Àlex Rigola, un dels grans directors de casa nostra del que queda poca cosa per dir i no repetir-nos, continua amb el seu teatre de investigació de diferents registres. En els seus més de 25 anys de carrera, en els que ha dirigit el Teatre Lliure, la secció teatral de la Biennal de Venècia i ens ha sorprès amb nombrosos i premiats muntatges dels que no deixen indiferent ningú, ens sorprèn ara amb una versió escrita per ell mateix i amb la col·laboració dels actors, de La gavina de Txèkhov. Que no podem obviar de dir que és nova, però amb la idea d’exposar el mateix que l’autor rus, a dia d’avui. “Mantenim l’estructura de Txèkhov, amb allò els amors no correspostos i una visió clara del teatre, però d’una manera que cada actor ho interioritza com a seu i ho explica al públic”, exposa Rigola.
Aquest matí ens l’han presentat a La Villarroel on es podrà disfrutar a partir del 13 de març i fins al 26 d’abril. Però ho han fet d’una manera especial i sense avisar: ens han ofert un generós bocí de l’espectacle parlant-nos els uns dels altres. Ens han deixat sorpresos i clavats a la cadira amb ganes de més! Els intèrprets són Nao Albet, Mónica López, Pau Miró, Xavi Sáez, Melisa Salvatierra i Roser Vilajosana. Jo gosaria definir-ho com una mena de… Stanislavsky d’un mateix. Bé, ara ho explico…
Per situar-nos, primer farem un resum de l’argument original de La Gavina. És el conflicte romàntic i artístic entre quatre personatges, que tendeixen a abordar els temes de conversa amb circumloquis en lloc d’anar directament al gra i parlar sense embuts. En els quatre actes que conté l’original, els protagonistes representen persones amb problemes sentimentals i que pertanyen a la classe mitjana instruïda de la Rússia de finals del segle XIX.
Nosaltres sabíem això i hem entrat a la sala. I el que ha passat és que els actors, amb el seu nom propi, s’han dirigit a nosaltres explicant-nos les seves relacions als assaigs, d’una manera tan realista que tardes una mica en veure què passa. Ha estat una meravella perquè sembla improvisat i t’atrapa. I aquest és l’espectacle: una versió molt personal de Rigola en la que costa separar la realitat de la ficció… si és que cal, que potser el millor és deixar-se portar i disfrutar-ho!
Després del passi, Rigola ha comentat: “Manté una certa idea de proximitat entre el que viuen els propis actors i el text original. No ha estat fàcil. Però la idea és que s’expliquin ells i puguin connectar amb el públic a través de Txèkhov. El teatre és un espai per compartir i Txèkhov ho permet.” Assegura que es manté l’estructura: “Encara que estigui totalment reescrit, a cada diàleg hi ha Txèkhov. Però d’una manera que els actors el puguin compartir, sense ser personatges.” Explica que se sent molt confortable a La Villarroel, perquè respira com “una d’aquelles sales privades de Nova York, on els espectacles prenen tanta vida i, fins i tot, milloren a la mateixa sala.”
PARLEN ELS PROTAGONISTES
Presentació de La gavina, d’Àlex Rigola
I a La Gavina es parla de teatre i en primera persona. Ens expliquen el que ha fet el multipremiat dramaturg i actor Pau Miró, o en Nao Albet… O quins famosos han dirigit la Mònica López, que potser feia temps que no veiem! I de Xavi Sáez i de les dues jovenetes: Melisa Salvatierra i Roser Vilajosana, que el mateix Sáez explica que les ha precedit i que, per a ell, formen part de les noves generacions… En Nao diu: ”Jo em reconec amb el Nao quan era jove, que feia bromes sense fer sang… Els protagonistes juguem amb el nostre propi nom i fem una narració ficció. Un joc a treuren’s la màscara encara que hi ha un moment en què la situació se t’emporta. El que proposa l’Àlex funciona tan bé, que et trobes a escena sense actuar!”
En Xavi Saez diu que “quan diem el text em ve al cap la paraula desapendre… Pot semblar fàcil però és molt difícil. El més important són les tensions dramàtiques dels personatges: per això ens hi identifiquem.” I molt descriptiu: “No puc deixar en Xavi al camerino. Normalment, els personatges em protegeixen, són com un escut… Però aquí el personatge ets tu. Requereix una generositat que, de vegades, al teatre no tens.”
Per a Roser Vilajosana “És un degoteix continuu d’excistencialisme. El “si jo pogués” de Txèkhov hi ressona!” I la Mònica, la mare del Nao, assegura que s’ha trobat en què “per temps que portis al teatre, aquí no serveix el que saps fer. Els uns depenem dels altres.”
Mentre ens explicaven coses des de l’obra, la Melisa -que té un liet amb en Nao- anava fent una gavina en papiroflèxia i ho veiem al detall a través d’una pantalla. Rigola ens ho explica: “Necessitàvem un objecte amb vida. Fins fa poc hi havia branques però eren molt grosses i feien massa pes a l’escena. Amb aquesta gavina vam sentir que havíem trobat un objecte important, perquè, a més, la Melisa la fa néixer. I més coses… Pensen que, en ser una obra viva, com que el públic i les seves reaccions canvien cada dia, l’obra també canviarà.”
El director assegura que la norma “és el trencament absolut de la quarta paret. Cada dia vindrà gent diferent i el cervell dels actors no sap com els miraran ni com parlaran. He buscat situacions de l’original per portar-les a escena, pensant entre tots com ho resoldriem.” Confessa que: “Al principi, quan ens estan introduint a l’espectacle, hi ha una part de veritat i una que no. Ells tenen la base del text, però apareixeran coses noves perquè, entre tots, anirem trobant espai i ens sentirem més còmodes.” I la Melisa afegerix: “Als assaigs ja anaven sortint coses que tenen a veure amb nosaltres! Estem aprenent molt.”
Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel ha dit que “És un luxe tornar a tenir l’Àlex Rigola dirigint a la sala una versió lliure de Txèkhov amb aquest super repartiment. Una versió moll lliure però que manté l’essència de l’obra que per a mi és la insistència en l’amor no correspost. Hi ha humor, nostàlgia, però sobretot molta veritat. L’Àlex amb el seu decàleg han fet una Gavina com no s’ha fet abans i recomano que ningú se la perdi, conegui o no l’original.”
Abans d’acomiadar-nos, Rigola ha confessat que, per aconseguir tota la veritat que ha aconseguit dels actors, primer s’ha hagut de despullar ell mateix de coses força íntimes per donar-los confiança. “Sento que d’alguna manera hi sóc en tots els personatges.” I ha volgut agraïr la generositat de La Villarroel, perquè “Aquesta obra és impossible de fer a dues bandes. I fer-ho a un a banda, en aquesta sala, és obrir-la només a la meitat de la seva capacitat. Estem molt contents i agraïts.” I ja, conclou filosofant: “Tinc una necessitat d’entendre el món que abans no tenia. Quan era més jove el volia canviar i ara, als 50 anys, crec que abans de intentar canviar-lo, s’ha d’entendre. I Txèkhov, de debò, t’ajuda molt!”
La gavina és una coproducció de Heartbreak Hotel i Titus Andrònic.