El Museu Marítim de Barcelona, un dels equipaments ciutadans que enguany participen al Festival Grec, serà testimoni de la recuperació de Manes, el sisè espectacle que va crear La Fura dels Baus, i un dels que es consideren totalment descriptius de l’anomenat llenguatge fureru. Aquest matí ens ho han presentat un dels 6 directors de La Fura, Pera Tantiñá, acompanyat de Cesc Casadesús, director del Grec i de la directora del Museu, Elvira Mata, molt contenta d’acollir-los i d’encetar aquesta nova etapa de col·laboració amb el Grec. L’espectacle es podrà veure del 17 al 21 de juny, a l’Auditori del Museu, a les 22 h “perquè ha de ser fosc.” Durant els mateixos dies, però a qualsevol horari, es podrà visitar una Exposició Furera “no pretensiosa però que serveix per recordar l’evolució de la companyia des del començament fins ara. També hi ha elements que hem fet servir… I l’entrada és gratis!”, puntualitza Tantiñá.
Manes, que es va estrenar el 1996 i va fer un exitós recorregut arreu del món amb més de 250 representacions, és el primer dels espectacles històrics que la Fura ha decidit recuperar. Per a Casadesús “És un contrast insòlit i un privilegi poder presentar aquest espectacle tan fureru, en un espai de tanta bellesa com aquest! Ja sabeu que el festival té una sensibilitat especial envers les companyies i vull destacar que, després de 40 anys als escenaris, la Fura segueix innovant.” Pel que fa a la reposició: “És un espectacle molt físic i potser el cos no aguanta, però l’obra si. Per això l’interpreta una companyia jove, dirigida per en Pera Tantiñá.” Ja l’han representat per Catalunya, Mallorca, Itàlia i França, i han vist com els joves, que no havien viscut l’experiència, hi van a acompanyar els pares. “L’hem inscrita al Grec Jove perquè, per a ells, serà una experiència insòlita. I per al Grec, un orgull!”, afirma Casadesús
Tantiñá també està content: “Ens fa molta il·lusió poder celebrar els 40 anys amb aquest espectacle, aquí i al Grec. Som una companyia no gaire normal: som 6 directors, amb sis sensibilitats diferents que hem sabut conviure junts aportant cadascú lo seu. Quin ha estat l’elixir? Sens dubte, la tolerància. Viu i deixa viure, diuen.” Explica que “en Micky Espuma es dedica a la música, l’Àlex Ollé, a les òperes, en Carlus Padrissa, vol reflotar el vaixell, en Pep Gatell es cuida de la Fundació Èpica, la Fundació de la Fura que tenim a Badalona. Estem molt actius!”
La Fura es podria dividir en dues etapes: “Abans dels Jocs Olímpics creàvem, viatjàvem, muntàvem, desmuntàvem… Després dels Jocs se’ns va obrir el món! Hem tocat molts registres: cinema, òpera, música, teatre, peces audiovisuals, performances de tota mena… I això ens ha obert a la transgressió: hem fet òpera a la pl. de Braus d’Olot!”
MANES. EL RETORN
Petit exemple del ‘Manus’ actual, al costat del Museu Marítim
“Quan l’obra va néixer, als anys 90, sense wifi ni mòbils, el teatre també era diferent. Volíem recordar aquell llenguatge de la Fura, perquè és un llenguatge escènic que s’està perdent. No és una reposició, és una re-creació, perquè el 90% del que hi passa és per culpa de l’actor. I al canviar l’actor, el resultat és un altre”, assegura Tantiñá. I afegeix: “Teòricament tenim més llibertat que mai, però els nostres tres primers espectacles, ara estan prohibits per temes de seguretat. Fins i tot a Itàlia ens van dir que Manes no es podia fer en mig del poble i hi van posar tancats. Semblava una desfilada de models, feia ràbia!”
Casadesús ens tranquil·litza: “Aquí es pot fer, el Museu compleix totes les normes!” Efectivament, si sou molt joves i no coneixeu la Fura, direm que el públic i els actors estan barrejats, però que es pot veure des del lloc on triïs: al bell mig o resguardat. “Nosaltres actuem entre nosaltres, però si tu t’hi fiques al mig…” Per a Tantiñá: “És visceral al 100%. No m’importa si agrada o no a la gent gris. El que més m’agrada és que, sovint quan acaba, em venen a explicar un Manes que jo no he vist mai. Se’n fan la seva pròpia pel·lícula i això et fa moure. Si em diuen: oh. que maco!, s’ha acabat la conversa. Prefereixo fins i tot que no els agradi i que rondinin. Vol dir que els ha impactat i que, passats 20 anys, encara recordaran l’escena!”
La música, les escenes i els elements escenogràfics són els mateixos de l’original. Només han canviat els actors, “el que ens ha permès obrir noves accions en algunes escenes, per millorar-les.”
Els protagonistes de l’actual Manes són joves que mai han vist la Fura i en fan una visió nova, diferent. “Tenen l’edat que teníem quan la vam estrenar o potser encara són més joves. El que necessiten les noves generacions teatrals és provar coses!”
ELS TRETS FUREROS
Altres trets fureros són que no hi ha text, que cada escena té vida pròpia i que “no treballem allò del plantejament-nus-desenllaç.” Tantiñá explica que “Manes ja va néixer volent ser el paradigma del llenguatge furero: sense dramatúrgia literal, sense text… I vam utilitzar quatre elements primaris per construir l’espectacle: néixer, morir, menjar i el sexe.”
Defineix la base del tret furero amb aquests conceptes: “Baixar de l’escenari al nivell de l’espectador; no tenim dramatúrgia lírica però si rítmica; donar llibertat per escollir el lloc i, fins i tot, a seguir alguns dels actors allà on vagin, perquè hi ha escenes simultànies.” En definitiva: “Un tret furero és qualsevol cosa que faci la Fura. L’òpera és també furera! Ara, a l’Àlex l’han fet assessor deLiceu i cada any dirigirà una òpera!” La intenció de la Fura és deixar llegat, “per això hem fet la Fundació. Només hi ha una Fura, com el Tricicle!”
Com que ja érem al torn de les preguntes, els hem cridat l’atenció sobre el poc que han actuat a Barcelona. L’últim que vàrem veure va ser Titus Andrònicus, al 2010. “Quan ens ho han demanat… però hem sortit més sovint per tot el món. Ara ja ens anirem veient perquè ens fem grans i, com que tindrem una pensió de merda, estarem treballant fins als 90 anys. No tenim cap subvenció, ja sé que no som un teatre estrictament català. Però si la demanem a Madrid, allà ens diuen que som catalans! No sé si m’agradaria ser jove, ara… Veig un societat amb molta por i, a nivell teatral, també. Els programadors tenen por, tot costa molt. Crec que caldria fer una revolució al món del teatre, i a l’art en general.”
Abans d’acomiadar-nos, Casadesús insisteix en què és una obra per a joves: “Estic content de l’èxit que les noves generacions estan tenint al Grec: Sixto Paz, The Mamzelles, ara la Fura… Estan passant coses a nivell creatiu!”
Només afegir que a l’octubre sortirà un llibre sobre la història de la Fura i que el presentaran oficialment al novembre, en una gran festa a la Fundació Èpica per celebrar els 40 anys. Si ens avisen, us ho direm!