Del 22 de gener al 9 de febrer, La Gleva Teatre recupera l’espectacle Stabat Mater” d’Antonio Tarantino, amb Montse Esteve i dirigit per Magda Puyo, que s va estrenar als Magatzems del TNC la passada temporada.
Stabat Mater, amb versió i direcció de Magda Puyo, és la primera part dels Quatre actes profans (i altres obres) de l’escriptor italià Antonio Tarantino, on proposa una visió contemporània i pagana de l’oració Stabat Mater que li dóna el títol. Tarantino era pintor i estava interessat per la poesia, però va iniciar-se com a escriptor als 54 anys, ja directament amb els Quatre actes profans, que daten del 1992. Va ser una descoberta per a tothom i l’obra va obtenir l’important premi Riccione Ater de Teatre. La temporada següent, el director tunisià Chérif va escollir el monòleg Stabat mater i el va portar a escena, convertint-lo en un èxit nacional, que ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.
“La vida mateixa va transformar l’escriptura d’aquest autor tardà, que va canviar la poesia per un estil rebuscat. Va desplaçar el seu interès cap a la vida quotidiana, els desafavorits de la societat i la gent senzilla. Un dia va visitar el Mercat de les Puces de Torí i allà va sentir la necessitat de fer teatre”, explica Puyo. L’amuntegament d’aquelles “meravelloses deixalles” i la força de la misèria que va veure el van fascinar i inspirar, i va escriure les quatre peces, d’entre les que ja coneixem els Vespres de la Beata Verge, de la que l’Oriol Genís en va fer una interpretació excepcional, dirigit per Jordi Prat i Coll. “A Stabat mater s’inspira en els moviments estudiantils dels anys 70, que d’alguna manera han tornat amb els Indignats. Per tant, coincidim en un moment d’esperança i Tarantino també ho pensa”, continua Puyo.
L’ARGUMENT
L’obra parla de Maria Croce, una dona que ven roba vella al Mercat de les Puces i… també el seu cos! “Viu en una absoluta precarietat, amb la idea de fer un viatge i trobar el seu fill, un llibertari acusat de terrorisme i que pensa que l’ha detingut la policia. Amb tot, ella té una actitud coratjosa, com si la desgràcia fos l’essència de la vida.” L’obra és plena de personatges absents, com ara un capellà, un mestre, la Magdalena, que és l’amant del fill, un comissari, un jutge…
Stabat Mater pren el títol d’un poema del segle XIII dedicat a Maria. El nom és l’abreviació del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa (Estava la mare dolorosa) i és una meditació sobre el patiment de Maria, mare de Jesús, durant la crucifixió. Tarantino n’ha fet una metàfora i, com si es tractés d’un oratori profà contemporani, veiem com la solitud de la mare davant del dolor, l’eterna dignitat dels desheretats i la memòria soterrada dels mites religiosos, es revelen musicalment en una vèrbola grollera, irreverent i profundament commovedora. Com una pujada al Calvari, però actual, que Tarantino ha escrit d’una manera que, al final, provoca preguntes a l’espectador.