de la meva vida…/… els dissabtes, quan els meus pares anaven al cinema jo em quedava a casa escoltant sarsuela a la ràdio… /… allò que per a molta gent de la meva generació va ser el cinema, una finestra oberta per on entrava l’aire fresc en un entorn fet de grisos, de tristeses, per a mi va ser la sarsuela…/…En aquest jardí, Doña Francisquita hi té un paper especial: era la preferida de la meva mare i la que ella cantava alegre els diumenges al matí…/… No em sentia preparat per fer una sarsuela. En aquest moment de maduresa, si no ho estic, almenys sé que puc intentar fer l’espectacle, si no amb la mateixa innocència, si amb la mateixa alegria que em produïen aquesta música i sobretot aquestes veus quan tenia cinc o sis anys.”
TRES ETAPES HISTORIQUES COM A TELÓ DE FONS
La versió que veurem és l’original pel que fa a la música, però els textos són nous, escrits per Lluís Pasqual, que li ha donat la volta i ha situat cada acte en una etapa de la nostra història recent. El primer passa en un estudi de gravació de ràdio, als anys 30, on es grava l’obra amb la idea d’exportar-la. Al segon ja som als anys 60 i aquest cop es grava en un estudi de televisió. “Al tercer vivim un assaig obert a l’època actual, en un espai que desprèn contemporaneïtat. Els que hi assisteixen són el públic, que se sent molt proper perquè li expliquen la història de Doña Francisquita. Són tres maneres de connectar amb la societat”, diu Leo Castaldi.
L’actor Gonzalo de Castro “que no canta però… cantoreja”, s’ocupa de lligar els tres moments històrics canviant de paper a cada acte. “És un gran professional i el públic ho rep”, afirma Castaldi. I l’actor està pletòric: “Em sento molt feliç i agraït, per a mi és un plaer i, a la vegada, un repte. Faig un personatge de nova cuina que s’ha inventat el Lluís per enllaçar els actes i conduir el públic per les tres històries. M’ho passo molt bé, és poc habitual per a un actor de teatre poder pujar a un escenari com aquest on hi ha una orquestra. Estic en estat de gràcia! És un regal que et fa de vegades la vida, un regal del Lluís. I quan t’ho diu un director amb aquesta batuta… dius endavant!”
Ens explica que al primer acte “sóc un senyor que s’encarrega de la gravació. Tot passa a l’estudi i procuro que es portin bé per gravar d’una forma neta. Ells van actuant i jo ho vaig orquestrant perquè quedi bé.” Al segon, durant la gravació a la televisió, truca un ministre de l’època i demana canvis… El Ministre és sorpresa. I al tercer acte “sóc un senyor d’aquells amb un mocador al coll que dirigeix l’assaig i el que presenta a Lucero Tena, que arriba donant-nos una sorpresa. Quan apareix és magistral, és màgic el que passa. I el públic és el que ha vingut a assajar.”
Els dos papers protagonistes estan doblats. Maria José Moreno, que comparteix el personatge de Doña Fracisquita amb Elena Sancho, explica que ja l’ha interpretat algunes vegades però que “aquesta és diferent, és una Doña Francisquita molt divertida. És una producció nova que, encara que conegueu la sarsuela, serà com veure-la per primer cop.” Assegura que “és un personatge còmode perquè no parlo. Però en realitat faig tres personatges, ja que són èpoques diferents i això ja no és tan fàcil. Encara ho estic preparant! El vestuari forma el personatge i a cada acte els gestos són diferents.” I diu que Doña Francisquita és una noia molt llesta que farà el que sigui per aconseguir el noi que estima. Maria José Moreno va actuar al Liceu fa 9 anys.
Celso Albelo comparteix l’estudiant Fernando amb Antonio Lozano. Explica que debuta a Barcelona i també al personatge. “Molta gent em pregunta pels canvis, hi ha una gran curiositat. En Gonzalo ens ajuda molt a aconseguir una història molt maca.” I -potser– preocupat pel moment que vivim, en fa un clam: ” Tothom hauria de venir, diuen que hi ha una gran tradició de la sarsuela a Barcelona, que s’ha fet molt al Paral·lel i també al Liceu. Esperem una bona resposta del públic: l’autor és català i el director també!”
LA POLÈMICA DE MADRID
Arribem al moment de les preguntes i ha estat inevitable parlar de la polèmica que Doña Francisquita va generar la passada primavera a Madrid. Gonzalo de Castro, tot i que ‘no canta’, pensa que “el públic no ha de interrompre un espectacle. Crec que té tot el dret de parlar, pitar, rondinar, cuinar… però quan acabem. El gran públic estava a favor de l’espectacle, que és divertit, actual… i tapava les protestes. Penso que és molt lleig interrompre un cantant, concentrat, que ho dóna tot a la feina.”
Leo Castaldi explica que no s’ha fet cap canvi a l’argument, després d’aquelles representacions tret de l’aportació personal de cada intèrpret. Puntualitza que si en Lluis no ha vingut, és perquè està obrint un teatre a Màlaga: “Jo treballo amb ell des de fa més de 10 anys i puc dir que és un expert en la lírica. En sap molt, parlem cada dia, ens dóna consells…” Sobre la polèmica: “No ens esperàvem aquella reacció a Madrid, no crec que aquí passi el mateix. Allà ho vàrem fer en un teatre on només es fa sarsuela, ple d’aficionats que no esperaven un canvi a l’argument.”
Maria José Moreno apunta que “crec que a Madrid no sabien que s’havien canviat els diàlegs. I la gent gran, que esperava el de sempre, es va enfadar. Però hi havia també una altra part del públic que no coneixia o no recordava els diàlegs antics i va trobar que era un treball molt ben pensat i ben fet. Crec que és un pas endavant que ha donat la sarsuela cap a un lloc on pot funcionar i obrir un camí interessant.” I Leo afegeix: “Crec que si el públic se sent tan lligat a un text que reacciona al canvi, és positiu. Confirma que és una cosa viva per a la societat. El que és viu està alimentat per les forces conservadores i per les innovadores. Aquest se situa al costat de la innovació però no neix del rebuig. És un acte d’amor d’en Lluis envers la sarsuela i el que ha representat per a ell i per a aquest segle.”
Abans d’acabar, Víctor García de Gomar ha senyalat que “totes les representacions estan dedicades a la memòria de Alfredo Kraus, en el 20è aniversari de la seva mort.” I ha dit que, donat que la sarsuela no és habitual al Liceu “estic content d’haver-ne trobat una només arribar, i encantat de que sigui aquesta versió. Aquest canvis a l’òpera ja són més habituals, però les sarsueles no se solen canviar. S’hauria de fer més sovint, posar-les al dia.”
Aquesta Doña Francisquita és una coproducció del Teatro de la Zarzuela, el Liceu i l’Opéra de Lausanne, i ha costat 120.000 € al Liceu.