La Sala Atrium, reconeguda als Premis de la Crítica amb el Premi a la Sala “per introduir una decidida perspectiva de gènere a una programació que aposta per donar suport a creadores i a companyies joves” ha presentat aquest matí en roda de premsa Khâlid. L’heroi cosmològic, un espectacle de la jove dramaturga, directora i compositora Helena Gràcia, que interpreten Aina Balash i Adriana de Montserrat, dues actrius també joves.
El procés de creació va néixer fa 3 anys a l’Escola d’Art Superior Dramàtic Eòlia com el treball de final de carrera de l’Helena. Un cop acabat, es va poder veure 4 dies a Plataforma I+D, el teatre de l’Escola. Patrícia Mendoza, directora artística de la Sala Atrium, ho va anar veure i ens ha dit: “No podia ser que un procés de tres anys, que ha donat un fruit tan potent i poètic i amb un equip femení, es quedés en un treball de fi de curs!” Va parlar amb elles, les va voler donar suport i les ha programat del 3 al 14 d’abril.
L’ARGUMENT
Per entendre l’argument, cal anar als orígens. Ara fa uns tres anys, l’Helena va veure per youtube una escena colpidora de la Guerra de Síria: un grup de gent cavava per desenterrar un nen que va quedar enterrat a causa d’una bomba. Afortunadament el van treure inflat i ple de pols però viu, encara que en estat de shock. “Em va shockar també a mi. El primer que em va venir al cap va ser el pensament de com seria la seva vida futura. Com es pot oblidar una cosa així?”, explica. Necessitava parlar-ne i es va posar a escriure: “Volia transmetre els horrors de la Guerra però em va semblar que no era honest. Jo era aquí, tranquil·lament escrivint, mentre allà ho vivien. I vaig decidir explicar-ho a través de personatges imaginaris i convertir-ho en la història d’una nena que lluita per salvar la seva innocència.”
L’autora tradueix, doncs, l’horror de la Guerra a la manera en què un infant ho pot processar i en surt un conte, profundament poètic, protagonitzat per una nena de cinc anys, la Khâlid, que “voldria ser astronauta perquè pensa que el que cau del cel és la Lluna que està enfadada, encara que creu que els que fan mal són astronautes, que venen d’altres mons. Però les dones no poden ser astronautes…” Hi ha, doncs també una visió femenina. Expliquen que van fer un treball per recordar què pensaven del gènere quan eren petites i si fa o fa, en algun moment a les tres els hagués agradat ser nen. “Recordo que volia ser nen perquè podria fer més coses. I perquè no volia ni parir ni portat vestits color rosa. M’agradava jugar amb l’Action Man”, confessa l’autora.
L’obra està protagonitzada per les dues actrius, que són com dues Khâlid, una més racional i l’altra més fantasiosa, i que enfronten les dues visions. “No surt Síria, no hi ha mort ni violència, però és una reflexió constant des la visió d’un infant que no veu lògic el que passa al seu voltant i ho trasllada en el seu mon màgic. “ L’escenografia hi juga a favor, perquè tota la sala és plena de sorra i emula una cendra. Tot passa a l’imaginari de la nena. “És un conte amb escenari i un joc de llums, que ens ha fet la Conchita Pons i que hi juga un paper molt important.”
LA CREACIÓ I MUNTATGE
L’Adriana explica que al principi van buscar el personatge des d’una visió infantil, també imitant els petits amb el cos i la veu. “Però a mesura que ho treballàvem vam veure que no era necessari. Quedava com una paròdia i no colpia tant.” Al que l’Aina afegeix: “El text està tan ben escrit, que no necessites res. Ho recreem i la llum ens ajuda. Tota l’estona és un enfrontament entre lo racional i l’emocional, com aquells pensaments que van i venen al cap una criatura. Quan ets petit et sents el més gran!”
Asseguren que és molt difícil imitar un infant quan no ho ets, pel que “hem optat per disfrutar de la metàfora, de l’espai i de ser astronautes, tot i que una segueix més aquest rotllo i l’altra toca de peus a terra. Tota l’estructura està feta a través de records sense ordre, però que lligues d’on venen. El públic entén la metàfora.” Les Khâlid van rebent bufetades de realitat però de seguida s’amaguen. Hi ha un fons de realitat que elles transformen. La mirada de la nena fa qüestionar l’absurd de l’ésser humà: “per a elles, l’exili és anar d’excursió!”, diuen.
Conforme va avançant, ens adonem que la Khâlid lluita per no veure la realitat que l’envolta mantenint la seva innocència. “És una lluita constant entre la realitat i la fantasia”, diu l’Adriana. Hi ha també música en directe, composada i interpretada per la mateixa Helena Gràcia: ” La música és mig improvisada, perquè l’energia del públic i la nostra és diferent cada dia i ho faig segons com estic. ” La interpreta amb un teclat electrònic.
Khâlid és nom de nen i vol dir “etern”. Us reproduïm unes paraules de l’autora, al programa de ma:
“Khâlid és el nom que li van posar abans de néixer, poc abans de saber que seria una nena. Les nenes no poden anar a la lluna, les nenes no poen ser astronautes… Una nau estratosfèrica es disposa a allunyar-se de la terra. És un coet d’última generació capaç de transportar-te direcció a la lluna, allà on s’acaba el temps i tot és possible. Allà on pots volar.”
Helena Gràcia