A partir del 22 de març, La Villarroel acull la història de tres Dones de Ràdio, Són la Rosa, de cinquanta-cinc anys, que lidera un programa de ràdio de màxima audiència; i  és una dona irònica i amb caràcter. L’Àgata, que ronda els quaranta, treballa d’infermera en un hospital, és discreta i sensible. La Carol, que encara no ha fet els trenta, no està gaire centrada professionalment, i és directa i desinhibida.

Tres vides que no tenen res en comú, fins al dia que cadascuna d’elles es troba… un bony al pit. Les tres vides faran un gir de 180 graus. Tres grans actrius del nostre país: l’Àngels Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, es posen a la pell d’aquestes tres dones: per explicar-nos amb tendresa, amb sensibilitat, però també amb molt sentit de l’humor: la seva vivència a partir de l’aparició de la malaltia.

Autoria: Cristina Clemente
Direcció: Sergi Belbel
Veus en off:Anna Carreño, Jordi Boixaderas, Marta Codina, Laura Fité, Andrés Herrera, Gemma Martínez, Montse Rodríguez i Núria Sanmartí

Escenografia: Max Glaenzel
Vestuari i caracterització: Núria Llunell

Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals

Distribució: Bitò
És una producció de Bitò

Tres històries colpidores. Tres dones que s’enfronten a l’adversitat.

La Rosa, de cinquanta-cinc anys, lidera un programa de ràdio de màxima audiència, és una dona irònica i amb caràcter. L’Àgata, que ronda els quaranta, treballa d’infermera en un hospital, és discreta i sensible. La Carol, que encara no ha fet els trenta, no està gaire centrada professionalment, i és directa i desinhibida.
Tres vides que no tenen res en comú, fins al dia que cadascuna d’elles es troba… un bony al pit. Les tres vides faran un gir de 180 graus. Tres grans actrius del nostre país: l’Àngels Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, es posen a la pell d’aquestes tres dones per explicar-nos amb tendresa, amb sensibilitat, però també amb molt sentit de l’humor, la seva vivència a partir de l’aparició de la malaltia.

Cristina Clemente, autora de la peça: ha explicat l’historia personal que li va servir d’inspiració a l’hora de començar a preparar el text: “el vaig escriure arrel de coincidir amb una mare d’una nena amb la que jugava la meva filla a bàsquet. Després de tota una temporada d’anar als partits, i estar tot el dia xerrant i rient em va explicar que: estava lluitant contra un càncer. Quan li vaig preguntar perquè no m’ho havia dit abans;  em va respondre que creia si m’ho hagués dit no haguéssim rigut tant. A partir d’aquesta anècdota vaig fer un tuit demanant conèixer dones que haguessin superat un càncer de mama; i a partir d’aquí em vaig reunir amb cinc dones i vam estar hores xerrant en una conversa que: va ser pura vida, plena de riures i plors.”

Tot i inspirar-se en històries reals, Clemente ha volgut deixar clar que el que ha escrit és una història de ficció: “pel que fa als personatges els tres son un compendi dels seus testimonis. Jo he anat agafant anècdotes de totes elles i el que m’agrada és que quan elles han vist la funció: s’han vist reflectides en els tres personatges. I això és perquè les actrius fan una feina des d’una veritat absoluta.”
També s’ha mostrat agraïda a Sergi Belbel pel seu acompanyament durant tot el procés: “Per la meva part em sento valenta d’haver escrit aquest text i molt contenta del resultat. És un text molt delicat i per sort quan va aparèixer el Sergi el va cuidar com si fos seu.”

Sergi Belbel, director de l’obra, ha iniciat la seva intervenció fent un elogi de Cristina Clemente, a qui l’uneix una: extensa relació tant personal com professional: “A vegades et trobes amb persones com la Cristina que té unes capacitats i unes habilitats que penses: quina ràbia que no visquem en un país més gran i amb més diners perquè ella optaria a tot. Per a mi avui és un dia molt especial, perquè després de vint anys de relació és la 1a. vegada que dirigeixo un text seu. Ens vam conèixer quan ella era alumna meva i després va fer les pràctiques amb mi. Allà ja es va establir una relació d’amistat. Després hem treballat junts moltes vegades escrivint guions de tele, ella m’ha fet ajudanties de direcció, etc., però fins avui no havia dirigit un text seu.”

