Aquesta nit –dia 19– s’estrena a La Gleva Teatre No cal anar l’Havana, una constatació en directe per a la que es compta amb la participació i disposició del públic. No és un concert ni un musical. És una festa teatralitzada o un espectacle festiu que té com a protagonistes les Havaneres, i que interpreten els actors cantants Cristina Arenas, Josep Sobrevalls i Miquel Malirach, aquest últim també músic. L’autor del text és Marc Artigau i els dirigeix Joan Maria Segura Barnadas, amb la direcció musical de Bàrbara Granados. Hi ha guitarra, percussió, ukelele… un luxe! Una perleta d’estiu i de les grosses, protagonitzada per una colla de cracks amb els que podreu disfrutar i cantar fins al 4 d’agost.
Quan el públic arribi al vestíbul del teatre, hi haurà esperant-lo una cassola de rom cremat, que pot tastar i emportar-se, si vol, un got al pati de butaques. El teatre està refrigerat, però hi ha preparats uns quants ventalls per donar més aquella sensació de ser al carrer, en ple estiu de canvi climàtic. L’escenografia (de Ramon Simó), és de color blau mar, com les ungles dels artistes que, a l’escena que ens han mostrat, van vestits en línia de mariners. Tot molt refrescant però a la vegada, també molt poètic!
A més d’oferir el Rom, també refrescaran el públic amb un ruixador fluixet però efectiu: “Volem oferir un collage de sensacions! No és una obra típica amb plantejament, nus, desenllaç… I a la vegada, proposem una reflexió sobre algunes lletres masclistes d’algunes havaneres”, apunta l’Artigau.
DE DEBÒ: NO CAL ANAR A ‘HAVANA!
Per a en Josep M. Segura: “Fem una festa amb havaneres on es canten trossets, trossos o havaneres senceres, algunes molt conegudes –que no hi poden faltar!- i d’altres menys, amb la idea de recuperar-les i sobretot de donar-les a conèixer a un públic jove, acostumat potser a sentir sempre les mateixes. També són lletres que parlen d’un temps -del dels nostres avis-, i és oportú recordar-les. Però sobretot volem que la gent s’ho passi molt bé! I al final, en cantem una d’inèdita, composada expressament per a l’obra per la Bàrbara Granados, amb lletra d’en Marc Artigau.”
Josep Sobrevalls confirma que: “Cantem els hits de l’havanera, però donem espai a altres menys conegudes. Val la pena mostrar-les, jo m’he emocionat molt al sentir-les!”
La idea de l’espectacle parteix de Cristina Arenas: “Sóc molt feliç de que el meu somni s’hagi fet realitat! Jo sóc de poble i una nit d’estiu, vàrem anar a escoltar una cantada d’Havaneres petitona. Vaig sentir que per a mi era un estat de felicitat: la fresca, el mar, la música… I ho volia transportar a la meva feina, que és el teatre. Vaig trobar en Marc i ens va fer el text. I ara, durant la creació, he tornat a sentir aquella felicitat. Estic contenta perquè em falta encara allò de sentir-la amb el públic!”
L’argument ho planteja com un homenatge a la primera cantada d’havaneres que es va fer a Catalunya, que va ser a l’any 1966 i a totes les que les han estat succeint cada any. “Volem incidir en les lletres, el seu origen i què significa a nivell col·lectiu l’Havanera. I així, a partir d’oferir una mirada nova que estimuli l’espectador, superar prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural.”
L’Havanera té el seu orígen a Cuba, durant el s. XIX. És una barreja del ritme modificat –el contrapunt- amb les aportacions de la música africana pels músics cubans. Va arribar a la Península de la ma de la sarsuela i sempre ha mantingut uns lligams molt estrets amb la tradició popular catalana, que ha sabut perdurar les cantades d’havaneres.
No us farem una relació dels títols de les Havaneres que sentireu -o cantareu- al teatre. Però n’hi ha una bona dotzena! Vull destacar Vestida de nit, potser pel fet que ens l’han ofert a la roda de premsa i l’han cantat, tocat i interpretat d’una manera emocionant. Segur que la coneixeu, és una havanera preciosa amb lletra i música de Castor Pérez i Glòria Cruz, els pares de la Sílvia Pérez Cruz. Ah! I porteu un mocador., n’hi ha que no poden faltar!
Foto de família de tot l’equip de ‘No cal anar a l’havana’