En l’any del centenari del seu naixement, 2024, la Sala Atrium homenatja al poeta i periodista Vicent Andrés Estellés; considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània; i recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l’actualitat. “Fer reviure els seus versos en l’actualitat hauria de ser no només viable sinó necessari: perquè a través d’ells tindríem unes lents des d’on comprendre millor el present i imaginar un futur possible.”
Què és CORAL ROMPUT?
Popularitzat gràcies a la versió discogràfica d’Ovidi Montllor, el Coral Romput és un poema llarguíssim, dividit en 3 parts; on la constant és la veu en primera persona a través de la qual el poeta evoca el dolor: provocat per la mort de la seva filleta durant 1.261 versos alexandrins. Apareix publicat per primera vegada l’any 1971, malgrat fou escrit el 1957.
En aquest deliri dolorós, Vicent Andrés Estellés utilitza una escriptura que desborda, excessiva, que retorna obsessivament: una vegada i una altra als mateixos temes, als mateixos records, a les mateixes pors… i és a través d’aquesta espiral que anem desgranant la “petita pàtria” del poeta. Una amable, una trista, una petita pàtria que en el fons és: tot allò que conforma la identitat de qui l’escriu, tots aquells elements, simbòlics o reals, que conformen el “ser”, l’individu.
D’aquesta manera, Coral Romput és un dels exemples més evidents en llengua catalana que allò íntim és polític. Així, la circumstància immediata del poeta esdevé una explosió simbòlica i verbal capaç de dibuixar els límits i essències: d’un país per
tal d’invocar-lo i reinventar-lo en el mateix instant de l’escriptura o, el que és el mateix: en l’acció de la lectura.
Aquí rau la teatralitat del poema que, intencionadament, llegim com a poema dramàtic. Des del seu senzill escriptori on treballa, el poeta es transforma en un perfecte antiheroi, obligat per les circumstàncies: a emprendre un viatge, una mena
de roadtrip a través de l’escriptura per tots aquells indrets, reals o evocats; que conformen l’espai i el temps on hagués viscut la seva filleta. Un roadtrip que, en consonància amb la seva essència tràgica, només pot acabar amb la pròpia mor; amb l’escriptori que es transforma en la pròpia tomba als peus del nínxol.
Com?
La present proposta pren forma de monòleg dramàtic. En un escenari buit, només habitat per un escriptori, Marina, -un possible Alter Ego d’Estellés-; reviu l’instant del poeta en el seu impuls d’escriure. Sense agafar mai bolígraf ni paper, Marina emprèn aquesta roadmovie per la pàtria evocada; la que només existeix a través de l’escriptura del poeta. L’únic vehicle pels camins i carreteres imaginades és l’escriptori.
La pàtria imaginada, l’única possible, es construeix escènicament de la mateixa manera com Estellés ho fa literàriament: a través de metàfores escèniques que brollen “màgicament” d’aquest escriptori. A vegades prenen forma d’objecte, d’imatge, de so o de música. Altres vegades és la veu pronunciada nua o el cos físic compromès allò que esdevé poesia.
En el fons, però, estem parlant de donar espai a la paraula del poeta. I això només es pot fer a través d’un exercici interpretatiu de gran virtuositat a l’abast de molt pocs intèrprets. Marina Alegre és una de les actrius valencianes amb més projecció de la
seva generació i aquest treball ho demostra: posant-se a l’humil servei dels versos del poeta.
Per què tornar ara al CORAL ROMPUT?
Allò íntim és profundament polític i allò local és terriblement universal. Si això és cert, i ho és, el Coral Romput seria capaç d’esdevenir un clàssic, i com a clàssic: tindria la capacitat de transcendir la seva pròpia època, la seva pròpia circumstància. Seria capaç de sobreviure als signes dels temps, seria capaç de comunicar en moments i llocs aparentment distants a: la València dels anys 50.
El Coral Romput ha “sobreviscut” en la memòria dels Països Catalans gràcies als llibres (com d’importants són els: Llibres que ens fan Lliures); i a la resistència oral, en multitud de recitals i concerts on els versos d’Estellés i del Coral; s’han proclamat com a signe d’identitat i resistència memorialística.
En l’any del centenari del seu naixement, 2024, portem-lo més enllà, elevem-lo a la categoria de clàssic; contrastem-lo amb la contemporaneïtat, de la mateixa manera que fem amb Shakespeare o amb Lorca. Fuster digué “Feia segles que, al País Valencià: no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent”. Si és així, si Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March, fer reviure els seus versos en l’actualitat: hauria de ser no només viable sinó necessari, perquè a través¡ d’ells tindríem unes lents: des d’on comprendre millor el present i imaginar un futur possible.
Marina Alegre i Marc Chornet havien coincidit fent Lorca; rellegint-lo escènicament per tal de divulgar-lo als 85 anys del seu assassinat. Que no se’n perdés la memòria. Aquest és el mateix impuls que inspira aquest projecte. Utilitzar l’escenari com a Eina de Construcció Massiva. Per això portar Estellés al territori dramàtic esdevé una via de comunicació íntima, emocional amb el públic jove. Per això aquest “monòleg” està interpretat per una noia jove, d’aparença fràgil. Deixem que Marina sigui Estellés. Deixem que els versos del Coral Romput ressonin en les generacions joves, d’ara i del futur. No es tracta de salvar-ne la memòria, es tracta que sigui més viu que mai.
Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, l’Horta, 1924 – València, 1993).
Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com: el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l’actualitat. Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l’Obra Completa, Les pedres de l’àmfora; que va rebre els premis Lletra d’Or (1974) i Crítica Serra d’Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Durant aquella època, alhora que rep els màxims guardons literaris de l’àmbit lingüístic catal: es veu perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme
i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Autor: Vicent Andrés Estellés
Direcció escènica: Marc Chornet Artells
Interpretació: Marina Alegre Silva
Banda Sonora: Gerard Marsal Norte
Un projecte escènic de Marina Alegre Silva i Marc Chornet Artells