Posteriorment ha explicat com ha estat la seva participació en la producció; en la que s’hi va veure involucrat des dels seus inicis: “Aquest text me’l fa arribar la Cristina des de molt al principi, quan només tenia unes vint pàgines, i vaig poder participar de la gènesi del text. I quan hi va haver una oportunitat que jo el dirigís m’hi vaig llançar, vam aconseguir la complicitat de Bitò; i més tard va sorgir la possibilitat de fer-lo a La Villarroel i no ho vam dubtar: ja que crèiem que hi encaixa molt bé, ja que hem creat un espai a quatre bandes. I finalment vam aconseguir tenir aquestes tres grans actrius, que per a mi son un elenc perfecte.

Àngels Gonyalons ha començat explicant el que suposa per a ella aquesta espectacle: “Per a mi, aquesta funció és especial perquè barreja tendresa i comèdia. Hi ha molt sentit de l’humor però sense perdre’s el respecte, el públic a vegades s’està petant de riure: mentre a la vegada té un nus a la gola. La gent que ens ve a veure ens diu: ‘Ens feia una mica de por, però ara que ha acabat us volem agrair el que feu’.”

Tot seguit, l’actriu s’ha desfet en elogis a tota la gent que forma part de la producció:“Pel que fa a l’equip la paraula és complicitat, que a vegades no es dona tan fàcilment; però aquí sí que l’hem trobat. És meravellós trobar-se amb les companyes. La Cristina Clemente és una persona compromesa i genuïna; i el Sergi Belbel ha fet que això sigui possible gràcies a la seva sàvia batuta. La veritat és que fan un tàndem fantàstic amb la Cristina. També vull agrair a les dones que han estat testimonis, que han inspirat a la Cristina a escriure el text; i que també ens han ajudat a nosaltres a construir els nostres personatges. A Bitò, de qui sempre dic que primer estimen el teatre i després són productors. I això es nota molt, i també a la Tania Brenlle, a qui reconec com: una de les millors programadores de Barcelona. Ha aconseguit crear, a La Villarroel, un codi comú, una parròquia admirable. La gent està sempre molt atenta al que es fa a La Villarroel.”

Pel que fa al seu personatge, Gonyalons l’ha definit com una dona d’èxit; a qui el diagnòstic l’agafa amb el peu canviat: “Jo soc la Rosa Cardona, un personatge a la que li va tot bé: la professió, la família… I el primer que li passa quan rep el diagnòstic és la negació, no pot ser ella qui tingui això. Ella és una persona que estima i és estimada, i té una autoestima molt alta, però ha d’encaixar aquest cop: i aprèn d’aquestes altres dues dones que, potser per classisme, d’entrada no s’hi hagués vinculat.”

Sara Espígul, qui ja havia treballat anteriorment a La Villarroel en produccions com Rita, de Marta Buchaca; o Pretty, de Neil LaBute, ra reforçat la idea de treball en comú, de fer pinya per explicar aquesta història: que parla d’un tema tan punyent: “Per mi, aquest equip és un regal. Des del principi ens hem entès molt bé i s’ha creat una tribu, una xarxa preciosa per explicar aquesta història; i crec que era fonamental que fos així”
Pel que fa al seu personatge, l’Àgata, l’actriu l’ha definit com:“una persona a priori molt tímida, que treballa de sanitària a l’Hospital del Mar; i a la que quan rep la notícia, rep evidentment un cop molt dur però agafa força i es transforma; comença a fer divulgació i a ajudar les seves companyes. És una dona que troba la manera de tirar endavant i ajudar les altres.”

Sara Diego és la més jove de tot l’equip i s’ha mostrat molt satisfeta de participar en la producció: “Estic molt feliç. Jo conec La Villarroel d’haver-hi vingut com a espectadora, i ara estar aquí amb aquesta història tan bonica; i en la que ens ho passem tan bé, per a mi és un regal.”
Pel que fa al procés de creació, Diego ha explicat que: “el Sergi ens ha donat molta llibertat per crear i provar coses, i això és un luxe com a intèrpret. El teatre és una experiència molt bonica i l’obra és preciosa, i us puc dir que riureu moltíssim.”
Referint-se al seu personatge, Sara Diego ha explicat que en ocasions actua de desllorigador de moltes situacions: “el que li passa a la Carol és que quan li detecten el càncer; no li pot explicar a la seva mare perquè ella també n’ha passat un. Però ella és molt pallassa, i serveix d’altaveu de moltes coses que els altres personatges no s’atreveixen a dir: i això com a actriu és molt alliberador.”