L’actriu catalana Assumpció Balaguer, ha mort als 94 anys

11.23.2019

Author

L’actriu catalana Assumpció Balaguer ha mort aquesta nit als 94 anys d’edat a Cercedilla (Madrid), segons hem pogut saber per un comunicat emès per AISGE. L’actriu va haver d’ingressar fa una setmana a l’hospital després de patir un ictus al seu domicili, a Alpedrete.

Nascuda a Manresa el 8 de novembre de 1925, va estudiar a l’Institut del Teatre on amb tan sols 13 anys va interpretar Santa Teresa de Jesús. L’amor al teatre la va portar a Madrid i una de les seves primeres aparicions al teatre ja va ser en un Otelo, sota la direcció de José Tamayo, director de la companyia Lope de Vega a la que la va convidar a formar part. Era l’any 1948. Més endavant, hi va entrar  l’actor Francisco Rabal, es va enamorar i es van casar l’any 1951. Van tenir dos fills, tots dos artistes: Teresa i Benito Rabal.
Va actuar per primer cop al cinema el 1952 a Perseguidos, de José Luis Gamboa. Posteriorment va participar en una quarantena de pel·lícules interpretant papers ben diversos. Alguns títols són El canto del gallo (1955, R. Gil), María Rosa (1964, A. Moreno), El sueño del mono loco (1989, J. de Armiñán), El llarg hivern (1991, J. Camino), El hombre de la nevera (1993, V. Tamarit), El pájaro de la felicidad (1993, P. Miró), El Palomo cojo (1995, J. de Armiñán), Extraños (1999, I. Uribe), Las huellas borradas (1999, premi Sant Jordi d’interpretació i premi del Festival de Màlaga; E. Gabriel),  Silencio roto (2001, M. Armendáriz), Solo mía (2001, J. Balaguer), Mala uva (2004, J. Domingo),  Aqua (2006, M. Almiñana), My Way (2007, J.A. Salgot), Enloquecidas (2008, J.L. Iborra) o Vidas pequeñas (2009). També va participar en la primera pel·lícula del seu fill Benito, El hermano bastardo de Dios.

Amb Paco Rabal van muntar una companyia pròpia amb la que van fer gires per Espanya i Amèrica, però no va ser fins a la mort Paco Rabal, el 2001, que va tornar als escenaris. Amb 75 anys, va sorprendre com a actriu de revista al musical Follies de Mario Gas. Un dels últims papers va ser a Polseres vermelles, on feia d’àvia de la família Rubio. També va protagonitzar el documental Una mujer sin sombra (2013), en què feia balanç de la seva vida.

Al llarg de la seva carrera ha merescut diversos premis. El 2008 va rebre el premi Plácido d’Honor del Festival Internacional de Cinema Negre; el 2010 se li va atorgar el Premi Actua per la seva carrera; el 2012 va rebre un premi Max de Teatre per millor actriu de repartiment a Follies i  la revista Teleprograma la va guardonar amb el TP d’Or. L’any 2013 fou distingida amb la Creu de Sant Jordi. El desembre de 2015 es va anunciar el seu nomenament com a membre d’honor de l’Acadèmia de Cinema Català. 

Sense abandonar el teatre, ha participat en dramàtics o sèries televisives com ara Cristóbal Colón/ Cristoforo Colombo (1967, Vittorio Cottafavi); Los desastres de la guerra (1981-83, Mario Camus); Juncal (1987-88, J. de Armiñán); Truhanes (1993, Miguel Hermoso); Una gloria nacional (1994), Yo, una mujer (1995), Juncal, Gran Hotel o Polseres vermelles.

Al comunicat de AISGE (Artistes i Intèrprets Societat de Gestió), del què l’actriu tenia el número 3 de carnet de sòcia, diu que en recollir el Premi Actua va dir: “La meva vida m’avorria. No m’agradava sent jo mateixa i desitjava fer d’altres persones. Aquesta és la feina més bonica, entre altres coses perquè no t’avorreixes. Si tornés a nàixer, tornaria a ser actriu. I m’agradaria tenir una altra vida, eh?”
Descansi en pau.

Fonts: AISGE, CCMA, VIQUIPEDIA, FUNDACIÓ ENCICLÒPEDIA CATALANA

Author