El Teatre Romea ha acollit la presentació de La gramática, una obra escrita i dirigida per Ernesto Caballero. L’espectacle està protagonitzat per María Adánez i José Troncoso. És una producció de Focus. A la roda de premsa ha assistit Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Romea, i la companyia.
Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Romea, ha volgut iniciar la presentació donant la benvinguda a la companyia; alguns d’ells llargament vinculats a la seva carrera, com és el cas de María Adánez, amb qui va coincidir a: Casa de muñecas, amb direcció de Ana Diosdado, en el que va suposar el debut d’Adánez al teatre: amb només 7 anys, o bé amb Ernesto Caballero, autor de Viejo amigo Cicerón, que Josep Maria Pou va protagonitzar: l’any 2019 al Teatre Romea.
Josep Maria Pou ha parlat de la premissa de La gramática, que capgira la història de Pigmalió, de George Bernard Shaw: si a Pigmalió un professor ensenyava a parlar correctament a una jove de classe baixa; en aquesta obra es qüestiona com el llenguatge pot ser una eina de poder i transformació.
Ernesto Caballero, en aquesta ocasió tant autor com director de la peça, s’ha mostrat molt satisfet de tornar al Romea; i ha definit d’aquesta manera La gramática, obra que ens transporta al món de les paraules i la seva influencia: “És un joc, una comèdia, una paràbola distòpica escrita i feta amb humor, on el principal protagonista és: la llengua, el llenguatge. Crec que el teatre ha de ser un lloc que privilegiï l’expressió oral; així que em vaig proposar escriure una obra sobre el llenguatge. I en fer-ho, va sorgir un joc, aquest joc pervers, de dir: ‘fem una mica el Pigmalió a la inversa’. La vaig escriure amb la idea de denunciar la perversió, com s’està perdent el llenguatge, com cada cop parlem pitjor. Però van començar a sorgir altres preguntes: com l’utilitzem? Pot servir per accedir a la veritat? Sí, però també pot ser una eina que la distorsioni. L’observança obstinada de les normes pot ajudar-nos a comunicar-nos més i millor, o pot arribar a ser un obstacle?”
Per la seva banda, María Adánez s’ha mostrat molt contenta d’estrenar-se com a actriu teatral a Barcelona; després d’una llarguíssima i reconeguda trajectòria. Adánez ha destacat la generositat del director Ernesto Caballero i el repte que suposa interpretar una dona que: obsessionada pel llenguatge, veu com la seva vida social es veu afectada fins al punt d’aïllar-se.
“Aquesta funció és un joc meravellós amb la paraula, on una dona, desesperada per trobar solucions: accedeix a una teràpia peculiar. Després d’haver-ho intentat tot, s’adona que el seu problema amb el llenguatge no li genera felicitat, sinó ansietat. La seva obsessió la condueix a viure sola i a corregir constantment el seu entorn. En escena, viurem un viatge intens i revelador amb aquest personatge i el seu terapeuta, interpretat per Troncoso: amb qui hem creat una parella màgica a escena”, ha explicat l’actriu.
interpreta al terapeuta, i a qui el públic barceloní ja va poder veure la temporada passada a la nova producció de Las niñas de Cádiz, Las bingueras de Eurípides, que es va representar al Teatre Condal en el marc del Grec Festival de Barcelona, també ha compartit el seu entusiasme per tornar a Barcelona i pujar a l’escenari del Teatre Romea. Troncoso ha descrit el seu personatge com una representació de la velocitat dels temps actuals; i de la manca de pudor a l’hora de convertir en vulgar allò que abans era or: “el meu personatge és un reflex d’una part de la societat que ens inclou a tots; i aquest retrat està molt ben escrit per Ernesto Caballero. Quan sortim a escena, el públic és tractat com el terapeuta convidat. Viurà en directe una involució, i això genera un debat molt interessant en sortir del teatre”, ha explicat.
L’ARGUMENT
Imaginem que un bon dia, de manera accidental, una dona convencional es convertís de la nit al dia: en una erudita consumada de la llengua i la gramàtica. Com canviaria la seva vida aquesta circumstància? ¿Veuria, com se sol dir, eixamplats els seus horitzons personals i professionals o, per contra, aquestes noves destreses: li preocuparien la marginació del seu entorn?
Imaginem, alhora, un prestigiós neurocientífic disposat a sotmetre la dona a un intensiu procés de desprogramació lingüística; en sentit oposat al dut a terme pel doctor Higgins sobre la florista Liza Doolitle a la cèlebre obra Pigmalió; de Bernard Shaw. En aquest cas no es tractaria de refinar verbalment el personatge, sinó, inversament; de tornar-lo al seu estat primari de limitació expressiva per evitar-li, d’aquesta manera, els trastorns d’inadaptació social originats: després del seu inapropiat accident.