Tornava al Liceu la producció de Monique Wagemakers al servei d’una òpera tan irresistible com el Rigoletto verdià. El triangle entre el duc, el bufó i la seva filla ocupa un lloc especial en la trajectòria de Verdi, entre altres coses, perquè fa de pont entre el llenguatge de joventut del compositor i un discurs més madur.
La proposta que fa el Liceu té, a priori, tots els números per funcionar: tres solistes solvents que podrien resoldre els papers principals, uns cossos estables preparats i una producció que, tot i que pot costar d’entendre, no molesta ni distreu i funciona bé. Ara, a l’hora de la pràctica no tot són flors i violes: potser aquest primer repartiment no és el més adequat per dur a terme una òpera com Rigoletto.
La producció de Wagemakers no ens descobreix res de nou sobre l’òpera. Estèticament és encertada i dona el protagonisme als cantants; cap element escenogràfic destaca per sobre dels solistes, cosa que agraeixo enormement. Al veure la plataforma hidràulica per primer cop i els vestuaris de Sandy Powell, molt lluny dels Rigolettos als que estem més acostumats, no vaig aconseguir entendre el què. A mesura que va avançant l’òpera, l’escenografia esdevé un actor secundari que no pretén ser res memorable ni apoteòsic, però que funciona bé pel seu minimalisme i senzillesa.
L’orquestra dirigida per Daniele Callegari i el cor titulars del teatre van estar molt bé. Una cosa que em va agradar, i molt, és que el mestre va intentar evitar les interrupcions després dels fragments més cèlebres, refrenant així aplaudiments innecessaris – que, a vegades, per molt que vulguin, no es poder evitar – i aconseguint una fluïdesa destacable. Malgrat això, sembla que el ‘’problema’’ recurrent de la sonoritat de l’orquestra ha tornat i és que, en molts moments, alguns de compromís, l’orquestra es menjava als solistes. No sabria dir si això és problema dels cantants i la seva projecció o és que realment l’orquestra té un volum excessiu.
Pel que fa al repartiment, Rigoletto, el bufó del Duc, ha estat servit pel baríton anglès Christopher Maltman. Va ser un Rigoletto convincent, encertat, que, malgrat alguns moments de poca projecció i d’algunes notes calades, se’n surt notablement. Tot i això, el duo del segon acte amb Gilda i l’ària Cortigiani, vil razza dannata han estat realment bons. Si bé és cert que va desafinar en moments rellevants com el quartet, Maltman va encarnar un bufó realment patètic i teatral. La Gilda d’Olga Peretyatko va tenir moments brillants com el segon acte i l’escena final, molt aconseguida, on va mostrar una gran classe i encant. He de dir, però, que al principi em va fer patir. Va començar fluixa, amb notes desafinades i uns aguts incòmodes i amb una projecció més aviat escassa. El seu ben intencionat Caro Nome va acabar sent infortunat. Malgrat això, quan les coses semblava que començaven a rutllar al principi del segon acte, Peretyatko va agafar força i ens va brindar una Gilda fantàstica. El que no va estar tan reeixit va ser el tenor francès Benjamin Bernheim que probablement va ser una de les decepcions de la nit. Malgrat tenir una veu interessant, aquesta sona cansada. Probablement, ara per ara, el Duc de Màntua no és un personatge idoni per Bernheim ja que les aptituds vocals que podria mostrar en altres personatges aquí no llueixen, ans el contrari. Bernheim se’n acaba sortint però no pas fàcilment; la dicció i la caracterització hi són, té una veu bonica i la projecció, tot i que podria ser millorable, és acceptable. Però en els moments en que ha d’ascendir, com el final de La donna è mobile, fa patir.
Complidors la resta de papers, amb més aviat poca presència, sobretot l’Sparafucile de Grigory Shkarupa que, tot i no tenir els greus que s’esperen del sicari, té una bona tècnica. La Maddalena de la mezzosoprano Rinat Shaham va millorar vocalment conforme avançava l’acte mantenint sempre la sensualitat atrevida del personatge. Bona feina també de Laura Vila com a Giovanna, Sara Bañeras fent de Contessa di Ceprano, Mattia Denti en la pell de Monterone, Stefano Palatchi com a Conte di Ceprano i Moisés Marín en el paper de Borsa.
Fotografia de David Ruano, cortesia del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.