Aquest març, Francesc Cuéllar i Bàrbara Mestanza estrenen a la Sala Atrium el seu nou espectacle de creació Lacrimosa. Ells mateixos ens han enviat un article sobre l’espectacle, com a presentació.

SOBRE LACRIMOSA
Aquesta peça és la primera part del díptic dedicat al fracàs. Per parlar de fracàs hem de definir o investigar sobre el concepte d’èxit. I per parlar de l’èxit hem de, inevitablement, parlar de Capitalisme.

Amb l’utilitarisme arrelat als cossos, hi ha una generació atrapada entre dos temps. Els anomenats millennials van néixer bressolats en promeses de progrés i abundància. I aviat es van veure truncades per una greu crisi econòmica que va convertir aquesta generació, segons diversos estudis: en la generació del FRACAS.

Els que van venir abans aconseguiran encara acomodar-se; els que vénen darrere ja van néixer a la intempèrie de la post-crisi, van néixer com els Punks dels 70; en un “no-future” que els ha deixat anar per reinventar el món a la seva manera: agafar sense preguntar o bé cremar-ho tot i punt. Però mentrestant, la nostra generació es troba en una paràlisi constant; en uns llimbs entre el que se’ns va prometre i la revolució absoluta. Aquesta peça parla d’aquesta paràlisi pandèmica i els múltiples intents per sortir-ne i assolir, algun dia: una cosa semblant al que ens van deixar somiar de petites.

Així doncs, aquesta obra sorgirà del res més absolut, el buit d’una generació i es realitzarà exactament amb això: RES. Parlarem de precarietat sense maquillatges ni adorns. Evidenciant la precarietat en la forma d’aquesta peça que vol retratar l’ansietat d’una generació limbe; una ansietat que es veu més alimentada quan ets artista. Quan la idea de ser artista, i artista d’èxit sobretot, traça uns camins molt llunyans als nostres camins. Fins i tot molt llunyans a les nostres possibilitats de redireccionar aquest camí. Vet aquí què és l’èxit? Ho vull? Ho necessito? Potser si poguéssim redefinir aquests horitzons del que és l’èxit o la glòria; la sensació constant i inextirpable de fracàs passaria a la història més ràpidament que un calfred. Desapareixeria.

LACRIMOSA permet ser còmplice de dues històries fràgils sobre dues realitats qualsevol que el fracàs ha acabat consumint. Dos relats explicats en un espai serè, tranquil, senzill, fosc, cabal i lúcid; un espai que també és el de les joves més enllà de la música a tot volum; els estrobs a tot gas i la cultura trash com a bandera. També som l’Altre. També som l’Altre.

Francesc Cuéllar (direcció)