Torna al Liceu l’òpera més cèlebre i una de les més vistes de la història: Madama Butterfly, de Puccini, en la producció del Gran Teatre del Liceu i la Royal Opera House Covent Garden, que va iniciar camí a Londres l’any 2003. Va disfrutar d’un gran èxit a la nostra ciutat els anys 2006 i 2013 i ara retorna amb un nou equip, encapçalat pel Mestre Giampaolo Bisanti en la direcció musical. Com a intèrprets principals compta amb la soprano armenia Lianna Haroutounian i la basca Ainoha Arteta, totes dues per primera vegada en el rol de Cio-Cio San, una geisha japonesa de quinze anys. La soprano italiana Maria Teresa Leva també debutarà el rol de Cio-Cio-San al Liceu, on cantarà per primera vegada, en substitució d’Ainhoa Arteta que ha hagut de cancel·lar les funcions del dia 13 i 16 de gener per una laringitis. La soprano basca debutarà, així, el rol de Madama Butterfly el proper 20 de gener.
L’altre protagonista, el seu amant i molt masclista Pinkerton, està interpretat pels tenors Jorge de León i Rame Lahaj. Bisanti dirigeix l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i Conxita Garcia, el Cor. La direcció escènica la signen Moshe Leiser i Patrice Caurier, i la reposició, Gilles Rico. S’estrena el 12 de gener i es podrà veure fins al 29 de gener (consulteu les dates)
Hem assistit a la presentació que ha esdevingut un col·loqui molt amè. Lianna Haroutounian ens ha confessat els seus sentiments en aquest debut doble, ja que no només ho fa en el rol protagonista sinó també al Liceu: “Em sento extremadament feliç, estic disfrutant de la ciutat, del teatre, de tot l’equip… Ja hem començat els assaigs i ens sentim bé junts. Pel que fa al personatge, és un rol molt bonic, molt clàssic, que es concentra molt en l’essencial que hem de transmetre… Sóc molt feliç per tot plegat i espero que ho disfruteu, també!”
Sobre Puccini: “La seva música és molt emocional, sensible i té molts colors diferents. Aquest és un drama molt fràgil i a la vegada, potent. Cio-Cio-San és forta però també molt naïf i pura, es parla de sensibilitat, fragilitat, esperança… I tot això ho hem de transmetre amb la veu! És molt difícil però ho fem amb tota honestedat i sensibilitat que tenim perquè la gent no se’n cansi. Són reptes difícils però plaents. I és la única manera de transmetre les emocions.” L’artista assegura que Puccini “és molt més difícil que d’altres autors, tant a nivell tècnic com emocionalment. Però adoro aquest paper com a cantant i com a dona, la música és molt emotiva i… m’embriaga! Però requereix molta concentració. Cada dia revisc la història com si fos el primer cop i he de contenir les llàgrimes!”
S’ha comentat que l’obra va ser un fracàs a la seva estrena, un fet que va ferir profundament el compositor ja que no va ser ni de bon tros espontani, sinó que va ser manegat pels polítics per ser un texte massa trencador. És, això si, un text mort dur: Pinkerton, oficial de la marina dels Estats Units, arriba a Nagasaki. Per vanitat i esperit d’aventura s’uneix en matrimoni amb a geisha Cio-cio-san, mot japonès que significa Senyora (San) Papallona (cio-cio), en anglès Butterfly, adquirint el dret de repudiar-la després de pocs mesos. Pinkerton torna als EUA abandonant la noia que està esperant un fill. Torna tres anys més tard casat amb una americana. Assabentat pel cònsol de l’existència d’un fill, ha resolt emportar-se’l i educar-lo a la manera occidental. En saber-ho, Cio-Cio-San decideix desaparèixer del món, en silenci, sense soroll. Després d’abraçar el seu fill, es clava un punyal al cor.
TOT EL SUPORT A LA PROTAGONISTA
Gianpaolo Bisanti confirma que “el rol de Cio-Cio San, una és molt particular perquè tota l’obra gira al voltant d’ella. Com a director d’orquestra, la meva feina consisteix en donar-li tot el suport possible perquè pugui desenvolupar el personatge. Requereix un suport constant per part dels professionals, perquè s’immersa en sentiments molt profunds.” A més, canta des del principi al final i això no passa normalment a les òperes. “La resta del repartiment són com planetes que giren al voltant del Sol, que és la protagonista. Quan els altres comencen a cantar, ella ja ha cantat tres àries! Per altra banda, crec que li hem de tornar tota la italianitat de Puccini i posar l’accent i el so allà on el va posar ell.”
Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, descriu l’espectacle com una producció elegant, clàssica, intel·ligent, estètica i amb grans reptes per als protagonistes: “Un dels reptes és moure’s dins del vestuari, gestionar els moviments també amb l’entorn escènic… Cada vegada requereix assaigs llargs i intensos, però val la pena.”
EN PINKERTON, DIFÍCIL D’ESTIMAR
El tenor Rame Lahaj està també molt satisfet de formar equip al Liceu: “Dono gràcies per convidar-me i per posar-m’ho fàcil, tant als companys com al Mestre Bisanti. El meu personatge, en Pinkerton, és difícil perquè sempre irrita tothom per bé que ho facis. Com puc aconseguir que el públic m’estimi? Però estic molt content, l’escenografia ens ho posa fàcil i encara més la cantant, ja que queda tot a les seves mans!”
Jorge de León ja se’l coneix: “En Pinkerton va ser un dels primers rols que vaig fer al Liceu. A mesura que vas madurant, li vas donant altres mirades. És un personatge dur, feréstec i el culpable del drama. Això provoca molta sensibilitat als intèrprets, que hem d’assumir que, tot i que actoralment és potent, és difícil d’estimar.” També remarca que “el tema de l’obra, la pederastia i el turisme sexual, ens ressona actualment.” En aquest sentit, Lahaj explica que “quan em van dir que el personatge havia de despullar una noia de 15 anys, que era l’edat de les meves nebodes, vaig pensar que seria difícil de fer i de gaudir. Però hem de fer el que està escrit!” I en Jorge afegeix: “Hi ha una història que s’ha d’explicar mal ens pesi. Cal separar-se dels sentiments, que és el contrari del que ve a fer el públic, que ha de plorar i sentir el drama. És molt emocionant quan ella parla amb el nen i diu que es vol suïcidar. El tenor ha de fer de dolent i posar-se una barrera perquè al públic li arribi la història.”
Liana confessa que emocionalment, aquesta és l’escena més difícil: “és quan s’adona que l’esperança ja no és possible, que la seva vida s’ha acabat i que s’ha de suicidar per donar al seu fill una vida millor. És molt difícil que no et surtin les llàgrimes! El fill per a ella és un àngel que ha baixat del cel. Per a la intèrpret és important que hi hagi un bebè a escena per posar-hi tots els sentiments!”
UN FINAL QUE ENCARA NO ESTÀ ESCRIT
Arribats aquí, el Mestre Giampaolo Bisanti explica que Puccini va escriure el final amb una nota diferent, un sol major que no té res a veure amb l’anterior: “Crec que té el significat del càstig que imposa a Pinkerton i a tots els homes que són com ell. Ella mor, però Puccini probablement va pensar que algun dia algú escriuria la continuació per castigar Pinkerton. I potser algú ho entendrà i farà un nou capítol algun dia. Es podria dir: Madama Butterfly II: The Revenge. Segur que algú el posarà al seu lloc!”