Mai de la vida m’hauria imaginat que existiria De quan somiava. Fa uns deu anys, vaig escriure un text a raig. Volia practicar sobre l’escriptura automàtica. I allà es va quedar. A l’ordinador de casa. Com tantes altres coses. En Raimon Molins, amic i ànima de la Sala Atrium; em va dir que em deixava el teatre uns dies com a laboratori per fer el que volgués fer. Aleshores vaig trucar a quatre actrius, la Màrcia Cisteró, la Berta Giraut, la Fiona Rycroft i la Sara Espígul. Els vaig dir que si s’apuntaven a l’aventura d’aquella provatura. Van dir que sí. Vaig compartir aquell material inicial amb elles i vam parlar molt de la vida i especialment de desamors; frustracions, somnis i pors. Fruit d’aquells dies de converses en va sorgir un text completament nou trufat de cançons d’Eurovisión i d’altres per l’estil. El vaig titular De quan somiava. Primera sorpresa: va agradar. Segona sorpresa: la vam fer a l’Espai Lliure sota el que aleshores s’anomenava Aixopluc. Allà s’hi van afegir la Tilda Espluga i la Mireia Piferrer fent algunes funcions. Tercera sorpresa: va agradar tant que en va sorgir una gira. I semblava que la cosa s’havia d’acabar allà.

Doncs, no… vuit anys després fruit dels atzars de la vida hi tornem. Tornem a la sala que ho va originar, que ho va fer possible. Resulta que som les mateixes i no som les mateixes. Dalt de l’escenari hi ha la Màrcia, la Berta, la Fiona i la Mireia. Aquell text ara, passat el temps, ressona diferent d’allò que érem. D’allò que sentíem. Dels anhels que teníem, de la societat que els va generar. Ens hem fet grans. Ara, amb el desajustament propi dels anys viscuts tenim un llaminer: “De quan somiava que somiava De quan somiava”. I tot es dispara agafant altres matisos, altres colors. Segurament hem après una mica més de què va la vida i de què va el teatre que volem fer. I això ens porta a voler mossegar amb més ganes la poma de l’escenari. A fruir-lo i fer-lo fruir més i millor. Ens porta a voler jugar al límit de les emocions de la seva protagonista. De la seva bogeria. Dels seus contrastos. Del voler riure i del voler cantar. De la profunditat de la foscor dels seus pensaments i de la frivolitat espontània de la seva innocència i matusseria. Citem a Copi i a Remedios Amaya en dècimes de segon, i tot té sentit. És un text aparentment senzill però no ho és, us ho asseguro: conté força complexitat en l’escriptura ja que està ple d’històries que amaguen històries; juga amb molts referents i gèneres literaris, passa per infinitat de registres i teatralitats amb subgènere propi. Per això us puc afirmar que elles quatre son extraordinàries. Hi van “a mort”. Als assajos ho donen tot i més. M’estimulen per aprofundir i afegir coses noves si convé. No es reserven res de res per amagar. Són imprudents en el bon sentit de la paraula, impúdiques, precises com cirurgianes quan cal. Em cau la baba veient-les transitar per cada moment de l’espectacle. És tot un “xute”. Us esperono a fer aquest viatge sense prejudicis, com han fet les quatre actrius. Entenent el personatge des de la seva fragilitat i les seves contradiccions perquè… que aixequi la mà qui no s’ha enamorat mai malament algun dia. I qui en conseqüència no s’ha desanamorat encara pitjor… que aixequi la mà qui mai un dia una cançó “xorres” li parlava de les seves emocions més trash… sort de les cançons… sort d’Eurovisión, doncs, perquè gràcies a la Karina tots sabem que.. solo al final del camino, las cosas claras verás, la razón de vivir y el porqué de mil cosas más…

…qui sap si d’aquí deu anys ens hi tornem a posar…