El reconegut coreògraf de La Garriga Rafael Bonachela, un català universal que porta 10 anys dirigint la Sidney Dance Company, participa enguany al Festival Grec amb el seu últim espectacle ab [intra], una creació que parteix de les improvisacions i emocions dels 16 ballarins. S’instal·len al Mercat de les Flors, a la Sala MAC, “perquè en Rafa treballa amb els llums i el so d’una manera especial. A més, l’escenografia és volgudament minimalista i allà s’apreciarà tot millor que a l’Amfiteatre”, ha dit Cesc Casadesús, director del Grec, que el coneix molt bé perquè ell mateix el va portar al Mercat de les Flors quan n’era director. La mala notícia -però ja ens hi anem acostumant…- és que faran una curta estada de 3 dies (del 2 al 4 de juliol). En aquests moments estan en plena gira europea -abans de venir a Barcelona han passat per Finlàndia, Àustria i Polònia-, aprofitant que havien de venir al Grec: “Hem fet canvis en les dates. Nosaltres, en aquesta època no podem sortir gaire, perquè a Sidney és hivern i és quan tenim feina!”, ha explicat Bonachela aquest matí, a la presentació de l’espectacle. Doncs, abans de continuar, si podeu, premeu aquí. Les entrades volen!
ab [intra] –que vol dir ‘des de dins’– és una peça diferent del repertori que normalment acompanya el coreògraf i la companyia. “És el primer espectacle que fem d’una peça sencera en els últims cinc anys! I jo, personalment, no n’havia fet mai una tan llarga (dura 70 min). Però -i es dirigeix a Casadesús– fa 2 o 3 anys em vas dir que dirigiries el Focus cap a Austràlia, i hem volgut venir aquí amb una cosa especial. A més, coincidim en què celebrem el 50è aniversari de la companyia, una gran efemèride per a una companyia de dansa!”, ha destacat. És a dir que veurem un espectacle que s’ha cuinat lentament i entre tots, que serà una celebració per a la companyia i que el coreògraf ha escollit per “portar-la a casa.”
LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESPECTACLE
La dansa, a Sydney, generalment és un esclat de fisicalitat. Però “hem volgut portar una proposta més interior, més íntima. Jo descriuria el meu treball com a físic, però en aquesta peça hi ha una intensitat emocional que destaca per damunt de tot. Els ballarins són diferents, n’hi ha de diversos països -en tinc un de Sitges!- i també n’hi ha que porten 8 anys a la companyia i d’altres que només en porten 6 mesos.” Pel que fa al procés: “Vam començar amb un procés de improvisacions obertes, amb la premissa que després els ballarins explicarien què havien sentit mentre les feien. I les seves respostes van ser les llavors de l’espectacle! Així, el que va impulsar a fer créixer la peça fins la forma que veureu, va ser una cosa especial sortida dels sentiments dels ballarins, que vam convertir en espectacle.” Assegura que: “Mai havíem creat d’aquesta manera! Vam tenir el temps i el privilegi de jugar fins aconseguir una proposta molt diferent. De tota manera és el que m’agrada. No vull donar pautes al públic amb la meva dansa. No tinc un missatge a donar, prefereixo transmetre emocions. ”
Bonachela ha volgut fer servir musica contemporània electrònica però també la música de to més clàssic. Duran els assaigs, s’han acompanyat d’una peça “que té molta força” però a l’obra n’hi haurà una altra, una inèdita electrònica, que va encarregar expressament al compositor Nick Wales, demanant-li que hi combinés moviments de Klätbütne, de Pëteris Vasks, una peça clàssica de corda. “No faig servir la música definitiva a les peces, fins que no tenim molt clar el moviment.” I apunta: “Jo volia el més mínim, però al final hi ha moltes coses! Tot i que hem aconseguit que no es noti, que tot rutlli a l’uníson.”
LA TRAJECTÒRIA DE RAFAEL BONCHELA
Rafael Bonachela tenia només 17 anys quan va entrar a formar part de la companyia Lanònima Imperial, de la que va formar part durant un any. Però es volia preparar a fons i va marxar a Anglaterra a formar-se al London Studio Center Dance College, on va accedir gràcies a una beca. Uns anys més tard va entrar a formar part de la companyia de dansa mes antiga d’Anglaterra i una de les més prestigioses: la Rambert Dance Company. Va passar a ser-ne coreògraf associat i ja va deixar de ballar, per posar tota la seva energia en la coreografia. L’any 2006 va crear la seva pròpia companyia: Bonachela Dance Company.
I després de 20 anys, la vida el va portar a Sydney. “Em van convidar com a coreògraf independent. Quan vaig arribar no estaven en el seu millor moment, el director havia mort d’accident i em van dir que buscaven un director. Primer vaig pensar que no anava per a mi, que jo portava 20 anys a Anglaterra i tenia companyia pròpia.” Però l’oferta era temptadora: ” Hi havia possibilitat de potenciar el recolzament per part de les institucions… El més difícil va ser acceptar l’entrevista, però una vegada els vaig dir que si, ja volia que m’agafessin! La Sydney Dance Company era una companyia perfecta per a mi, perquè solien encarregar treballs a altres coreògrafs. I n’hem fet una companyia de creació pròpia contemporània. Només hi ha dues peces al repertori que ja existien. La resta són creacions de diferents coreògrafs, sobretot australians. I vaig anar coneixent a fons l’escena australiana.”
Ens ha explicat que estan molt feliços perquè la seu de la companyia és en un espai privilegiat, a la badia, enfront l’òpera de Sydney i sobre el mar. “Hem estat 50 anys per aconseguir el suport del govern i dels mecenatges i poder reformar l’edifici. Ara tenim quatre estudis i una escola de dansa que ja he creat jo, amb gent de 18 anys pre-professional. A Austràlia, la dansa té molta fisicalitat i atrau molt els joves, però el país és molt gran i hi ha poques escoles. Faltava que arribés una oportunitat i ja ha arribat. Ara farem un altre estudi i ja en tindrem 5. Serà un Estudi Teatre.” Ha matisat que “mai acceptaríem ajuts de gent amb la que no estiguem en sintonia o pensin de determinades maneres.”
Li hem preguntat si s’enyorava o havia previst la possibilitat de tornar a Catalunya: “Bé, ara, allà a Sydney, sobre el mar, em recordo de Barcelona! Ara estic bé, sóc feliç, faig la feina que m’agrada, estem ben instal·lats, tinc la meva parella allà… Però no se sap mai on acabaràs…” També hem parlat de la reivindicació que es fa ara a Austràlia envers els aborigens: “Fa 10 anys que el govern en fa apologia i ha estat un pas endavant molt important. Nosaltres, cada vegada que estrenem, convidem un aborigen a que doni la benvinguda a nivell local. I tenim una ballarina aborigen al cos de ball!”