La Sala Atrium estrena ‘RAMON’ un text sobre la vida i la pèrdua de la infantesa… als 40 anys!

11.05.2019

Author

Aquest divendres 8 de novembre s’estrena a la Sala Atrium una obra que porta un nom emblemàtic, que avui, malauradament, ja no se sol posar als nounats: RAMON. És un monòleg escrit per Mar Monegal expressament per al seu intèrpret, Francesc Ferrer. Aquest dimarts ens l’han presentat als mitjans amb la presència de Patrícia Mendoza, directora artística de la sala. Es podrà veure fins l’1 de desembre.

El protagonista és en Ramon que, ja en plena dècada dels 40 anys, ens explica que la vida li ha fet adonar-se que ja no és jove, que els seus pares són grans, que passen coses i que toca moure fitxa. A més, acaba de perdre una relació sentimental perquè la seva parella, no volia perdre el temps amb algñu que no stava preparat per ser pare. Ell voldria ser l’etern adolescent, no tenir responsabilitats, mantenir la llibertat… Però ja no pot aturar el temps i per no desconnectar dels seus sentiments i desitjos íntims, treu fora les seves pors tocant la guitarra.  Francesc Ferrer puntualitza que “no és un monòleg tal com l’entenem perquè faig diversos personatges.”

L’ARGUMENT
En Ramon és actor i vivia al carrer Torrent de l’Olla. Però ha de tornar a casa dels pares a causa de la separació. I all`pa es troba amb què la seva mare passa un moment en què va perdent coses. I les perd perquè perd la memòria.  “L’obra tracta molts temes socials, perquè paradoxalment en tornar a casa, anem veient com en Ramon creix, com madura, com evoluciona i com es fa gran. L’espectacle té molts salts temporals que ens ajuden a veure l’evolució del personatge”, explica Mar Monegal.

La pèrdua i la memòria són dos denominadors comuns de l’espectacle. RAMON explora la idea de pèrdua en totes les formes: la pèrdua de temps, de la identitat, la pèrdua de la parella, la pèrdua d’allò que no ha triat i, notablement, la pèrdua de memòria a partir de la seva mare, malalta d’Alzheimer. Però així com la mare perd la memòria, en Ramon s’hi aferra. La memòria és l’única cosa que li queda per fugir del present i refugiar-se en un passat on tot era possible. És el que li permet reconnectar amb qui era i amb qui volia ser. “Malgrat ‘les pèrdues’, és un espectacle molt dinàmic, en com ho interpreta, el llenguatge escènic, la posada en escena… És ple de imaginació!”, puntualitza la Patrícia.

L’escenografia ajuda molt a explicar la història. L’acció se situa en un espai d’un blanc profund, que primer no detectem o no raonem perquè hi veiem una habitació realista plena de records de la infantesa. Però amb la malaltia de la mare tot canvia. Desapareixen els objectes i l’espai s’anirà transformant significativament fins acabar buit, desconstruït, sense records, sense memòria: un espai en blanc on les projeccions prendran especial importància. “Blanc, com la memòria de la mare”, diu en Francesc.

ELS ORÍGENS
La Mar i el Francesc es van conèixer a l’Escola Eòlia de la qual avui, tots dos en són professors. L’any 2012 la Mar es va estrenar com autora i directora amb l’obra Oxígen, a la qual en Francesc hi participava. Tots dos en guarden molt bon record i des de llavors pensaven en tornar a fer alguna cosa junts. Ara s’han tornat a trobar: “Jo volia celebrar el meu 25è espectacle com a professional i volia fer-ho d’una manera íntima, diferent, em feia il·lusió fer un monòleg…  I vaig anar a buscar la Mar!”, explica. I continua: “Segurament, sense ser-ne conscient volia explicar-me, implicar-me en un espectacle per vehicular tota una sèrie de pensaments, de sentiments, de sensacions i utilitzar la meva eina d’intèrpret per comprometre’m en com explicar una història”

La Mar, per la seva banda, admet que “Jo, amb el record d’Oxígen, pensava que hauriem de tornar a fer alguna cosa junts.  I ha anat bé que m’ho demanés perquè, per a mi escriure RAMÓN ha estat un regal en forma de monòleg per a un amic que buscava un repte interpretatiu en un moment en què necessitava tornar a reconnectar amb la professió. Un monòleg fet a mida i de manera artesana expressament per a ell.’

Explica que l’obra està farcida de metàfores i homenatges: “En Francesc viu amb la seva mare. I jo tenia un tiet que es deia Ramon i a qui, de petita, admirava molt i escotava com tocava la guitarra. Va morir jove d’una mort sobtada que va deixar la família en un gran desconcert. També ho dedico a les mares, a la meva, a la del meu tiet, a la d’en Francesc. La paraula RaM Món també podria venir del RAM indu i del món… Bé, però volíem parlar de la vida, dels canvis als 40 anys, de la pèrdua de la infantesa, de coses que ens afecten!”

El mateix Francesc Ferrer ha estat l’encarregat de compondre i interpretar en directe part de la banda sonora de l’espectacle on la música és un altre element essencial, temes musicals que ens evocaran els anys 90.

Author